Diferència entre revisions de la pàgina «Estat de naturalesa»
De Wikisofia
m (Text de reemplaçament - "pel [[a" a "per l' [[a") |
|||
(20 revisions intermèdies per 2 usuaris que no es mostren) | |||
Línia 1: | Línia 1: | ||
{{ConcepteWiki}} | {{ConcepteWiki}} | ||
− | Segons alguns filòsofs de la societat dels segles XVII i XVIII, l'estat de naturalesa designa l'hipotètic estat en el qual es trobava la humanitat abans de l'existència de qualsevol forma de govern o de [[societat civil|societat civil]]. Aquesta situació inicial, no «contaminada» per cap institució política, va ser especialment utilitzada pels defensors d'un [[contracte social |contracte social]], per determinar les característiques específicament naturals de la humanitat i fonamentar sobre elles les condicions de legitimitat de l'organització social i del poder polític. De fet, aquests filòsofs seguien la clàssica contraposició elaborada pels [[sofistes, els|sofistes]] entre [[naturalesa i convenció|naturalesa i convenció]]. Els autors en els quals aquest concepte té una especial rellevància són: [[Autor:Hobbes, Thomas|Hobbes]], [[Autor:Locke, John|Locke]] i [[Autor:Rousseau, Jean-Jacques|Rousseau]], encara que entenen aquesta hipotètica situació o estat de naturalesa de formes molt diverses. | + | Segons alguns filòsofs de la societat dels segles XVII i XVIII, l'estat de naturalesa designa l'hipotètic estat en el qual es trobava la humanitat abans de l'existència de qualsevol forma de govern o de [[societat civil|societat civil]]. Aquesta situació inicial, no «contaminada» per cap institució política, va ser especialment utilitzada pels defensors d'un [[contracte social|contracte social]], per a determinar les característiques específicament naturals de la humanitat i fonamentar sobre elles les condicions de legitimitat de l'organització social i del poder polític. De fet, aquests filòsofs seguien la clàssica contraposició elaborada pels [[sofistes, els|sofistes]] entre [[naturalesa i convenció|naturalesa i convenció]]. Els autors en els quals aquest concepte té una especial rellevància són: [[Autor:Hobbes, Thomas|Hobbes]], [[Autor:Locke, John|Locke]] i [[Autor:Rousseau, Jean-Jacques|Rousseau]], encara que entenen aquesta hipotètica situació o estat de naturalesa de formes molt diverses. |
[[File:hobbes2.gif|thumb|Thomas Hobbes]] | [[File:hobbes2.gif|thumb|Thomas Hobbes]] | ||
− | En ''De cive,'' i en el [[ | + | En ''De cive,'' i en el [[Leviatan|''Leviatan,'']] [[Autor:Hobbes, Thomas|Hobbes]] sosté que, en absència d'institucions polítiques, la humanitat viuria en un estat de guerra civil permanent entre tots els homes doncs, sent tots iguals, desitgen el mateix i lluiten entre si per a aconseguir-ho ([[Recurs:cita de Hobbes: l'home no és un animal polític|vegeu la citació]]). La característica fonamental de l'ésser humà en l'estat de naturalesa és, segons Hobbes, l'[[egoisme|egoisme]] ([[Recurs:cita de Hobbes De cive, I,2.|vegeu la citació]]), i ja que no està sotmès a cap classe de constricció legal, s'imposa el dret del més fort, de manera que tot home és un enemic per qualsevol altre: l'home és un llop per a l'home ([[homo homini lupus|''homo homini lupus'']]). Però, a diferència dels animals, l'home està dotat de raó, i en exercici de la seva racionalitat l'home prefereix garantir la seva seguretat encara que per això hagi de cedir part de la seva [[llibertat|llibertat]] en una forma de contracte social que atorga el poder al governant. |
− | D'aquí neix la legitimitat del poder, però aquest contracte social pot entendre's de diverses maneres. Si la col·lectivitat cedeix el poder a un grup o assemblea, l'única cosa que aconsegueix és reduir les pugnes i l'estat d'enfrontament entre els membres d'aquest grup, en el qual es reproduiria la lluita de tots contra tots. Per això, Hobbes | + | D'aquí neix la legitimitat del poder, però aquest contracte social pot entendre's de diverses maneres. Si la col·lectivitat cedeix el poder a un grup o assemblea, l'única cosa que aconsegueix és reduir les pugnes i l'estat d'enfrontament entre els membres d'aquest grup, en el qual es reproduiria la lluita de tots contra tots. Per això, Hobbes sosté que solament el monarca absolut pot garantir l'administració de les llibertats que els súbdits li lliuren. Quan dipositari dels drets i llibertats de la col·lectivitat el monarca està per sobre de les lleis que promulga, raó per la qual el seu poder és absolut. D'aquesta manera, la hipòtesi de l'estat de naturalesa serveix a Hobbes com a legitimació de la monarquia absoluta. |
