Kant: ètica de

El castell de Königsberg i la casa de Kant

La fonamentació kantiana de la moral, o la filosofia moral de Kant que, igual que la seva teoria del coneixement, es fonamenta en elements a priori. Això vol dir que, en l'àmbit del que és pràctic, la llei moral es fonamenta en el subjecte, igual com, en el terreny teòric, el coneixement sorgeix de les condicions que imposa el subjecte. Si la justificació del coneixement es deu a un examen, o crítica, de la raó pura, la justificació de la moralitat s'aconsegueix mitjançant una crítica de la raó pràctica.

Kant exposa la seva ètica fonamentalment en la Crítica de la raó pràctica (1788), però la inicia en Fonamentació de la metafísica dels costums (1785). L'ètica, o la moralitat, tal com Kant l'entén, ha de ser formal i a priori; només una ètica així pot ser universal i digna de l'home i només ella respon degudament a la segona de les preguntes crucials: «Què haig de fer?».

Fonamentació de la metafísica dels costums

Es divideix aquesta obra en tres seccions. En la primera d'elles, tracta Kant del pas de les idees comunes de moralitat a les idees filosòfiques sobre moralitat. Tothom té idees sobre la moralitat; del que es tracta és d'analitzar filosòficament el fonament d'aquesta. El bé, des d'Aristòtil és la noció central de l'ètica, i Kant part de l'afirmació que l'única cosa que mereix absolutament la denominació de «bé» és la «voluntat bona» (veg. citació ). La voluntat bona no es defineix precisament com la simple intenció d'obrar bé, sinó com un voler posat en pràctica, com voluntat mateixa en la mesura que és capaç d'actuar determinada per la raó. Si el fi propi de la vida humana hagués estat l'obtenció de la felicitat, res més inadequat que la raó per a aconseguir-la; la determinació de l'instint hauria estat millor mitjà i instrument. La felicitat és més aviat un concepte empíric i la raó no aconsegueix precisar-lo d'una manera universal i necessari. D'aquí que no sigui, pròpiament, amb vista a la felicitat pel que està dotat l'home de raó i voluntat, és a dir, de racionalitat pràctica, sinó per a ser digne d'ella (veg. text).

La voluntat serà bona quan porti a una acció feta perdeure. No és bona per la fi que pretén, o pel bé que aconsegueix; ho és en si mateixa, perquè vol que el que fa sigui conforme al deure, cosa que aconsegueix quan actua per respecte a la llei moral (veg. text). Actuar per respecte a la llei, que Kant denomina «representació de la llei en si mateixa», és el que fa absolutament bona a la voluntat i el que dóna valor moral a l'acció. Aquest concepte del deure com a valor moral en si mateix no pot sinó fundar-se en la mateixa naturalesa humana, cosa que Kant demostra en la segona secció titulada «Trànsit de la filosofia moral popular a la metafísica dels costums».

La moralitat així entesa –obrar per deure– ha de valer per a tots els homes, per a tots els éssers racionals en general (universalitat) , i ha de valer d'una manera necessària (necessitat): ha de tenir, per tant, una fonamentació a priori en la mateixa raó. L'únic concepte de deure que pot basar-se en la sola raó és el que es presenta sota la forma d'imperatiu (veg. text). Perquè l'home és raonable, actua segons els motius objectius que l'enteniment proposa a la voluntat, però succeeix, a més, que la voluntat posseeix els seus propis motius subjectius; no obstant això, l'home racional accepta que l'enteniment limita a la voluntat a sotmetre's al seu mandat. Tres són els tipus de mandats, o imperatius, que poden imposar-se a la voluntat: els tècnics, això és, aquells que són regles necessàries per a dur a terme una habilitat (qui vulgui ser ric ha d'estalviar); els pragmàtics, com són els consells de la prudència (qui vulgui conservar la salut ha de vigilar la seva dieta; qui consideri que la seva fi última és el plaer, que calculi bé el gaudi de plaers) i, finalment, els morals, aquells que fan que alguna cosa sigui necessàriament bona. Les dues primeres classes són imperatius hipotètics, ja que només existeixen si algú es decideix a obtenir els objectius que procuren (si vull un fi, haig de posar en pràctica els mitjans adequats), mentre que els últims obliguen incondicionalment: són categòrics i prescriuen la moralitat a manera de judicis sintètics a priori; a priori, perquè no depenen ni de l'experiència ni de les pròpies intencions, i sintètics perquè representen una mica més que la mateixa voluntat. Actuen com a principis a priori constitutius de moralitat: no perquè quelcom sigui bo s'imposa a la voluntat, sinó perquè la voluntat s'imposa quelcom a si mateixa això que s'imposa és necessàriament bo. I així són els imperatius categòrics, la formulació primera dels quals és la següent:

