Mètode hipoteticodeductiu

Mètode científic, propi de les ciències fàctiques i oposat a l'inductivisme, que sosté que les hipòtesis científiques no es deriven de l'observació, sinó que són producte de la creativitat humana, que mitjançant aquestes hipòtesis intenta trobar la solució a un problema.

El recurs a l'experiència només és necessari per a la contrastació de la hipòtesi; d'aquesta es dedueix una conclusió en forma d'enunciat observacional, que es compara amb els fets. Els defensors d'aquest mètode sostenen que representa, també en la ciència, la manera comuna de raonar. Els seus passos característics són: formulació d'una hipòtesi,deducció d'un enunciat observacional, contrastació de l'enunciat per a determinar si es produeix una confirmació o una refutació de la hipòtesi.

Els orígens d'aquest mètode solen remuntar-se al naixement de la ciència moderna, i la seva successiva organització i sistematització es deu sobretot a la necessitat sentida al llarg de la història de la ciència i de la filosofia de la ciència de donar cada vegada més importància a la lliure elaboració de les hipòtesis per a explicar l'origen de moltes lleis i teories científiques. Ho han defensat i practicat amb diversa fortuna tots aquells autors que, com Galileu, Descartes, Huygens, Newton, Herschel, Whewell, entre d'altres, sostenen d'alguna manera que les hipòtesis científiques no procedeixen de l'observació, sinó que són creacions de l'esperit humà, propostes lliurement a manera de conjectures, per a veure si, en el supòsit d'admetre-les, els successos o fenòmens de la naturalesa quedaven millor explicats. El requisit fonamental perquè fossin admeses es va entendre sempre que era la confirmació que proporcionaven els fets.

El mètode hipoteticodeductiu suposa que el context de descobriment no s'até a regles i procediments controlats, i sosté que les hipòtesis s'admeten o rebutgen segons sigui el resultat de la contrastació de les mateixes: una hipòtesi es justifica i accepta si queda confirmada per l'experiència (context de justificació) i es rebutja si és refutada. Resumint, el mètode hipoteticodeductiu:

1) Part de problemes

2) Proposa hipòtesi per a explicar-los

3) Extreu conseqüències observables de les hipòtesis

4) Les sotmet a prova

5) Si la conseqüència és veritable, confirma la hipòtesi

6) Si la conseqüència és falsa, refuta la hipòtesi.

La confirmació d'hipòtesi s'ha entès de diverses maneres, que van des de la verificació d'hipòtesis a la simple afirmació que les confirmacions reiterades «diuen alguna cosa a favor» d'aquestes, passant pel concepte de major o menor probabilitat d'una hipòtesi.

El mètode, en la seva versió moderna, es concep en el si del Cercle de Viena, encara que de vegades s'atribueix la seva formulació definitiva, o la seva difusió, a Karl R. Popper, amb La lògica de la investigació científica (1934). No falta tampoc qui ho atribueixi inicialment a Claude Bernard, qui ho hauria proposat en la seva Introducció a l'estudi de la medicina experimental (1865).

Encara que, en general, els filòsofs neopositivistes que admeten el mètode hipoteticodeductiu l'interpreten en sentit inductivista, és a dir, proposant la confirmació de les hipòtesis a través de la comprovació de la veritat de les seves conseqüències, alguns d'ells acabaran acceptant les afirmacions fonamentals de Popper, això és, que les hipòtesis científiques són conjectures, que se sotmeten a refutació deduint d'elles observacions contrastables; així Carnap i Hempel ho fan en la dècada dels trenta. El mètode que difon Popper és pròpiament la variant deductivista del mètode hipótetico-deductiu que no admet confirmació d'hipòtesi, sinó només refutació, denominat pròpiament o falsacionisme.

Carl G. Hempel, juntament amb Paul Oppenheim, va proposar, en 1948, una teoria de l'explicació científica, àmpliament difosa, basada en aquest model.

(Veg. exemple i veg. text).