Sext Empíric: l'escepticisme
De Wikisofia
I, 1. Els que busquen alguna cosa, probablement arriben a descobrir-la, o declaren que no poden descobrir-la i que és incomprensible, o continuen buscant-la. Per això en les investigacions filosòfiques uns han pretès haver trobat la veritat, uns altres han declarat que no és possible aconseguir-la, i uns altres la busquen encara. Els anomenats pròpiament dogmàtics semblen haver-la trobat, per exemple, Aristòtil, Epicur, els estoics i uns altres; els que han provat que és impossible aconseguir-la són Clitòmac, Carnèades i altres acadèmics; els que encara busquen són els escèptics. Per això sembla que hi ha tres filosofies principals: el dogmatisme, l'acadèmia i l'escepticisme. Convindrà a uns altres tractar de les dues primeres. Per la nostra banda, traçarem un esbós de l'orientació escèptica, després d'advertir que sobre cap dels punts que tractem tenim la seguretat que sigui enterament com ho afirmem, sinó que informem històricament sobre cada qüestió tal com ens sembla de moment.
I, 3. L'orientació escèptica es diu zetètica per la seva preocupació per buscar i examinar; efèctica per la disposició de l'escèptic després de la recerca; aporètica, o perquè dubta de tot i ho investiga tot, com diuen alguns, o perquè queda en suspens entre l'afirmació i la negació; pirrònica, perquè ens sembla que Pirró es va lliurar a l'escepticisme d'una manera més completa i manifest que els seus predecessors.
I, 4. L'escepticisme és la facultat d'oposar de totes les maneres possibles els fenòmens i els noúmens; i d'aquí arribem, per l'equilibri de les coses i de les raons oposades (isostenía), primer a la suspensió del judici (epokhé) i després a la indiferència (ataraxia).
I, 10. Els que pretenen que els escèptics neguen els fenòmens em sembla que no senten el que diem. No neguem les impressions que rep passivament la representació i que ens condueixen involuntàriament a l'assentiment, és a dir, els fenòmens. Sempre que busquem si l'objecte és tal com ens apareix, concedim que apareix. No posem en dubte el fenomen, sinó el que es diu del fenomen: i això és diferent del fenomen mateix. Així la mel ens sembla dolça; ho admetem, perquè tenim la sensació de dolçor. Investiguem si la mel és dolça per essència, perquè això no és un fenomen, sinó un judici sobre el fenomen. Si proposem arguments contra els fenòmens, els exposem sense voler negar els fenòmens, per a mostrar la precipitació de judici dels dogmàtics. Doncs si la raó és tan enganyosa que gairebé sostreu als nostres ulls els fenòmens, com no la considerarem sospitosa respecte del que és obscur, si no volem precipitar-nos en seguir-la?
I, 19. Emprem unes vegades l'expressió «no més», i unes altres «gens més». Alguns escèptics, en lloc de dir «no més», diuen evocant la causa, «per què això més que allò?», ja que és habitual usar preguntes en comptes de proposicions, així: «Quin dels mortals no coneix a l'esposa de Zeus?», i usar proposicions en lloc de preguntes, així: «Em pregunto per què cal admirar a un poeta.» L'expressió «no més això que allò» assenyala la disposició en què estem, segons la qual, per la força igual de les raons oposades, ens veiem portats a una actitud d'equilibri. Entenem per força igual la que existeix per a nosaltres en el que ens sembla probable; per raons oposades, les que estan en pugna entre si, i per equilibri, la negació a donar un assentiment en un sentit o en l'altre. Encara que l'expressió «gens més» assenyala una afirmació o una negació, no l'emprem així, sinó indiferentment, en un sentit abusiu, en comptes d'una interrogació, o en comptes de dir: «No sé a què donar i a què no donar l'assentiment.» Ens proposem mostrar el que ens sembla. Poc importa l'expressió que serveix per a mostrar-ho. És necessari saber també que emprem l'expressió «no més» sense afirmar absolutament la veritat o la certesa de la cosa, sinó que diem el que ens sembla.
1, 28. Respecte a totes les expressions dels escèptics, cal saber que no assegurem que siguin vertaderes, ja que afirmem per contra que poden destruir-se a si mateixes, ja que estan compreses entre les coses respecte a les quals s'empren, igual que els purgants no només expulsen els humors corporals, sinó que es veuen arrossegats amb ells. Diem que ens servim d'elles indiferentment, o si es vol impròpiament, encara que no ens donin a conèixer pròpiament les coses respecte de les quals les emprem. A l'escèptic no li convé discutir sobre les paraules, i en particular ens resulta avantatjós que aquestes paraules no tinguin una significació pròpia, sinó relativa a alguna cosa. a saber, a l'escèptic. A més, hem de recordar que no les usem per a totes les coses en general, sinó pel que està obscur i per a les qüestions dogmàtiques, i que diem el que ens sembla, sense afirmar res de la naturalesa dels objectes. Així crec poder destruir qualsevol sofisma que es faci contra el vocabulari escèptic.