Obra només segons aquella màxima que puguis voler que es converteixi, al mateix temps, en llei universal (veg. text).

La «màxima» es refereix als principis subjectius de la voluntat, als seus propis mòbils que, en cas de no existir l'imperatiu categòric imposat per la raó, s'imposarien a la voluntat. Si es té en compte que la idea que tenim de la naturalesa és que es tracta de la nostra experiència explicada per lleis universals, l'àmbit de la moral regida també per lleis universals categòriques pot ser considerat també com una segona naturalesa. Pel que l'imperatiu categòric podria formular-se d'una segona manera:

Obra com si la màxima de la teva acció hagués de convertir-se, per la teva voluntat, en llei universal de la naturalesa (veg. text).

Aquesta formulació del deure exclou qualsevol finalitat relacionada amb principis subjectius (condicionats) de la voluntat, perquè suposa que no cal buscar més que una finalitat absoluta; ara bé, només el ser racional és fi en si mateix (veg. text). D'aquí que l'imperatiu categòric pugui formular-se també així:

Obra de tal manera que et relacionis amb la humanitat, tant en la teva persona com en la de qualsevol altre, sempre com un fi, i mai només com un mitjà.

La idea d'un ser racional que és fi en si mateix fonamenta la idea d'autonomia moral. Doncs no s'actua moralment sinó de conformitat amb un mateix, això és, el fet de tenir com a imperatiu categòric el respecte a la mateixa humanitat com a fi en si mateixa ens constitueix alhora en legisladors universals; per això, la moralitat pot anomenar-se també regne de les finalitats.«Regne», o sigui, societat d'éssers racionals sotmesos a les mateixes lleis; «de finalitats», és a dir, societat en la qual els membres són éssers racionals autònoms; en aquest regne, els membres, com a sobirans legisladors, es donen la llei a si mateixos (veg. text) i la moralitat consisteix, una vegada més, a actuar d'acord amb una llei que faci possible un «regne de les finalitats». Segons això, l'imperatiu categòric pot ara formular-se de la següent manera:

Obra seguint les màximes d'un membre legislador universal en un possible regne de finalitats (veg. text).

D'aquesta manera el ser racional pot atorgar-se a si mateix una llei que no és la de la naturalesa i en això estreba la seva grandesa i la seva dignitat. I en això consisteix també l'autonomia de la voluntat, que radica, segons Kant, a actuar per principis que puguin convertir-se en lleis universals.

La conclusió de l'explicació de Kant porta a aclarir el principi: només una bona voluntat és quelcom incondicionalment bo. I així, la voluntat és bona perquè s'imposa a si mateixa l'única llei que pot compartir tot ser racional: la d'actuar d'acord amb l'imperatiu categòric que no és més que una forma de voler, una forma, sense un contingut moral concret.

El fonament d'aquest imperatiu categòric només el pot analitzar una crítica de la raó pura (pràctica). D'això tracta Kant en la secció tercera: «Ultimo pas de la metafísica dels costums a la crítica de la raó pura pràctica». Es tracta de l'anàlisi de la raó pràctica, de la voluntat, com a causa lliure.

Les idees d'aquesta última secció coincideixen amb les idees fonamentals de la Crítica de la raó pràctica.

