Llenguatge ordinari

És el llenguatge quotidià, comú o natural. En les primeres fases del moviment analític, se'l va considerar, per la seva ambigüitat i imprecisió, font dels problemes filosòfics, raó per la qual es va insistir a fonamentar una anàlisi del llenguatge segons el model d'un càlcul lògic o un llenguatge formal, i per la qual es considerava que la filosofia consistia en l'«esclariment de proposicions». Quan la filosofia analítica va sentir l'influx de les teories del «segon Wittgenstein», les expressades en Investigacions filosòfiques, es va abandonar l'estima per una anàlisi fundada en la sintaxi lògica, per a considerar que el llenguatge ordinari «està bé com està» i que la missió de la filosofia rau a mostrar els múltiples usos del llenguatge, que Wittgenstein anomena «jocs del llenguatge». En aquesta segona fase de la filosofia analítica, el llenguatge es considera, no com a representació o figura de la realitat, sinó en la seva perspectiva natural, com un producte de l'activitat humana en societat; en aquesta perspectiva, els problemes del llenguatge s'esclareixen, no des de l'anàlisi de les seves formes lògiques, sinó pel coneixement dels diversos usos i contextos a què pertanyen les paraules. Ryle, Austin i Searle són els més notables representants de la filosofia del llenguatge ordinari.