Diferència entre revisions de la pàgina «Neoplatonisme»
De Wikisofia
m (Text de reemplaçament - "s hipòstasi" a "s hipòstasis") |
m (Text de reemplaçament - "l'Un," a "l'U,") |
||
(25 revisions intermèdies per 2 usuaris que no es mostren) | |||
Línia 1: | Línia 1: | ||
{{ConcepteWiki}} | {{ConcepteWiki}} | ||
− | Conjunt de doctrines i escoles de renovació del pensament de [[Autor:Plató|Plató]] interpretat especialment des d'una perspectiva religiosa. Els inicis d'aquest moviment es troben ja en algunes de les concepcions platòniques desenvolupades pels immediats successors de Plató, [[Autor:Espeusip|Espeusip]] (que identifica la idea de [[bé |Bé]] amb l'U) i [[Autor:Xenòcrates de Calcedònia|Xenòcrates]] (que considerava les idees com [[nombre|nombres]]), però realment es va començar a gestar en el pensament del [[platonisme mitjà|platonisme mitjà,]] i especialment d'[[Autor:Ammoni Saccas|Ammoni Saccas]] (S. II), alhora que es va barrejar amb influències [[neopitagorisme|neopitagóricas]] i amb les procedents del pensament de [[Autor:Filó d'Alexandria|Filó d'Alexandria]]. Del platonisme mitjà va adoptar la interpretació de les idees platòniques com a arquetips continguts en la ment divina, del neopitagorisme va adoptar la doctrina dels nombres i la seva procedència de l' | + | Conjunt de doctrines i escoles de renovació del pensament de [[Autor:Plató|Plató]] interpretat especialment des d'una perspectiva religiosa. Els inicis d'aquest moviment es troben ja en algunes de les concepcions platòniques desenvolupades pels immediats successors de Plató, [[Autor:Espeusip|Espeusip]] (que identifica la idea de [[bé |Bé]] amb l'U) i [[Autor:Xenòcrates de Calcedònia|Xenòcrates]] (que considerava les idees com [[nombre|nombres]]), però realment es va començar a gestar en el pensament del [[platonisme mitjà|platonisme mitjà,]] i especialment d'[[Autor:Ammoni Saccas|Ammoni Saccas]] (S. II), alhora que es va barrejar amb influències [[neopitagorisme|neopitagóricas]] i amb les procedents del pensament de [[Autor:Filó d'Alexandria|Filó d'Alexandria]]. Del platonisme mitjà va adoptar la interpretació de les idees platòniques com a arquetips continguts en la ment divina, del neopitagorisme va adoptar la doctrina dels nombres i la seva procedència de l'U, mentre que de Filó va adoptar la seva doctrina del [[logos|λόγος]] [[Grec::λόγος]] i la introducció d'ens intermedis entre Déu i el món. El neoplatonisme també manifesta influències d'alguns aspectes de l'[[aristotelisme|aristotelisme]] i de l'[[estoïcisme|estoïcisme]]. El conjunt d'aquest moviment ha d'entendre's en el marc del [[sincretisme|sincretisme]] religiós dels primers segles de la nostra era, raó per la qual també es troben en ell elements procedents de diverses creences religioses. |
− | [[File:plotino2.gif|thumb|Plotí]] | + | [[File:plotino2.gif|thumb|<center>Plotí</center>]] |
− | + | Tanmateix, es deu fonamentalment a [[Autor:Plotí|Plotí]] la gran síntesi neoplatònica, que va elaborar un vast sistema que va originar l'última gran escola de pensament filosòfic pagà de l'antiguitat. Per això, el terme neoplatonisme s'usa generalment per a designar el sistema de Plotí i els seus deixebles. (En l'article dedicat a Plotí es fa una exposició de la seva doctrina, raó per la qual aquí ens limitem a donar unes característiques de les tesis neoplatòniques més generals). | |
