Virtual

(del llatí virtus, força, virtut)

Capacitat de provocar un efecte encara que no s'exerciti en el moment present. En general, s'oposa a real o efectiu. Per l'Escolàstica la noció del virtual era equivalent a la del potencial, encara que des de Tomàs d'Aquino, de la mateixa manera que la virtut suposa una perfecció en la potencialitat orientada a l'acció, el virtual es va concebre com una potencialitat amb un alt grau de perfecció capaç d'actualitzar-se, és a dir, es va concebre com una potencialitat amb un alt grau de perfecció.

Per a Leibniz el virtual designa la manera de ser de les idees innates, que resideixen en l'ànima i posseeixen totes les seves determinacions, de manera que n'hi ha prou que siguin pensades perquè s'actualitzin o passin a ser acte (veg. text). També concep com a virtual a la substància, que no és mera potencialitat (com la matèria), ni és tampoc acte pur (com Déu).

En la filosofia contemporània aquesta noció ocupa un lloc destacat en el pensament de Bergson, per a qui el virtual és l'oposat al possible, però també s'oposa a l'actual. Deleuze ha insistit en la importància d'aquesta noció en el pensament bergsonià (veg. text 1 i text 2 ): el possible no és real, i el virtual no és actual però, com a virtual, posseeix una realitat. El virtual crea, en un procés en el qual sorgeix la imprevisible novetat i la diferència. Així interpreta Bergson el procés evolutiu regit pel élan vital: l'evolució va del virtual a l'actual, i aquest és un procés de plena creació, no de mera repetició del possible entès a imatge del real. El possible és solament una duplicació del real que es projecta en el passat i al qual se li lleva la realitat, mentre que el virtual és real, però no idèntic al producte de la seva actualització (veg. text). La confusió entre el possible i el virtual engendra pseudoproblemes (veg. text), com els que estan a la base dels malentesos metafísics tradicionals.

En lingüística, F. de Saussure defensa que el signe lingüístic que forma part de la llengua és virtual i passa a ser actual en ser realitzat en la parla. En semàntica també es contempla que la distinció entre denotació i connotació es vincula amb l'oposició entre actual i virtual, i origina l'anomenat virtuema.