Crítica de la raó pràctica

A diferència del mètode que segueix Kant en la Fonamentació, en la Crítica de la raó pràctica no procedeix des de l'experiència moral fins a la fonamentació de la moralitat en la raó humana, sinó que, partint de l'anàlisi de la raó pura, intenta trobar el fonament de la moralitat. De la mateixa manera que en la Crítica de la raó pura exposa el fonamenta priori del conèixer, en la Crítica de la raó pràctica exposa Kant el fonament a priori de l'acció moral.

Es divideix aquesta Crítica també en dues parts: una doctrina dels elements i una doctrina del mètode; la primera part es divideix, al seu torn, en «Analítica» i «Dialèctica». L'objectiu és mostrar que la raó pura és pràctica –que la racionalitat té un aspecte pràctic o moral– i que obliga a la voluntat a autodeterminar-se.

L'anàlisi dels principis pels quals es determina la voluntat distingeix entre màximes, principis subjectius de l'acció, o motius per a actuar només vàlids per a qui actua (com, per exemple, quan un adopta el principi de venjar-se de totes les ofenses que rep), i lleis o principis objectius, vàlids per a tot ser racional. Els uns i els altres són principis pràctics, això és, mouen a actuar a la voluntat. Però els primers són empírics, neixen de l'egoisme o tendeixen a la pròpia felicitat, mentre que una llei moral es pensa com a necessària i universal, raó per la qual només un principi pràctic formal, i no un que tingui en compte objectes i continguts, pot considerar-se com a llei pràctica per la qual hagi de conduir-se tot ser racional (veg. text).

Ara bé: només si la voluntat es determina a si mateixa, és a dir, només si és lliure, pot decidir-se a obrar per un principi formal. I viceversa: només si la voluntat es determina per un principi formal pot ser lliure. És lliure aquella voluntat que no es determina per alguna cosa que pertany al món fenomènic, que té les seves lleis necessàries, com el són els motius de tipus sensible i, per la mateixa raó, només si el principi de l'obrar és formal pot ser la voluntat lliure. Llibertat i llei moral es condicionen luna a l'altra, de manera que la llibertat és el primer objecte intel·ligible, o cosa en si, que ens manifesta l'anàlisi de l'obligació moral, així com la moralitat és el primer que ens fa patent la llibertat (veg. text).

Aquesta llei moral existeix a l'interior de l'home: és l'imperatiu categòric i el percebem com un «fet de la raó». O, cosa que és el mateix, l'anàlisi de la raó ens porta a considerar-la com a font de la moralitat, perquè la raó és en si mateixa pràctica, és a dir, moral. La seva anàlisi mostra que percebem en ella el «fet» moral, que som lliures i que tant la moralitat com la llibertat coincideixen amb l'autonomia de l'individu: propietat de la voluntat que es dóna la llei a si mateixa. Així, mitjançant l'anàlisi de la raó –l'analítica– sabem que l'home pertany al món fenomènic, de les lleis causals necessàries, i també al món noümènic, de les coses en si, el món intel·ligible dels éssers lliures que són, ells mateixos, l'origen últim dels seus accionis (veg. text).

La moralitat no aporta, no obstant això, cap coneixement de tipus teòric. Sense contradir l'establert per la Crítica de la raó pura, la Crítica de la raó pràctica afirma l'existència de la llibertat o d'un subjecte moral lliure i autònom; afirma la seva existència, però no ofereix d'això una demostració teòrica.

Establert el principi pràctic que regeix en la raó pura (que som lliures i que ens donem a nosaltres mateixos la llei moral), tracta Kant -en ordre invers a l'observat en la Crítica de la raó pura-, dels conceptes de la raó pràctica («Analítica dels conceptes»), és a dir, dels conceptes que cal aplicar a allò que és objecte de la raó pràctica, al que és moral.

