Walter Benjamin
De Wikisofia
Avís: El títol a mostrar «Walter Benjamin» sobreescriu l'anterior títol a mostrar «Benjamin, Walter».
Filòsof i assagista alemany, nascut a Berlín, de família hebrea. Va estudiar a Friburg, Berlín, Munic i Berna, on es va doctorar amb una tesi sobre art. Va treballar com a traductor i periodista a Berlín i París, on va fugir amb l'arribada dels nazis al poder, i on es va fer membre col·laborador de l'Institut per a la Investigació Social. Esperant que li arribés el visat, enviat per Horkheimer, mentre preparava embarcar-se per als Estats Units, va ser capturat a la frontera per la policia espanyola i es va suïcidar en la població catalana de Portbou.
D'acord amb el tipus d'època que li toca viure, percep el món humà com alguna cosa que ha sofert una ruptura, o una fractura, de sentit, que es constitueix en amenaça per a la supervivència de l'individu i l'individual. La seva obra, L'origen del drama barroc alemany (1928), és l'exposició de les línies fonamentals de la seva teoria de l'art i de la funció de l'art al món modern, al que assigna una funció de símbol reconciliador, perquè transforma el caos en ordre, i perquè posa de manifest que el valor –i el sentit– està en el singular i particular.
Però l'art és reconciliació aparent, perquè l'art pertany a l'aparença i, a més i sobretot, perquè en l'època moderna ha perdut la seva «aura» significativa, és a dir, el seu sentit lligat al culte i a la màgia, d'on va néixer, per a convertir-se en un bé de consum i un valor de mercat, per causa de les tècniques de reproducció de gravats i imatges (fotografies, pel·lícules, impressió) que li fan perdre la seva singularitat i, per tant, el seu valor i sentit. La pèrdua de l'aura de l'art modern té, no obstant això, una contrapartida positiva: és una forma d'acabar amb el patrimoni hegemònic cultural de la burgesia.
En les seves obres anteriors, Sobre el llenguatge en general i sobre el llenguatge dels homes (1916) i l'assaig titulat La tasca del traductor, presenta una teoria del llenguatge inspirada en els comentaris talmúdicos. El llenguatge originari –el fet lingüístic primari– és la paraula de Déu, que crea el que diu. En els llenguatges humans la relació cosa-paraula és dificultosa; el crític literari ha de buscar la veritat del text a través de la interpretació. La pèrdua de significat s'estén a totes les coses, perquè la fractura, l'escissió està en tot. En tot hi ha signes que han d'interpretar-se.