[[File:locke2.gif|thumb|John Locke]] | [[File:locke2.gif|thumb|John Locke]] | ||
− | [[Autor:Locke, John|Locke]], en canvi, s'oposa a Hobbes ja que afirma que, encara que en l'estat de naturalesa tots els homes són lliures i iguals, no obstant això no manquen de llei, ja que estan sotmesos a la [[llei natural|llei natural]] que, també de manera natural, tendeix a ser generalment respectada. D'aquí s'infereix que en un estadi inicial de la humanitat la mera llei natural seria suficient per regular la vida social. Però, | + | [[Autor:Locke, John|Locke]], en canvi, s'oposa a Hobbes, ja que afirma que, encara que en l'estat de naturalesa tots els homes són lliures i iguals, no obstant això no manquen de llei, ja que estan sotmesos a la [[llei natural|llei natural]] que, també de manera natural, tendeix a ser generalment respectada. D'aquí s'infereix que en un estadi inicial de la humanitat la mera llei natural seria suficient per a regular la vida social. Però, en la mesura que la humanitat està dotada de racionalitat i capacitat per al treball, genera una producció de béns que engendren excedentes econòmics. Justament la necessitat de defensa d'aquests béns i excedents, en definitiva, la necessitat de garantir la protecció de la [[propietat|propietat]] és la que genera la necessitat del contracte social i la que legitima el poder polític. A més, mentre Hobbes, com a teòric de l'absolutisme, defensava que el governant –receptor dels drets dels súbdits– estava per sobre de la llei, Locke sosté que la cessió de les llibertats i drets als governants no ha de ser absoluta, sinó que els governants tenen un mandat popular però estan sotmesos a les mateixes lleis que els governats. Precisament per a garantir un govern que no acumuli més poder del que pot i ha d'administrar, Locke advoca per la separació de poders, i sostenia també el dret de rebel·lió en el cas en què els governants fessin un ús il·legítim dels poders cedits. |
− | La perspectiva defensada per [[Autor:Rousseau, Jean-Jacques|Rousseau]], preparatòria del pensament romàntic, és la d'una total defensa de l'estat de naturalesa. En ''El contracte social,'' Rousseau | + | La perspectiva defensada per [[Autor:Rousseau, Jean-Jacques|Rousseau]], preparatòria del pensament romàntic, és la d'una total defensa de l'estat de naturalesa. En ''El contracte social,'' Rousseau sosté que en l'estat de naturalesa, sense cap ingerència de la hipocresia generada per l'organització política, l'home seria lliure i feliç, i es manifestaria la plena igualtat de tots, ja que per naturalesa tots els homes són lliures i iguals, però en canvi –diu– pertot arreu apareix encadenat. Aquesta contradicció entre el dret de l'autèntica igualtat i llibertat i l'encadenament a què l'home es veu sotmès és fruit de l'organització social, que és la que engendra el mal social, la desigualtat i la pèrdua de la llibertat; i genera l'artifici, la hipocresia i la pèrdua de l'espontaneïtat natural. Per això, Rousseau sostenia que el [[progrés|«progrés»]] material, lluny de conduir per si mateix al progrés moral i a un augment de la felicitat, condueix al seu contrari. No obstant això, en contra del que afirmaven els seus detractors i caricaturitzadors, Rousseau no es |
− | limitava a valorar positivament l'estat de naturalesa, sinó que insistia en el caràcter ideal d'aquest. El seu pensament no es redueix a una mera reivindicació idealitzada d'un estat primigeni | + | limitava a valorar positivament l'estat de naturalesa, sinó que insistia en el caràcter ideal d'aquest. El seu pensament no es redueix a una mera reivindicació idealitzada d'un estat primigeni «incontaminat» o a la reivindicació del «[[bon salvatge |bon salvatge]]» o d'una forma de [[primitivisme|primitivisme]], o d'una marxa enrere en la història, sinó que proposa una autèntica marxa cap endavant prenent com a idea reguladora de la vida social l'aconseguir el nivell d'igualtat i llibertat de l'hipotètic estat de naturalesa. |
[[File:hegel10.gif|thumb|G.W.F. Hegel]] | [[File:hegel10.gif|thumb|G.W.F. Hegel]] | ||