− | En general, el pensament neoplatònic es presenta com una forma de redescobrir les veritats fonamentals de l'autèntica [[filosofia|filosofia]] que, en tant que és concebuda com a recerca de la [[veritat|veritat]], s'identifica amb una manera de vida i amb l'autèntica [[religió, filosofia de la|religió]]. El camí d'aquest descobriment s'efectua a través d'un procés | + | En general, el pensament neoplatònic es presenta com una forma de redescobrir les veritats fonamentals de l'autèntica [[filosofia|filosofia]] que, en tant que és concebuda com a recerca de la [[veritat|veritat]], s'identifica amb una manera de vida i amb l'autèntica [[religió, filosofia de la|religió]]. El camí d'aquest descobriment s'efectua a través d'un procés d'[[introspecció|introspecció]] en el qual s'interpreta la [[Autor:Plató|teoria platònica de les idees]] i la idea de bé des d'una perspectiva religiosa. Així, seguint els passos dels platònics de l'[[Acadèmia mitjana|Acadèmia Mitjana]], els neoplatònics van identificar el Bé o l'U amb [[Déu|Déu]], i van considerar les idees no com una realitat externa al món físic, sinó com els [[arquetip|arquetips]] de la «ment» divina. ja que, segons [[Autor:Plató|Plató]], el coneixement suposa l'aprehensió de les idees, des de la perspectiva neoplatònica que considera aquestes idees com a arquetips divins, el coneixement serà una espècie de coneixement en Déu. Tanmateix, això no ens permet el coneixement de la divinitat en si mateixa que, d'aquesta manera, apareix com a incognoscible i inefable. Això és així perquè Déu, en la mesura en què és [[absolut|Absolut]], manca de tota determinació particular. Aquesta tesi influirà decisivament en la [[mística|mística]] i en la teologia posterior, especialment en l'anomenada [[teologia negativa|teologia negativa]] ([[Recurs:Plotí. L'U. La teologia negativa.|veg. text]]). |
− | Segons la concepció cosmològico-religiosa neoplatònica, el conjunt de l'existent procedeix de Déu, que al seu torn origina les [[hipòstasi| | + | Segons la concepció cosmològico-religiosa neoplatònica, el conjunt de l'existent procedeix de Déu, que al seu torn origina les [[hipòstasi|hipòstasis]] divines. La primera és l'U, del que procedeix la segona hipòstasi: el Nous o Intel·lecte. Al seu torn, l'[[ànima del món|Ànima del món]] és la tercera hipòstasi que procedeix del ''nous'' i engendra les diverses [[ànima|ànimes]] individuals, en un ple i continu procés de degradació. (Aquestes tres hipòstasis divines seran interpretades pel [[cristianisme|cristianisme]] com la Trinitat divina). A diferència del [[creació|creacionisme]] jueu i cristià, aquest procés de generació de tot el que existeix és entès com a [[emanació|emanació]]. D'aquesta manera, mentre el creacionisme considera a Déu com absolutament [[transcendència|transcendent]] i separat del creat, l'emanatisme neoplatònic manté el continu entre l'U i la matèria informe, en una jerarquia d'éssers que formen aquesta gradació sense salts, una [[ser, la gran cadena del|gran cadena del ser]]. Per això, s'ha dit algunes vegades que el neoplatonisme és una forma de [[panteisme|panteisme]]. |
− | D'altra banda, l' [[home|home]], entitat dual composta de [[Cos_i_ànima|cos i ànima]], mitjançant el replegament d'aquesta sobre si mateixa, pot | + | D'altra banda, l'[[home|home]], entitat dual composta de [[Cos_i_ànima|cos i ànima]], mitjançant el replegament d'aquesta sobre si mateixa, pot acostar-se a la divinitat. Així, a través d'un procés d'interiorització o introspecció, l'home pot aconseguir l'èxtasi místic que l'uneix a Déu. En aquest procés ascendent hi ha quatre graus de perfecció: |
'''1)''' La pràctica del bé i de la virtut, per la qual l'home s'allibera de les passions. | '''1)''' La pràctica del bé i de la virtut, per la qual l'home s'allibera de les passions. | ||
− | '''2)''' La contemplació del [[bell|bell]], que permet el gradual procés de passar de la bellesa sensorial a la bellesa | + | '''2)''' La contemplació del [[bell|bell]], que permet el gradual procés de passar de la bellesa sensorial a la bellesa incorpòria. L'amor per la bellesa és una manifestació de l'intel·ligible en el sensible, o manifestació de l'intel·ligible en la mera corporeïtat. Aquest procés de contemplació del bell l'entén Plotí en sentit [[dialèctica|dialèctic]] platònic, i permet conduir-nos al tercer nivell: |
