Kant: l'home, fenomen i noümen

Aquesta analítica exposa que la raó pura pot ser pràctica, és a dir: determinar la voluntat independentment de tot l'empíric -i per cert que mitjançant un fet en què la raó pura es demostra en nosaltres pràcticament, a saber, l'autonomia en el principi de la moralitat mitjançant el qual determina la voluntat a obrar. Indica al mateix temps que aquest fet està inseparablement unit a la consciència de la llibertat de voluntat –i àdhuc és idèntic a ella– mitjançant la qual la voluntat d'un ser racional que, com a pertanyent al món dels sentits, se sap sotmès necessàriament a les lleis de la causalitat com a altres causes eficients, però al mateix temps en el pràctic, d'altra banda, com ser en si, té consciència de la seva existència determinable en un ordre intel·ligible de les coses, en virtut, no d'una particular intuïció de si mateix, sinó de certes lleis dinàmiques que poden determinar la seva causalitat al món sensible, doncs en un altre lloc s'ha demostrat prou que la llibertat, si se'ns atribueix, ens sumeix en un ordre intel·ligible de les coses.

Crítica de la razón práctica, cap. 1,1 (Losada, Buenos Aires 1977, 4ª ed., p. 48).