− | Des d'una altra perspectiva [[Autor:Hegel, Georg Wilhelm Friedrich|Hegel]], en el context de l'anàlisi de la formació de l'[[autoconsciència|autoconsciència]] realitzat en la ''Fenomenologia de l'esperit'', assenyala el trànsit entre la mera lluita ''natural ''per l'existència biològica cap a la lluita ''espiritual'' pel reconeixement. Igual que el desig destructor de l'animal és negat, reprimit i sublimat en el treball humà, de la mateixa manera, el desig vital que es projecta cap a l'altre com cap a un ''objecte'' es nega i s'humanitza, transformant-se en desig de ser reconegut per l' [[altre, l'|altre]], i en aquest acte de reconeixement l'home deixa d'estar aïllat. Aquest reconeixement és el que supera el mer estat de naturalesa. Mentre el ser natural existeix solitàriament, el ser espiritual es realitza amb l'altre ([[Recurs:cita de Hegel sobre el jo i el nosaltres| | + | Des d'una altra perspectiva [[Autor:Hegel, Georg Wilhelm Friedrich|Hegel]], en el context de l'anàlisi de la formació de l'[[autoconsciència|autoconsciència]] realitzat en la ''Fenomenologia de l'esperit'', assenyala el trànsit entre la mera lluita ''natural ''per l'existència biològica cap a la lluita ''espiritual'' pel reconeixement. Igual que el desig destructor de l'animal és negat, reprimit i sublimat en el treball humà, de la mateixa manera, el desig vital que es projecta cap a l'altre com cap a un ''objecte'' es nega i s'humanitza, transformant-se en desig de ser reconegut per l'[[altre, l'|altre]], i en aquest acte de reconeixement l'home deixa d'estar aïllat. Aquest reconeixement és el que supera el mer estat de naturalesa. Mentre el ser natural existeix solitàriament, el ser espiritual es realitza amb l'altre ([[Recurs:cita de Hegel sobre el jo i el nosaltres|vegeu la citació]]). |
− | En les albors de l'[[antropologia cultural|antropologia cultural]] es pensava en la possibilitat de trobar i descriure cultures primitives properes a l'hipotètic estat de naturalesa, però aviat es va veure que tal estat era solament una mera ficció, | + | En les albors de l'[[antropologia cultural|antropologia cultural]] es pensava en la possibilitat de trobar i descriure cultures primitives properes a l'hipotètic estat de naturalesa, però aviat es va veure que tal estat era solament una mera ficció, perquè fins i tot les societats més «primitives» estan organitzades i, sovint, sota estructures altament complexes. D'altra banda, la consideració d'aquest hipotètic estat de naturalesa pressuposa considerar una única [[essència|''essència'']] natural humana que podria existir independentment de les seves relacions socials, la qual cosa no és possible, ja que fins i tot des del mateix punt de vista de la naturalesa l'home és un ser social i, per tant, totes les seves relacions estan mediatitzades per estructures i relacions socials. Des d'aquesta posició [[Autor:Marx, Karl|Marx]] es va manifestar en contra de la hipòtesi d'aquest estat natural idealitzat. |
Revisió de 17:47, 17 juny 2018
Segons alguns filòsofs de la societat dels segles XVII i XVIII, l'estat de naturalesa designa l'hipotètic estat en el qual es trobava la humanitat abans de l'existència de qualsevol forma de govern o de societat civil. Aquesta situació inicial, no «contaminada» per cap institució política, va ser especialment utilitzada pels defensors d'un contracte social, per a determinar les característiques específicament naturals de la humanitat i fonamentar sobre elles les condicions de legitimitat de l'organització social i del poder polític. De fet, aquests filòsofs seguien la clàssica contraposició elaborada pels sofistes entre naturalesa i convenció. Els autors en els quals aquest concepte té una especial rellevància són: Hobbes, Locke i Rousseau, encara que entenen aquesta hipotètica situació o estat de naturalesa de formes molt diverses.
En De cive, i en el Leviatan, Hobbes sosté que, en absència d'institucions polítiques, la humanitat viuria en un estat de guerra civil permanent entre tots els homes doncs, sent tots iguals, desitgen el mateix i lluiten entre si per a aconseguir-ho (vegeu la citació). La característica fonamental de l'ésser humà en l'estat de naturalesa és, segons Hobbes, l'egoisme (vegeu la citació), i ja que no està sotmès a cap classe de constricció legal, s'imposa el dret del més fort, de manera que tot home és un enemic per qualsevol altre: l'home és un llop per a l'home (homo homini lupus). Però, a diferència dels animals, l'home està dotat de raó, i en exercici de la seva racionalitat l'home prefereix garantir la seva seguretat encara que per això hagi de cedir part de la seva llibertat en una forma de contracte social que atorga el poder al governant.