'''3''') el coneixement del [[veritat|veritable]], que és la funció de la filosofia, a la qual es concep no com un saber sinó com una forma de vida que ha de permetre contemplar les idees en si. | '''3''') el coneixement del [[veritat|veritable]], que és la funció de la filosofia, a la qual es concep no com un saber sinó com una forma de vida que ha de permetre contemplar les idees en si. | ||
− | '''4)''' Aquests graus culminen en | + | '''4)''' Aquests graus culminen en un quart i privilegiat grau de perfecció: el goig de l'[[èxtasi|''èxtasi'']], que implica l'anul·lació de la pròpia personalitat i la fusió amb l'Un-Déu ([[Recurs:Plotí: l'èxtasi|veg. text]]). |
A més de Plotí i del seu deixeble [[Autor:Porfiri|Porfiri]] (editor de les [[Ennèades|''Ennèades'']], del seu mestre), el moviment neoplatònic va tenir nombrosos i importants representants fins al segle V , i solen distingir-se en el seu si diverses escoles. D'entre elles, destaquem: | A més de Plotí i del seu deixeble [[Autor:Porfiri|Porfiri]] (editor de les [[Ennèades|''Ennèades'']], del seu mestre), el moviment neoplatònic va tenir nombrosos i importants representants fins al segle V , i solen distingir-se en el seu si diverses escoles. D'entre elles, destaquem: | ||
− | '''-''' l'escola siríaca, amb [[Autor: | + | '''-''' l'escola siríaca, amb [[Autor:Jàmblic|Jàmblic]]; |
− | '''-''' l'escola de Pèrgam, de la qual va formar part l'emperador | + | '''-''' l'escola de Pèrgam, de la qual va formar part l'emperador Julià l'apóstata; |
− | '''-''' l'[[escola d'Atenes|escola d'Atenes]], amb [[Autor: | + | '''-''' l'[[escola d'Atenes|escola d'Atenes]], amb [[Autor:Simplici|Simplici]], Damasci i [[Autor:Procle|Procle]]; |
'''-''' l'escola llatina, amb Calcidi, Macrobi i [[Autor:Boeci|Boeci]]. | '''-''' l'escola llatina, amb Calcidi, Macrobi i [[Autor:Boeci|Boeci]]. | ||
− | Posteriorment, el neoplatonisme va seguir exercint la seva influència a través de diversos autors cristians, especialment per mitjà de [[Autor:Agustí d'Hipona, sant|Sant Agustí]], i del [[Autor:Pseudo-Dionís |Pseudo-Dionís Areopagita]] (qui al seu torn va influir decisivament en Escot Eríugena), que van marcar de forma molt important la filosofia medieval, tant la cristiana com la musulmana i la | + | Posteriorment, el neoplatonisme va seguir exercint la seva influència a través de diversos autors cristians, especialment per mitjà de [[Autor:Agustí d'Hipona, sant|Sant Agustí]], i del [[Autor:Pseudo-Dionís |Pseudo-Dionís Areopagita]] (qui al seu torn va influir decisivament en Escot Eríugena), que van marcar de forma molt important la filosofia medieval, tant la cristiana com la musulmana i la jueva, sent molt important la seva influència sobre [[Autor:Avicenna|Avicenna]], [[Autor:Algatzell|Algatzell]] i [[Autor:Avicebró (Shlomo Ibn Gabirol)|Avicebró]]. |
Durant el Renaixement, i a causa de la gran influència exercida pel neoplatonisme, la filosofia de Plató va ser interpretada moltes vegades a través d'aquest corrent, de manera que molts autors «platònics» renaixentistes van ser, en realitat, neoplatònics. És el cas del [[Autor:Eckhart, Johannes|Mestre Eckhart]], de [[Autor:Nicolau de Cusa|Nicolau de Cusa]], de [[Autor:Giordano Bruno|Giordano Bruno]] i de Marsilio Ficino. Ja més recentment, també poden rastrejar-se les seves influències en autors com [[Autor:Schleiermacher, Friedrich|Schleiermacher]], [[Autor:Schelling, Friedrich Wilhelm Joseph von|Schelling]], [[Autor:Bergson, Henri|Bergson]] i, en general, sobre diversos filòsofs [[intuïcionisme|intuïcionistes]]. | Durant