Kant: imperatiu categòric (IV)
De Wikisofia
Per tant, tot ser racional ha d'obrar com si fos per les seves màximes un membre legislador en el regne universal de les finalitats. El principi formal de tals màximes és: obra com si la teva màxima hagués de servir al mateix temps de llei universal per a tots els éssers racionals. Un regne de les finalitats només és possible, doncs, per analogia amb un regne de la naturalesa; aquell, segons màximes, és a dir, regles que es posa a si mateix; aquest, segons lleis de causes eficients mecàniques. No obstant això, al conjunt de la naturalesa, encara que és considerada una màquina, se li dona el nom de regne de la naturalesa en tant que té referència als éssers racionals com a finalitats seves. Tal regne de les finalitats seria realment realitzat per màximes, la regla de les quals prescriu l'imperatiu categòric a tots els éssers racionals, si tals màximes fossin seguides universalment. Ara bé, encara que l'ésser racional no pot comptar que, perquè ell mateix segueix puntualment aquesta màxima, per això mateix els altres hauran de ser-hi fidels; encara que tampoc pot comptar que el regne de la naturalesa i l'ordenació finalista que conté (i en la qual ell mateix està inclòs) hauran de coincidir amb un possible regne de les finalitats realitzat per ell mateix i satisfer així la seva esperança de felicitat, etc., no obstant això, la llei que dicta «obra seguint les màximes d'un membre legislador en un possible regne de finalitats», conserva tota la seva força perquè mana categòricament. I aquí justament hi ha la paradoxa: que solament la dignitat de l'home com a naturalesa racional, sense considerar cap altre fi o profit a aconseguir per ella, és a dir, només el respecte per una pura idea ha de servir, tanmateix, com a ineludible precepte de la voluntat, i precisament en aquesta independència de la màxima respecte a tots els altres estímuls consisteix la seva grandesa, així com la dignitat de tot subjecte racional consisteix a ser membre legislador en un regne de finalitats, ja que, d'una altra manera, hauria de representar-se solament com sotmès a la llei natural de les seves necessitats.
| Fundamentación de la metafísica de las costumbres, cap. 2 (Espasa Calpe, Madrid 1994, 10ª ed., p. 117-118). |
Vegeu també:
Primera definició d'imperatiu categòric.