Escepticisme

(del grec skeptomai, investigar atentament, o simplement de skeptesthai, investigar)

Concepció en teoria del coneixement que sosté, en principi, que la ment humana no és capaç de justificar afirmacions veritables. Un escepticisme extrem o absolut sostindria que no existeix cap enunciat objectivament veritable per a la ment humana, o la impossibilitat total de justificar afirmacions veritables; d'aquest escepticisme se sol dir que es refuta a si mateix o que és impossible, ja que es nega en la seva pròpia afirmació. L'escepticisme moderat o relatiu sosté que són pocs els enunciats objectivament veritables, o bé estableix dubtes raonats sobre la capacitat de la ment humana de poder conèixer les coses i, per aquesta raó, la sotmet a examen. Aquest relativisme propugna una actitud crítica davant el dogmatisme. Històricament, les afirmacions d'escepticisme moderat apareixen tant en èpoques de decadència cultural o cansament intel·lectual, com de renovació i Il·lustració, i la història mateixa de la filosofia occidental alterna èpoques d'escepticisme i dogmatisme. El dubte metòdic i l'esperit crític o el rigor científic són manifestacions pràctiques d'un escepticisme moderat (vegeu el text).

Històricament l'escepticisme és un corrent de la filosofia hel·lenística, el pirronisme, o escola escèptica que neix amb Pirró d'Elis (360-272) i el seu deixeble Timó de Fliunt (325/320-235/230), per als quals ni els sentits ni la raó poden subministrar-nos un coneixement veritable, raó per la qual el més savi, si volem arribar a l'ataraxia, és romandre indiferents a tot abstenint-nos de fer judicis; els estoics van anomenar a aquesta suspensió de judicis epokhé. Amb Arcesilau (315-ca. 240), considerat el fundador de l'Acadèmia nova, entra l'escepticisme en l'Acadèmia platònica; va criticar la teoria del coneixement dels estoics, i va excloure de l'escepticisme el raonament moral: malgrat desconèixer on està la veritat, el savi és capaç d'actuar moralment. Carnèades (219-128), un dels seus successors, va desenvolupar una teoria del coneixement probable (píthanon, «el digne de crèdit»): el seu escepticisme està basat en la distinció que estableix entre l'objectivament veritable, desconegut per a l'home, i el subjectivament veritable. A partir del s. II a. de C., l'escepticisme tendeix a convertir-se en eclecticisme, pensament que envaeix tant l'Acadèmia platònica com les restants escoles hel·lenístiques, si bé en menor mesura. Enesidem de Cnossos (cap a l'any 50 a. de C.) renova el pirronisme antic i estudia els seus «tropos», o llista de contraposicions que fonamenten l'escepticisme de la vida (Raonaments pirrònics). Cap al s. II d. de C. l'escepticisme es fon amb l'empirisme mèdic. En aquest corrent destaca Sext Empíric (Alexandria, cap a la segona meitat del s. II d. de C.), l'autor més important per al coneixement de l'escepticisme antic, que ho entén (Supòsits de l'escepticisme pirrònic) com l'art d'enfrontar totes les contradiccions de les coses i el pensament; l'escèptic aconsegueix la ataraxia, o tranquil·litat interior, renunciant a decidir sobre opinions contradictòries (vegeu el text).

En general, la dificultat de resoldre la qüestió epistemològica de la veritat i la falsedat es va combinar, en l'escepticisme antic, amb l'adopció de certeses de tipus pràctic, que es fonamentaven en criteris ètics, estètics, d'utilitat, etc. En canvi, en l'escepticisme renaixentista s'accentua sobretot l'aspecte racional del problema, deixant de costat l'actitud més vital que representava l'escepticisme grec. Montaigne (1533-1592), Charron (1541-1603) i Francisco Sánchez (1562-1632) són els escèptics destacats d'aquesta època.

David Hume

David Hume (1711-1776) integra l'escepticisme en la mateixa activitat filosòfica. Distingeix (Investigació sobre l'enteniment humà, sec. XII) entre escepticisme «antecedent» i escepticisme «conseqüent». El primer és «anterior a tot estudi i filosofia», i un exemple podria ser el dubte metòdic cartesiana, que planteja la recerca d'un primer principi de certesa infal·lible; el segon és «posterior a la ciència i a la investigació». Mantenir un escepticisme antecedent de manera exagerada –pirrònica– equival a negar qualsevol possibilitat d'arribar a la certesa. L'escepticisme conseqüent és el que cal adoptar després d'haver sotmès a examen les nostres possibilitats cognoscitives. Aquest escepticisme posa de manifest la impossibilitat de conciliar el que creiem per sentit comú i el que sostenim després d'un examen filosòfic de moltes qüestions: per sentit comú creiem que el que veiem és el que existeix, però la raó filosòfica rebutja identificar les nostres representacions amb els objectes que representen; d'altra banda, no disposem de bons arguments per a demostrar que les nostres percepcions o representacions corresponguin als objectes reals. A l'home raonable li és necessari un escepticisme mitigat o «acadèmic», que és el resultat de combinar un sever examen crític de les nostres capacitats cognoscitives amb el sentit comú i la reflexió. I així, cal recordar que tots els nostres coneixements es redueixen a la relació d'idees, o el que pot saber-se per demostració, i a qüestions de fet, que vam fundar en la relació de causa i efecte (vegeu el text). Aquest escepticisme «acadèmic» de Hume ha passat a ser una de les postures fonamentals de la filosofia neopositivista del s. XX, però és també una característica de tots aquells filòsofs que, des de Kant, han tendit a sotmetre a examen a la raó humana. Nietzsche va anomenar als escèptics «els únics filòsofs honorables» (Ecce Homo).