Els objectes de la raó pràctica són el Bé i el Mal. Aquests dos conceptes han de definir-se d'acord amb el principi ja definit de la moralitat; per aquesta raó, quelcom és bo o dolent no perquè és percebut (o després d'haver-ho percebut) com a moralment obligatori, sinó a causa que la voluntat li ho imposa després de percebre quin és el seu deure moral tenint en compte l'imperatiu categòric (veg. text). No ho van fer així els antics ni ho fa tampoc la majoria de moralistes, que posen el bé i el mal com a objectius o finalitats de la voluntat i que, per aquesta raó, no fonamenten més que una moralitat heterònoma i a posteriori. Pròpiament, «bé;» i «mal» són conceptes a priori, però que no s'apliquen a objectes coneguts (com a passa amb les categories de l'enteniment), sinó que són «efectes» d'una única categoria pràctica, la causalitat lliure, la llibertat, que fa que les accions humanes siguin, per autodeterminació, bones o dolentes.

Ara bé, ¿com converteix la llibertat humana en bona o dolenta una acció, que pertany al món fenomènic, és a dir, com pot alguna cosa concreta passar a ser necessàriament i universalment bona o dolenta moralment? Per a saber que alguna cosa empírica pot ser objecte moral, o per a saber com hem de jutjar d'un fet concret, ha d'haver-hi un «vincle» intermedi entre la llei moral i el món natural: aquest vincle (l'equivalent de l'esquematisme en la raó teòrica) no pot ser un altre que el procediment d'imaginar una llei moral «com si» fos una «llei de la naturalesa» (veg. text).

Kant insisteix que la moralitat d'una acció resideix en l'autonomia de la voluntat: la voluntat que es determina a obrar per respecte a la llei. Tot un altre motiu queda exclòs; especialment, s'exclou qualsevol altre sentiment que no sigui el respecte a la llei, que és l'únic sentiment moral admissible. Efectes immediats de la llei moral són, en sentit negatiu, la «humiliació» o submissió de l'home a la llei i no a les inclinacions de la voluntat i, en sentit positiu, el «respecte» per la llei moral. Aquest sentiment és l'únic mòbil o motiu de l'acció moral, constitutiu alhora de la mateixa moralitat. Fer alguna cosa per respecte a la llei significa que l'acció humana, precisament per a ser moral, ha de ser no només objectivament conforme a la llei, sinó també subjectivament: feta per a respectar la llei: Si no fos així, la conducta humana podria ser conforme a la legalitat, però no conforme a la moralitat (veg. text).

Al final de l'Analítica, tracta Kant de nou del tema de la «llibertat», en tant que aquesta precisament fa possible l'existència de la moralitat a priori. La llibertat, en efecte, pot definir-se com la «independència de la voluntat de tota una altra llei que no sigui la llei moral». Kant distingeix entre «llibertat psicològica» i «llibertat transcendental». La primera es refereix a una concatenació de motius psicològics que ocorren en el temps i que determinen la decisió de la voluntat, raó per la qual aquesta pot considerar-se com un aspecte, o part, del procés necessari de les lleis naturals. A l'home que s'ajusta a les lleis psicològiques de la motivació li considerem, malgrat tot (psicològicament) lliure; i aquesta llibertat psicològica, que pròpiament és un aspecte de la necessitat natural, li incumbeix a l'home com a part del món fenomènic que és. La voluntat transcendental, en canvi, és l'origen i fonament de la moralitat i és pensada com a independent de tota motivació empírica i de tota concatenació causal natural; aquesta és la llibertat que competeix a l'home com ser pertanyent al món intel·ligible. Només aquesta mereix pròpiament el nom de llibertat, perquè la llibertat psicològica és en realitat compatible amb –és el mateix que– la necessitat natural. L'aparent contradicció que presenta el fet que l'home sigui alhora lliure en si mateix i sotmès a la llei natural, «respecte de la mateixa acció en el mateix moment», es dissol quan és considerat membre de dos mons: del món fenomènic, del qual depèn quan realitza alguna cosa que se situa en el temps, i del món noümènic, on és un subjecte que exerceix la seva causalitat lliure respecte de tot allò que realitza en el temps (veg. text).