D'aquí neix la legitimitat del poder, però aquest contracte social pot entendre's de diverses maneres. Si la col·lectivitat cedeix el poder a un grup o assemblea, l'única cosa que aconsegueix és reduir les pugnes i l'estat d'enfrontament entre els membres d'aquest grup, en el qual es reproduiria la lluita de tots contra tots. Per això, Hobbes sosté que solament el monarca absolut pot garantir l'administració de les llibertats que els súbdits li lliuren. Quan dipositari dels drets i llibertats de la col·lectivitat el monarca està per sobre de les lleis que promulga, raó per la qual el seu poder és absolut. D'aquesta manera, la hipòtesi de l'estat de naturalesa serveix a Hobbes com a legitimació de la monarquia absoluta.
Locke, en canvi, s'oposa a Hobbes, ja que afirma que, encara que en l'estat de naturalesa tots els homes són lliures i iguals, no obstant això no manquen de llei, ja que estan sotmesos a la llei natural que, també de manera natural, tendeix a ser generalment respectada. D'aquí s'infereix que en un estadi inicial de la humanitat la mera llei natural seria suficient per a regular la vida social. Però, en la mesura que la humanitat està dotada de racionalitat i capacitat per al treball, genera una producció de béns que engendren excedentes econòmics. Justament la necessitat de defensa d'aquests béns i excedents, en definitiva, la necessitat de garantir la protecció de la propietat és la que genera la necessitat del contracte social i la que legitima el poder polític. A més, mentre Hobbes, com a teòric de l'absolutisme, defensava que el governant –receptor dels drets dels súbdits– estava per sobre de la llei, Locke sosté que la cessió de les llibertats i drets als governants no ha de ser absoluta, sinó que els governants tenen un mandat popular però estan sotmesos a les mateixes lleis que els governats. Precisament per a garantir un govern que no acumuli més poder del que pot i ha d'administrar, Locke advoca per la separació de poders, i sostenia també el dret de rebel·lió en el cas en què els governants fessin un ús il·legítim dels poders cedits.
La perspectiva defensada per Rousseau, preparatòria del pensament romàntic, és la d'una total defensa de l'estat de naturalesa. En El contracte social, Rousseau sosté que en l'estat de naturalesa, sense cap ingerència de la hipocresia generada per l'organització política, l'home seria lliure i feliç, i es manifestaria la plena igualtat de tots, ja que per naturalesa tots els homes són lliures i iguals, però en canvi –diu– pertot arreu apareix encadenat. Aquesta contradicció entre el dret de l'autèntica igualtat i llibertat i l'encadenament a què l'home es veu sotmès és fruit de l'organització social, que és la que engendra el mal social, la desigualtat i la pèrdua de la llibertat; i genera l'artifici, la hipocresia i la pèrdua de l'espontaneïtat natural. Per això, Rousseau sostenia que el «progrés» material, lluny de conduir per si mateix al progrés moral i a un augment de la felicitat, condueix al seu contrari. No obstant això, en contra del que afirmaven els seus detractors i caricaturitzadors, Rousseau no es limitava a valorar positivament l'estat de naturalesa, sinó que insistia en el caràcter ideal d'aquest. El seu pensament no es redueix a una mera reivindicació idealitzada d'un estat primigeni «incontaminat» o a la reivindicació del «bon salvatge» o d'una forma de primitivisme, o d'una marxa enrere en la història, sinó que proposa una autèntica marxa cap endavant prenent com a idea reguladora de la vida social l'aconseguir el nivell d'igualtat i llibertat de l'hipotètic estat de naturalesa.
Des d'una altra perspectiva Hegel, en el context de l'anàlisi de la formació de l'autoconsciència realitzat en la Fenomenologia de l'esperit, assenyala el trànsit entre la mera lluita natural per l'existència biològica cap a la lluita espiritual pel reconeixement. Igual que el desig destructor de l'animal és negat, reprimit i sublimat en el treball humà, de la mateixa manera, el desig vital que es projecta cap a l'altre com cap a un objecte es nega i s'humanitza, transformant-se en desig de ser reconegut per l'altre, i en aquest acte de reconeixement l'home deixa d'estar aïllat. Aquest reconeixement és el que supera el mer estat de naturalesa. Mentre el ser natural existeix solitàriament, el ser espiritual es realitza amb l'altre (vegeu la citació).
En les albors de l'antropologia cultural es pensava en la possibilitat de trobar i descriure cultures primitives properes a l'hipotètic estat de naturalesa, però aviat es va veure que tal estat era solament una mera ficció, perquè fins i tot les societats més «primitives» estan organitzades i, sovint, sota estructures altament complexes. D'altra banda, la consideració d'aquest hipotètic estat de naturalesa pressuposa considerar una única essència natural humana que podria existir independentment de les seves relacions socials, la qual cosa no és possible, ja que fins i tot des del mateix punt de vista de la naturalesa l'home és un ser social i, per tant, totes les seves relacions estan mediatitzades per estructures i relacions socials. Des d'aquesta posició Marx es va manifestar en contra de la hipòtesi d'aquest estat natural idealitzat.