| Bosquejos pirrónicos (selección), de R. Verneaux, Textos de los grandes filósofos. Edad Antigua, Herder, Barcelona 1982, p.105-107. |
Original en castellà
I, 1. Los que buscan algo, probablemente llegan a descubrirlo, o declaran que no pueden descubrirlo y que es incomprensible, o continúan buscándolo. Por ello en las investigaciones filosóficas unos han pretendido haber hallado la verdad, otros han declarado que no es posible alcanzarla, y otros la buscan aún. Los llamados propiamente dogmáticos parecen haberla hallado, por ejemplo, Aristóteles, Epicuro, los estoicos y otros; los que han probado que es imposible alcanzarla son Clitómaco, Carneades y otros académicos; los que aún buscan son los escépticos. Por ello parece que hay tres filosofías principales: el dogmatismo, la academia y el escepticismo. Convendrá a otros tratar de las dos primeras. Por nuestra parte, trazaremos un esbozo de la orientación escéptica, después de advertir que sobre ninguno de los puntos que tratamos tenemos la seguridad de que sea enteramente como lo afirmamos, sino que informamos históricamente sobre cada cuestión tal como nos parece por el momento.
I, 3. La orientación escéptica se llama zetética por su preocupación por buscar y examinar; eféctica por la disposición del escéptico después de la búsqueda; aporética, o porque duda de todo y lo investiga todo, como dicen algunos, o porque queda en suspenso entre la afirmación y la negación; pirrónica, porque nos parece que Pirrón se entregó al escepticismo de un modo más completo y manifiesto que sus predecesores.
I, 4. El escepticismo es la facultad de oponer de todas las maneras posibles los fenómenos y los noúmenos; y de ahí llegamos, por el equilibrio de las cosas y de las razones opuestas (isostenía), primero a la suspensión del juicio (epokhé) y después a la indiferencia (ataraxia).
I, 10. Los que pretenden que los escépticos niegan los fenómenos me parece que no oyen lo que decimos. No negamos las impresiones que recibe pasivamente la representación y que nos conducen involuntariamente al asentimiento, es decir, los fenómenos. Siempre que buscamos si el objeto es tal como nos aparece, concedemos que aparece. No ponemos en duda el fenómeno, sino lo que se dice del fenómeno: y esto es diferente del fenómeno mismo. Así la miel nos parece dulce; lo admitimos, porque tenemos la sensación de dulzor. Investigamos si la miel es dulce por esencia, porque esto no es un fenómeno, sino un juicio sobre el fenómeno. Si proponemos argumentos contra los fenómenos, los exponemos sin querer negar los fenómenos, para mostrar la precipitación de juicio de los dogmáticos. Pues si la razón es tan engañosa que casi sustrae a nuestros ojos los fenómenos, ¿cómo no la consideraremos sospechosa respecto de lo que es obscuro, si no queremos precipitarnos al seguirla?
I, 19. Empleamos unas veces la expresión «no más», y otras «nada más». Algunos escépticos, en lugar de decir «no más», dicen evocando la causa, «¿por qué esto más que aquello?», ya que es habitual usar preguntas en vez de proposiciones, así: «¿Cuál de los mortales no conoce a la esposa de Zeus?», y usar proposiciones en lugar de preguntas, así: «Me pregunto por qué hay que admirar a un poeta.» La expresión «no más esto que aquello» señala la disposición en que estamos, según la que, por la fuerza igual de las razones opuestas, nos vemos llevados a una actitud de equilibrio. Entendemos por fuerza igual la que existe para nosotros en lo que nos parece probable; por razones opuestas, las que están en pugna entre sí, y por equilibrio, la negación a dar un asentimiento en un sentido o en el otro. Aunque la expresión «nada más» señala una afirmación o una negación, no la empleamos así, sino indiferentemente, en un sentido abusivo, en vez de una interrogación, o en vez de decir: «No sé a qué dar y a qué no dar el asentimiento.» Nos proponemos mostrar lo que nos parece. Poco importa la expresión que sirve para mostrarlo. Es necesario saber también que empleamos la expresión «no más» sin afirmar absolutamente la verdad o la certeza de la cosa, sino que decimos lo que nos parece.
1, 28. Respecto a todas las expresiones de los escépticos, es preciso saber que no aseguramos que sean verdaderas, ya que afirmamos por el contrario que pueden destruirse a sí mismas, puesto que están comprendidas entre las cosas a cuyo respecto se emplean, igual que los purgantes no sólo expulsan los humores corporales, sino que se ven arrastrados con ellos. Decimos que nos servimos de ellas indiferentemente, o si se quiere impropiamente, aunque no nos den a conocer propiamente las cosas respecto de las que las empleamos. Al escéptico no le conviene discutir sobre las palabras, y en particular nos resulta ventajoso que estas palabras no tengan una significación propia, sino relativo a alguna cosa. a saber, al escéptico. Además, debemos recordar que no las usamos para todas las cosas en general, sino para lo que está obscuro y para las cuestiones dogmáticas, y que decimos lo que nos parece, sin afirmar nada de la naturaleza de los objetos. Así creo poder destruir cualquier sofisma que se haga contra el vocabulario escéptico.