Acte il·locucionari

Segons John L. Austin, acte que es realitza en dir alguna cosa: ordenar, prometre, apostar, etc. D'un enunciat il·locucionari no pot dir-se que sigui veritable o fals, sinó que es tracta d'un acte aconseguit o fallit. Perquè un acte il·locucionari no resulti fallit es requereixen diverses condicions de compliment: 1) condicions preparatòries; la persona que executa l'acte ha de tenir dret o autoritat per a realitzar-ho; 2) condicions de sinceritat: la persona que executa l'acte ha de creure el que diu perquè, en cas contrari, incorrerà en la culpa que Austin anomena abús, encara que l'acte no quedaria anul·lat; 3) condicions essencials: la persona que executa l'acte es compromet a certes creences o intencions. Aquest compromís no suposa que hagi de creure que la proposició sigui veritable, sinó que consisteix en un comportament adequat. Per a Austin, per exemple, la violació de la llei del tercer exclòs en un argument constitueix una inobservança del compromís del mateix tipus que la inobservança d'una promesa.

Els valors que pot tenir un acte il·locucionari els distingeix Austin en cinc classes:

Judicatius: classe d'actes jurídics que correspon a verbs com condemnar, decretar, avaluar, etc.

Exercitatius: consisteixen en l'exercici de potestats, drets o influència i corresponen a verbs com ordenar, instar, aconsellar, prevenir.

Compromissori: classe d'actes que obliguen al locutor a adoptar una determinada actitud o a efectuar una determinada acció. Comprenen verbs com prometre, apostar, jurar, etc.

Comportatius: classe d'actes que impliquen una reacció enfront de la situació dels altres i correspon a verbs com agrair, demanar disculpes, felicitar, maleir.

Expositius, que s'utilitzen per a posar de manifest la manera com a nostres expressions encaixen en un argument o conversa i corresponen a verbs com concedir, suposar, postular.