Kant: bellesa lliure i bellesa adherent
De Wikisofia
Existeixen diferents clasesde bellesa: la lliure (pulchritudo vaga) i la merament adherent (pulchritudo adhaerens). La primera no pressuposa cap mena de concepte del que sigui l'objecte; la segona el pressuposa i, a més, pressuposa la perfecció de l'objecte sota aquest concepte. Les espècies de la primera es diuen belleses de tal o tal altra cosa (existents en si); la segona, com a annexa a un concepte (bellesa condicional), s'atribueix als objectes que es troben sota el concepte d'un fi especial. Les flors són belleses naturals lliures. No és fàcil que ningú, si no és un botànic, sàpiga quina cosa en si és una flor, i àdhuc aquest, que la considera òrgan de reproducció de la planta, no té en compte per a res aquest fi natural quan jutja per mitjà del gust. Per tant, aquest judici no es funda en cap classe de perfecció, en cap finalitat interna, a què es refereix la composició del divers. Molts ocells (el lloro, el colibrí, l'ocell del paradís) i multitud de testàcis marins, són belleses en si, que no pertanyen a cap objecte determinat per conceptes amb vista a la seva fi, sinó que agraden lliurement i per si mateixes. Així, les greques, el fullatge d'orles o empaperats, etc., res signifiquen per si mateixos, no representen cap objecte sota un concepte determinat, i són belleses lliures. En la mateixa espècie pot incloure's el que en música es diu fantasies (sense tema), i àdhuc tota la música sense text. En el judici d'una bellesa lliure (per la mera forma) és pur el judici del gust. [...] Però la bellesa d'un home (i, dins de la mateixa espècie, d'un home, dona o nen), la d'un cavall, d'un edifici (església, palau, arsenal, cinquena), pressuposa un concepte del fi a què està destinat, del que la cosa ha de ser i, per tant, un concepte de la seva perfecció, sent, per tant, bellesa adherent. Doncs bé, igual que la unió de l'agradable (de la sensació) amb la bellesa que pròpiament afecta només a la forma, enterbolia la puresa del judici de gust, també l'enterboleix la unió de la bellesa amb el bé (en virtut de la qual cosa, el divers és bo per a la cosa mateixa, segons la seva fi).
| Crítica del juicio,§16 (Losada, Buenos Aires 1968, p. 68-69). |
Original en castellà
Existen distintas clasesde belleza: la libre (pulchritudo vaga)y la meramente adherente (pulchritudo adhaerens). La primera no presupone concepto alguno de lo que sea el objeto; la segunda lo presupone y, además, presupone la perfección del objeto bajo ese concepto. Las especies de la primera se llaman bellezas de tal o cual cosa (existentes en sí); la segunda, en cuanto aneja a un concepto (belleza condicional), se atribuye a los objetos que se hallan bajo el concepto de un fin especial. Las flores son bellezas naturales libres. No es fácil que nadie, como no sea un botánico, sepa qué cosa en sí es una flor, y aun ése, que la considera órgano de reproducción de la planta, no tiene en cuenta para nada ese fin natural cuando juzga por medio del gusto. Por lo tanto, este juicio no se funda en ninguna clase de perfección, en ninguna finalidad interna, a que se refiere la composición de lo diverso. Muchos pájaros (el loro, el colibrí, el ave del paraíso) y multitud de testáceos marinos, son bellezas en sí, que no pertenecen a ningún objeto determinado por conceptos con vistas a su fin, sino que gustan libremente y por sí mismas. Así, las grecas, el follaje de orlas o empapelados, etc., nada significan de por sí, no representan ningún objeto bajo un concepto determinado, y son bellezas libres. En la misma especie puede incluirse lo que en música se llama fantasías (sin tema), y aun toda la música sin texto. En el juicio de una belleza libre (por la mera forma) es puro el juicio del gusto. [...] Pero la belleza de un hombre (y, dentro de la misma especie, de un varón, mujer o niño), la de un caballo, de un edificio (iglesia, palacio, arsenal, quinta), presupone un concepto del fin a que está destinado, de lo que la cosa debe ser y, por ende, un concepto de su perfección, siendo, por consiguiente, belleza adherente. Pues bien, al igual que la unión de lo agradable (de la sensación) con la belleza que propiamente afecta sólo a la forma, enturbiaba la pureza del juicio de gusto, también la enturbia la unión de la belleza con lo bueno (en virtud de lo cual, lo diverso es bueno para la cosa misma, según su fin).