el Renaixement, i a causa de la gran influència exercida pel neoplatonisme, la filosofia de Plató va ser interpretada moltes vegades a través d'aquest corrent, de manera que molts autors «platònics» renaixentistes van ser, en realitat, neoplatònics. És el cas del [[Autor:Eckhart, Johannes|Mestre Eckhart]], de [[Autor:Nicolau de Cusa|Nicolau de Cusa]], de [[Autor:Giordano Bruno|Giordano Bruno]] i de Marsilio Ficino. Ja més recentment, també poden rastrejar-se les seves influències en autors com [[Autor:Schleiermacher, Friedrich|Schleiermacher]], [[Autor:Schelling, Friedrich Wilhelm Joseph von|Schelling]], [[Autor:Bergson, Henri|Bergson]] i, en general, sobre diversos filòsofs [[intuïcionisme|intuïcionistes]]. | ||
− | + | Veg, [[hènada]]. | |
{{Esdeveniment | {{Esdeveniment |
Revisió de 14:00, 1 oct 2018
Conjunt de doctrines i escoles de renovació del pensament de Plató interpretat especialment des d'una perspectiva religiosa. Els inicis d'aquest moviment es troben ja en algunes de les concepcions platòniques desenvolupades pels immediats successors de Plató, Espeusip (que identifica la idea de Bé amb l'U) i Xenòcrates (que considerava les idees com nombres), però realment es va començar a gestar en el pensament del platonisme mitjà, i especialment d'Ammoni Saccas (S. II), alhora que es va barrejar amb influències neopitagóricas i amb les procedents del pensament de Filó d'Alexandria. Del platonisme mitjà va adoptar la interpretació de les idees platòniques com a arquetips continguts en la ment divina, del neopitagorisme va adoptar la doctrina dels nombres i la seva procedència de l'U, mentre que de Filó va adoptar la seva doctrina del λόγος λόγος i la introducció d'ens intermedis entre Déu i el món. El neoplatonisme també manifesta influències d'alguns aspectes de l'aristotelisme i de l'estoïcisme. El conjunt d'aquest moviment ha d'entendre's en el marc del sincretisme religiós dels primers segles de la nostra era, raó per la qual també es troben en ell elements procedents de diverses creences religioses.
Tanmateix, es deu fonamentalment a Plotí la gran síntesi neoplatònica, que va elaborar un vast sistema que va originar l'última gran escola de pensament filosòfic pagà de l'antiguitat. Per això, el terme neoplatonisme s'usa generalment per a designar el sistema de Plotí i els seus deixebles. (En l'article dedicat a Plotí es fa una exposició de la seva doctrina, raó per la qual aquí ens limitem a donar unes característiques de les tesis neoplatòniques més generals).
En general, el pensament neoplatònic es presenta com una forma de redescobrir les veritats fonamentals de l'autèntica filosofia que, en tant que és concebuda com a recerca de la veritat, s'identifica amb una manera de vida i amb l'autèntica religió. El camí d'aquest descobriment s'efectua a través d'un procés d'introspecció en el qual s'interpreta la teoria platònica de les idees i la idea de bé des d'una perspectiva religiosa. Així, seguint els passos dels platònics de l'Acadèmia Mitjana, els neoplatònics van identificar el Bé o l'U amb Déu, i van considerar les idees no com una realitat externa al món físic, sinó com els arquetips de la «ment» divina. ja que, segons Plató, el coneixement suposa l'aprehensió de les idees, des de la perspectiva neoplatònica que considera aquestes idees com a arquetips divins, el coneixement serà una espècie de coneixement en Déu. Tanmateix, això no ens permet el coneixement de la divinitat en si mateixa que, d'aquesta manera, apareix com a incognoscible i inefable. Això és així perquè Déu, en la mesura en què és Absolut, manca de tota determinació particular. Aquesta tesi influirà decisivament en la mística i en la teologia posterior, especialment en l'anomenada teologia negativa (veg. text).
