James George Frazer

Antropòleg i clasicista escocès. Va néixer a Glasgow, ciutat en la universitat de la qual va estudiar, i des de la qual es va traslladar a Cambridge per a completar els seus estudis. Posteriorment va exercir com fellow en el Trinity College. Estudiós dels mites, la màgia i les religions, el seu nom va estretament unit al de la seva magna obra: The Golden Bough. A Study in Magic and Religion (Londres 1890, 2 vols.). Tercera edició en 12 vols. entre 1911 i 1915). En aquesta gegantesca obra plena d'erudició i escrita elegantment, Frazer fa un estudi comparat de màgia i religió, i sosté tesis properes a les de l'evolucionisme cultural de Tylor i, encara que més remotament, de Morgan. En The Golden Bough (La branca daurada), Frazer distingeix entre màgia i religió, encara que sosté que es tracta més aviat d'una distinció metodològica, ja que, en tots dos casos, es tracta d'una activitat humana destinada a procurar influir o controlar les forces naturals. Classifica diferents tipus de màgia, i estudia especialment l'anomenada màgia simpàtica, dividida en màgia homeopàtica o imitativa, i en màgia contagiosa. La primera se sosté sobre la suposició que el semblant produeix el semblant o, en altres paraules, que un efecte s'assembla a la seva causa; la segona, es basa en la suposició que allò que ha estat alguna vegada en contacte mutu amb un altre, seguirà actuant a distància. Aquestes formes de màgia (de les quals el Vudú, per exemple, és una de les seves manifestacions) afirmen l'existència d'una necessitat i d'una causalitat. Per això, Frazer considerava la màgia com un antecedent de la ciència, ja que ambdues es basen, deia, en la creença en què, si es fa A, llavors succeirà B, independentment de qui executi tals actes. No obstant això, el mateix Frazer marca les enormes distàncies entre una i una altra activitat. En qualsevol cas, afirma que la pràctica de la màgia va revelant progressivament una extremada ineficàcia per a produir fenòmens que, en cas de ser certa la creença, haurien de poder produir-se. Per això, en manifestar la seva extrema falibilitat, és rebutjada i, en el procés d'evolució cultural, apareix la religió, en la qual s'afirma l'existència d'éssers sobrenaturals no sotmesos a cap causalitat. Aquesta absència de causalitat fa immune a la religió a tota crítica, ja que en les creences religioses tot depèn de l'arbitrària voluntat dels déus, als quals cal subornar o implorar mitjançant sacrificis i oracions més que a través d'actuacions màgiques, encara que persisteixen concepcions màgiques en les creences religioses. Aquesta pretesa evolució de la màgia a la religió la interpreta Frazer de manera estrictament psicològica, i sense aportar dades empíriques.

Com a estudi comparat de religions i de creences màgiques, la seva obra no aporta proves però, tant per la seva extraordinària erudició –és un compendi grandiós i exhaustiu de creences màgiques, religioses i fantàstiques–, com pel seu estil, és una obra d'obligada lectura per als antropòlegs i per a totes aquelles persones que vulguin estudiar els ritus, les religions i les pràctiques i creences màgiques.

Va destacar també com a estudiós del totemisme i dels tabús, als quals va classificar segons diferents modalitats existents en diverses societats en tabús:

• a) d'actes (determinades relacions sexuals, el tabú de l'incest, prohibició d'ingerir determinats aliments, etc.);
• b) de persones (caps o reis, difunts, dones menstruantes o embarassades, etc.);
• c) de coses (sang, cabells, determinades armes, etc.) i
• d) de noms (nom de morts, d'objectes impurs, nom de divinitats, etc.)

D'altra banda, també mostra que l'antic i més primitiu fons de molts relats mític-religiosos és comú a moltes creences i forma part d'un patrimoni cultural compartit. Així, molts dels relats bíblics, tals com el diluvi, la torre de Babel, el pecat original o l'estigma de Caín, formen part d'una vasta herència cultural de mites religiosos àmpliament repartida.