Autoconsciència

 El coneixement que la consciència té de si mateixa, o la representació del jo com a objecte conegut per la consciència, o el coneixement del jo sobre si mateix. També el fet de percebre's un mateix com a subjecte, o el que s'entén com subjectivitat. La ment humana no només és consciència perquè és capaç de representar-se coses mentalment, sinó perquè és capaç, a més, de reflexionar sobre el que coneix mentalment i sobre si mateixa. A aquesta acció reflexiva anomenem específicament «autoconciencia», la característica fonamental de la qual és la percepció de la pròpia identitat personal que denominem subjecte personal o persona. El problema fonamental que es planteja en l'afirmació de l'autoconsciència és esclarir el tipus d'entitat a què ens referim quan diem conèixer-nos a nosaltres mateixos, o al nostre propi jo; això és, si el jo coneix realmentealgo diferent dels diversos actes mentals o psíquics, dels quals pugui considerar-se el seu subjecte. De què som conscients quan som conscients de nosaltres mateixos? Les respostes a aquesta qüestió són tantes i tan variades com diferents són les posicions filosòfiques tocant a problemes tan centrals i discutits en filosofia, com són la naturalesa del mental, la identitat personal, el jo, etc. Les dues postures més clàssiques són l'afirmació del caràcter substancial i permanent del jo, enfront de la successió i diversitat d'actes conscients, segons la tradició racionalista, i l'afirmació de la precarietat del jo, pensat a manera d'un «corrent», «riu», o «classe» d'experiències mentals, segons la tradició empirista (veg. text). Kant va assenyalar un dels aspectes fonamentals d'aquesta dificultat, en afirmar: «No em conec tal com sóc, sinó només com em manifesto a mi mateix» (Crítica de la raó pura, B 158). Amb Hegel (vegeu la citació), Heidegger i amb l'existencialisme, especialment Sartre, es posa l'accent en la necessitat de l'altre per a la constitució i l'experiència de l'autoconsciència.