Henry Longueville Mansel

Filòsof i teòleg, deixeble de William Hamilton, considerat l'últim representant de l'escola escocesa del sentit comú. Va néixer a Cosgrove. Va ser professor de teologia a Oxford i diácono en la catedral de Sant Pau de Londres.

Va desenvolupar la filosofia de Hamilton aplicada a la teologia, elaborant una teologia negativa que sosté que Déu, en tant que absolut i infinit, és inconcebible i incognoscible i només pot tenir-se un coneixement condicionat d'Ell. En tant que absolut, no pot conèixer-se, ja que l'absolut no pot pensar-se ni com a conscient ni com a inconscient, ni com a complex ni simple, no pot ser definit (de-limitat) ni tan sols per diferències o per absència d'elles. Tampoc pot ser identificat amb l'univers ni distingir-se d'ell. En tant que infinit, tampoc pot ser conegut, ja que l'infinit és tot en potència però res en acte, la qual cosa mostra la impossibilitat de ser concebut. Finalment, tampoc pot ser concebut com a causa primera, ja que la causa suposa una relació amb l'efecte, i l'absolut està més enllà de tota relació. No obstant això, encara que manifesta la impossibilitat del coneixement de l'absolut, Mansel apel·la a la creença, ja que aquesta impossibilitat de coneixement és relativa a l'ésser humà, no a la mateixa naturalesa de l'absolut. Al seu torn, la creença està fundada en la consciència moral.

Es va oposar a John Stuart Mill (qui havia criticat fortament la filosofia de Hamilton) i a la concepció de la lògica entesa com un mer sistema formal o un llenguatge útil, ja que tant Mansel com el seu mestre Hamilton la consideraven plenament com la base del pensament.

El seu pensament, juntament amb el de Hamilton, va exercir una notable influència sobre els membres de l'escola de Barcelona, especialment sobre Llorens i Barba. Entre les seves obres destaquen: Prolegomena logica (1851); Els límits del pensament religiós (1858); Metafísica: la filosofia de la consciència (1860) i La filosofia del condicionat (1866).