Leibniz, G. W.: les idees innates com a virtualitats

Teòfil.- Us ho concedeixo referent a les idees pures, que contraposo a les imatges dels sentits, i respecte a les veritats necessàries o de raó, que oposo a les veritats de fet. En tal sentit, cal afirmar que tota l'Aritmètica i la Geometria són innates i estan en nosaltres d'una manera virtual, de manera que resulta possible trobar-les si se les considera amb atenció i deixant de costat la resta que tenim en l'esperit, sense servir-se de cap altra veritat apresa per mitjà de l'experiència o per tradició aliena, tal com Plató ho va demostrar en un diàleg, en el qual presenta a Sòcrates conduint a un nen a veritats abstruses pel només mitjà de les preguntes, sense ensenyar-li res. Per tant, és possible fabricar-se ciències senceres en el propi gabinet, i fins i tot a cegues, sense aprendre mitjançant la vista o el tacte les veritats necessàries; encara que també és cert que les idees que tractem no haurien estat considerades si mai haguéssim vist ni tocat res. Una admirable economia de la naturalesa fa que no puguem tenir pensaments abstractes que no es recolzin en alguna cosa sensible, encara que no es tracti més que de caràcters com les figures de les lletres, o de sons; no obstant això, entre aquests pensaments i els caràcters no existeix cap connexió necessària. Si aquestes petjades sensibles no fossin necessàries, tampoc existiria l'harmonia preestablerta, sobre la qual tindré ocasió de conversar amb vós més àmpliament. Però tot això no impedeix que l'esperit prengui les veritats necessàries de si mateix. De tant en tant, s'aprecia a quina llunyania podria anar sense cap mena d'ajuda, com en el cas del noi suec que va arribar a fer de memòria i instantàniament grans càlculs, a força de conrear-la, sense haver après la manera usual d'explicar, ni tampoc a llegir i a escriure, si és que recordo bé el que se'm va explicar sobre aquest tema. Cert és que no va arribar a resoldre els problemes inversos, com els plantejats en l'extracció d'arrels; però això no impedeix que hagués pogut aconseguir-ho per si mateix mitjançant alguna nova habilitat del seu esperit. De manera que tot això l'única cosa que prova és que existeixen graus en la dificultat que tenim per a advertir-nos del que hi ha en nosaltres mateixos. Hi ha principis innats que són comuns, i molt senzills per a tots; hi ha teoremes que, així mateix, es descobreixen aviat, i constitueixen les ciències naturals, les quals són compreses millor per alguns que per uns altres. En fi, en un sentit més ampli que és bo utilitzar per a arribar a nocions més comprensives i determinades, totes les veritats que es poden deduir dels coneixements innats primitius poden al seu torn ser denominades innates, perquè l'esperit les pot extreure del seu propi fons, encara que sovint no resulti fàcil. I si algú dóna a les paraules un altre sentit, no vull entrar en discussions referents a paraules.

Filaletes. -Ja he reconegut que en l'ànima pot haver-hi coses que no siguin advertides, perquè un no sempre recorda a propòsit tot el que sap, però sempre fa falta que hagin estat apreses, i que en alguna altra ocasió hagin estat conegudes expressament. De tal manera que, si és possible afirmar que alguna cosa està en l'ànima, encara que l'ànima encara no ho hagi conegut, només pot ser perquè té la capacitat o facultat de conèixer-ho.

Teòfil. -I per què no podria haver-hi alguna altra raó, per exemple que l'ànima pugui tenir alguna cosa en si mateixa sense haver-se'n adonat d'això? Doncs ja que admeteu que un coneixement adquirit pot quedar-li ocult en la memòria, per què la Naturalesa no anava a haver pogut ocultar-li també algun coneixement originari? Per ventura és necessari que una substància que es conegui sàpiga en primer lloc precisament allò que li és natural? Per ventura una substància (per exemple, la nostra ànima) no pot i no ha de posseir múltiples propietats i afeccions, que resulta impossible considerar íntegrament des del primer moment? Els platònics opinaven que tots els nostres coneixements eren reminiscències, de tal manera que les veritats que l'ànima va portar en néixer l'home, a les quals es denomina innates, havien de ser residus d'algun coneixement exprés més antic. Però aquesta opinió no té cap fonament, i resulta fàcil argumentar que l'ànima ja havia de tenir coneixements innats en l'estat precedent (si la preexistència fos certa), per llunyà que fos, de manera que també aquests havien de provenir d'algun estat precedent, en el qual serien efectivament innats o almenys creats simultàniament, o bé caldria continuar a l'infinit, fent que les ànimes fossin eternes, en aquest cas aquests coneixements de nou resultarien innats, perquè l'ànima no té mai començament; i si algú pretengués que cada estat posterior ha posseït una mica d'aquests estats més antics, cosa que no ha deixat als següents, caldria respondre-li que algunes veritats evidents haurien d'haver existit en cadascun d'aquests estats. I prengui's de la manera que es vulgui, sempre resulta evident que, en tots els estats de l'ànima, les veritats necessàries són innates i la seva existència es comprova a partir de l'interior, sense que puguin establir-se a partir d'experiències, com ocorre amb les veritats de fet. Per què motius l'ànima no pot posseir alguna cosa que no hagi utilitzat mai? I tenir alguna cosa sense utilitzar-la, és el mateix que tenir la facultat d'aconseguir-ho? Si fos així, mai posseiríem coses de les quals poguéssim gaudir: doncs com és sabut, a part de la facultat i de l'objecte, perquè la facultat s'exerceixi sobre l'objecte sovint fa falta alguna disposició, sigui en la facultat, sigui en l'objecte, sigui en tots dos.