A l'Analítica, segueix una «Dialèctica de la raó pràctica». Igual com succeïa en la Crítica de la raó pura, també en l'àmbit pràctic la raó pura experimenta la seva il·lusió inevitable i necessària; també ara busca el seu incondicionat i també ara cau en l'antinòmia de la raó pràctica (veg. antinòmies kantianes). El pràcticament incondicionat rep el nom de «bé suprem». Encara que la raó humana no pot tenir un altre motiu de la seva acció que la moralitat, no per això renuncia al bé al qual tota voluntat ha de tendir; el bé incondicionat, el bé suprem a què tendeix una persona no és un altre que la «virtut i la felicitat conjuntament», la suma de moralitat i felicitat. No podem concebre la virtut sense la felicitat, i viceversa i, a més, la raó pràctica ens impulsa cap a aquest bé suprem, o a unir una cosa amb una altra. Ara bé, o la felicitat és el mòbil de la moralitat, o la moralitat és la causa de la felicitat. El primer no és possible, perquè l'únic mòbil de la voluntat ha de ser la moralitat; tampoc és possible el segon, perquè no n'hi ha prou en ser virtuós per a ser feliç, com més que la felicitat, que pertany al món fenomènic, es regeix per lleis naturals i la virtut per lleis morals. L'incondicionat a què tendeix la raó pràctica, per tant, la recerca del bé suprem a la qual ens porta la mateixa moralitat sembla una empresa il·lusòria: és l'«antinòmia de la raó pràctica» (veg. text). L'antinòmia es resol, com acaba de passar amb el problema de la llibertat humana, recordant la doble pertinença de l'home al món intel·ligible i al món fenomènic. Al món de la naturalesa la virtut no sempre porta a la felicitat, però sí al món intel·ligible. La resolució, per tant, requereix la possibilitat de la immortalitat de l'home i l'existència d'una causa que sigui la garantia d'aquesta mateixa possibilitat.

La moralitat té, per tant, les seves condicions necessàries: els seus postulats de la raó pràctica, llibertat, immortalitat de l'ànima i existència de Déu. La completa identitat entre l'actuació moral i la felicitat només pot aconseguir-la l'home existint, no com ser sensible, sinó només com a intel·ligible (com a persona o esperit) i en una situació d'infinitud; tal situació correspon a la immortalitat (veg. text). Així s'assegura la possibilitat del primer element del bé suprem, la moralitat o la virtut. Per a assegurar la possibilitat del segon element, això és, de la felicitat, ha de suposar-se l'existència d'una causa capaç d'atorgar aquesta felicitat: és a dir, d'una causa suprema de la naturalesa, dotada d'enteniment i voluntat, Déu (veg. text). Només aquesta causa suprema fa possible que la felicitat s'identifiqui amb la moralitat.

La moralitat col·loca a l'home en el llindar de la religió. Porta a ella, però no és el seu objectiu, perquè no és la felicitat al que ha de tendir l'home moral, sinó a la racionalitat. La religió, al seu torn, fa que la moralitat alimenti, en el terreny pràctic, l'esperança (veg. text).

Vegeu filosofia de la història i de la religió de Kant

_________________________________________________________________________ Vegeu termes relacionats aquí sota ↓.

analítica transcendental

analogies de l'experiència

anticipacions de la percepció

antinòmies kantianes

aparença transcendental

argument transcendental

categoria

crítica

Crítica de la raó pràctica

Crítica de la raó pura

Crítica del judici

criticisme

deducció transcendental

dialèctica transcendental

enteniment

espai

estètica transcendental

ètica de Kant

fenomen

filosofia crítica

filosofia kantiana de la història i de la religió

gir copernicà

idealisme transcendental

il·lusió transcendental

judicis sintètics a priori

Kant

kantisme

mètode transcendental

neokantisme

noümen

raó

sensibilitat

subjecte transcendental

temps

transcendental

jo transcendental