Francesc Xavier Llorens i Barba

Filòsof català nascut a Vilafranca del Penedès. Va ser alumne de Martí d'Eixalà, a la Universitat de Cervera i catedràtic de metafísica de la Universitat de Barcelona des de 1847 fins a la seva mort. Va formar part del nucli de l'anomenada Escola de Barcelona (formada pel seu mestre Martí d'Eixalà, Joaquim Xirau i Jaume Serra Húnter, entre d'altres). La seva filosofia, que es va mantenir distant dels corrents tomistes, es va veure fortament influenciada per l'escola escocesa del sentit comú, especialment pel pensament de Hamilton i Mansel, encara que també manifesta influències kantianes, de l'espiritualisme i de Trendelenburg. Va formular un sistema filosòfic general i va centrar la seva investigació en els àmbits de la psicologia racional i de la lògica. La primera mostrava que els diversos estats psíquics estan organitzats segons lleis que, d'aquesta manera, i en tant que condicions del coneixement, són també lleis gnoseològiques. La lògica no és solament lògica formal, sinó que també és lògica transcendental que permet l'accés a totes les formes del coneixement. De la unió d'aquestes tesis inferia que les veritats ontològiques bàsiques han de provar-se a partir de l'anàlisi de la consciència, la qual té dos vessants: un vessant individual, i un vessant col·lectiu. L'examen de la consciència individual, a partir de l'observació del nostre jo, ens revela immediatament el no-jo i ens condueix al realisme natural. El cogito ergo sum de Descartes es transmuta així en un cogito ergo és. D'altra banda, la consciència col·lectiva, en el seu grau més perfecte, s'expressa a través del sentit comú, que pot arribar a ser una forma de l'esperit o consciència nacional en aquelles comunitats que han aconseguit la seva maduresa. Per a aconseguir aquesta, cal un esforç col·lectiu i institucional orientat cap a una reforma de l'ensenyament (tesi que va influir en Francisco Giner de los Ríos i en els krausistes espanyols). Va propugnar una síntesi entre racionalisme i empirisme i va defensar que, en la cúspide de la reflexió filosòfica, es troba la teologia racional que permet el coneixement de Déu: condició de tota veritat.

Entre els seus deixebles i amics es trobaven, a més de l'esmentat Giner de los Ríos, Menéndez i Pelayo i Milà i Fontanals. Les seves principals obres són: De la unitat de la filosofia (1847); Sobre el desenvolupament del pensament filosòfic (1854); Memòria de la filosofia de Martí d'Eixalà (1859) i Lliçons de filosofia (pòstuma, 1920), editada a partir de les anotacions taquigràfiques de Josep Balarí Jovany.