Segons la concepció cosmològico-religiosa neoplatònica, el conjunt de l'existent procedeix de Déu, que al seu torn origina les hipòstasis divines. La primera és l'U, del que procedeix la segona hipòstasi: el Nous o Intel·lecte. Al seu torn, l'Ànima del món és la tercera hipòstasi que procedeix del nous i engendra les diverses ànimes individuals, en un ple i continu procés de degradació. (Aquestes tres hipòstasis divines seran interpretades pel cristianisme com la Trinitat divina). A diferència del creacionisme jueu i cristià, aquest procés de generació de tot el que existeix és entès com a emanació. D'aquesta manera, mentre el creacionisme considera a Déu com absolutament transcendent i separat del creat, l'emanatisme neoplatònic manté el continu entre l'U i la matèria informe, en una jerarquia d'éssers que formen aquesta gradació sense salts, una gran cadena del ser. Per això, s'ha dit algunes vegades que el neoplatonisme és una forma de panteisme.
D'altra banda, l'home, entitat dual composta de cos i ànima, mitjançant el replegament d'aquesta sobre si mateixa, pot acostar-se a la divinitat. Així, a través d'un procés d'interiorització o introspecció, l'home pot aconseguir l'èxtasi místic que l'uneix a Déu. En aquest procés ascendent hi ha quatre graus de perfecció:
1) La pràctica del bé i de la virtut, per la qual l'home s'allibera de les passions.
2) La contemplació del bell, que permet el gradual procés de passar de la bellesa sensorial a la bellesa incorpòria. L'amor per la bellesa és una manifestació de l'intel·ligible en el sensible, o manifestació de l'intel·ligible en la mera corporeïtat. Aquest procés de contemplació del bell l'entén Plotí en sentit dialèctic platònic, i permet conduir-nos al tercer nivell:
3) el coneixement del veritable, que és la funció de la filosofia, a la qual es concep no com un saber sinó com una forma de vida que ha de permetre contemplar les idees en si.
4) Aquests graus culminen en un quart i privilegiat grau de perfecció: el goig de l'èxtasi, que implica l'anul·lació de la pròpia personalitat i la fusió amb l'Un-Déu (veg. text).
A més de Plotí i del seu deixeble Porfiri (editor de les Ennèades, del seu mestre), el moviment neoplatònic va tenir nombrosos i importants representants fins al segle V , i solen distingir-se en el seu si diverses escoles. D'entre elles, destaquem:
- l'escola siríaca, amb Jàmblic;
- l'escola de Pèrgam, de la qual va formar part l'emperador Julià l'apóstata;
- l'escola d'Atenes, amb Simplici, Damasci i Procle;
- l'escola llatina, amb Calcidi, Macrobi i Boeci.
Posteriorment, el neoplatonisme va seguir exercint la seva influència a través de diversos autors cristians, especialment per mitjà de Sant Agustí, i del Pseudo-Dionís Areopagita (qui al seu torn va influir decisivament en Escot Eríugena), que van marcar de forma molt important la filosofia medieval, tant la cristiana com la musulmana i la jueva, sent molt important la seva influència sobre Avicenna, Algatzell i Avicebró.
Durant el Renaixement, i a causa de la gran influència exercida pel neoplatonisme, la filosofia de Plató va ser interpretada moltes vegades a través d'aquest corrent, de manera que molts autors «platònics» renaixentistes van ser, en realitat, neoplatònics. És el cas del Mestre Eckhart, de Nicolau de Cusa, de Giordano Bruno i de Marsilio Ficino. Ja més recentment, també poden rastrejar-se les seves influències en autors com Schleiermacher, Schelling, Bergson i, en general, sobre diversos filòsofs intuïcionistes.
Veg, hènada.