Filaletes. -Si es prenen les coses així, es pot dir que en l'ànima hi ha gravades veritats que, no obstant això, l'ànima mai ha conegut i fins i tot mai coneixerà. La qual cosa em resulta estranya.

Teòfil. -No veig en això cap absurd, ni tan sols encara que no es pogués afirmar que aquestes veritats existeixen. Doncs algun dia, quan les nostres ànimes estiguin en un altre estat, es poden desenvolupar en elles coses més rellevants que quantes podem conèixer en la present manera de vida.

Filaletes. -Però àdhuc suposat que hi hagi veritats que puguin estar impreses en l'enteniment sense que aquest les adverteixi, no veig com poden diferir, per relació al seu origen, de les veritats que només ell pot conèixer.

Teòfil. -L'esperit no només és capaç de conèixer-les, sinó també de trobar-les en si mateix, i si només tingués la simple capacitat de rebre els coneixements o la potència activa per a això, tan indeterminada com la que té la cera per a les figures i la taula rasa per a les lletres, no seria la font de les veritats necessàries, com acabo de demostrar que és: doncs és innegable que els sentits no basten per a fer-nos veure la necessitat d'aquestes veritats, de tal manera que l'esperit té una disposició (tant activa com passiva) per a treure-les ell mateix del seu fons; a pesar que els sentits són necessaris per a donar-li ocasió i interès per fer-ho, i per a orientar més aviat cap a unes que cap a unes altres. Com podeu veure, les persones que pensen: d'una altra manera, per sàvies que puguin ser, semblen no haver meditat prou en les conseqüències de la diferència que existeix entre les veritats necessàries o eternes i les veritats experimentals, com ja he fet notar i com tota aquesta rèplica demostra La demostració originària de les veritats necessàries només prové de l'enteniment, i les restants veritats provenen de les experiències o de les observacions dels sentits. El nostre esperit pot conèixer les unes i les altres, però és origen de les primeres, i per moltes experiències particulars que puguin tenir-se d'una veritat universal, sense conèixer la necessitat de la mateixa per mitjà de la raó mateixa, mai es podria estar segur d'ella, i per sempre, mitjançant la sola inducció.

Filaletes. -Mes, no és cert que, si l'expressió estar en l'enteniment significa alguna cosa, ha de significar ser advertit i comprès per l'enteniment?

Teòfil. -Significa alguna cosa molt diferent: n'hi ha prou que allò que està en l'enteniment pugui ser trobat allí, i amb què els orígens o proves originàries de les citades veritats només estiguin en l'enteniment: els sentits poden insinuar, justificar i confirmar aquestes veritats, però mai demostrar la seva certesa infal·lible i eterna.

Filaletes. -Malgrat això, tots els que vulguin prendre's el treball de reflexionar amb alguna atenció sobre les operacions de l'enteniment, trobaran que el consentiment que atorga l'esperit sense esforç a determinades veritats depèn de la facultat de l'esperit humà.

Teòfil. -D'acord. Però precisament aquesta relació particular de l'esperit humà amb aquestes veritats converteix a l'exercici de la facultat en fàcil i senzill, i fa que se les denomini innates. La possibilitat d'entendre-les no consisteix en una simple facultat: és una disposició, una aptitud, una preformació que determina la nostra ànima i que fa que puguin ser deduïdes d'ella. A la manera en què hi ha diferències entre la figura que es dóna a la pedra o al marbre indiferentment i la que ja està indicada en Les vetes, o estan disposades a fer-se veure si l'obrer sap aprofitar-les.

Nuevos ensayos sobre el entendimiento humano (Alianza, Madrid 1992, p.74-78).

---

Original en castellà

Teófilo.- Os lo concedo en lo referente a las ideas puras, que contrapongo a las imágenes de los sentidos, y respecto a las verdades necesarias o de razón, que opongo a las verdades de hecho. En tal sentido, hay que afirmar que toda la Aritmética y la Geometría son innatas y están en nosotros de una manera virtual, de suerte que resulta posible encontrarlas si se las considera con atención y dejando de lado lo demás que tenemos en el espíritu, sin servirse de ninguna otra verdad aprendida por medio de la experiencia o por tradición ajena, tal y como Platón lo demostró en un diálogo, en el cual presenta a Sócrates conduciendo a un niño a verdades abstrusas por el sólo medio de las preguntas, sin enseñarle nada. Por tanto, es posible fabricarse ciencias enteras en el propio gabinete, e incluso a ciegas, sin aprender mediante la vista o el tacto las verdades necesarias; aunque también es cierto que las ideas de que tratamos no habrían sido consideradas si nunca hubiésemos visto ni tocado nada. Una admirable economía de la naturaleza hace que no podamos tener pensamientos abstractos que no se apoyen en algo sensible, aun cuando no se trate más que de caracteres como las figuras de las letras, o de sonidos; sin embargo, entre dichos pensamientos y los caracteres no existe ninguna conexión necesaria. Si estas huellas sensibles no fuesen necesarias, tampoco existiría la armonía preestablecida, sobre la cual tendré ocasión de conversar con vos más ampliamente. Pero todo eso no impide que el espíritu tome las verdades necesarias de sí mismo. De vez en cuando, se aprecia lo lejos que podría ir sin ningún tipo de ayuda, como en el caso del muchacho sueco que llegó a hacer de memoria e instantáneamente grandes cálculos, a base de cultivarla, sin haber aprendido la manera usual de contar, ni tampoco a leer y â escribir, si es que recuerdo bien lo que se me contó al respecto. Cierto es que no llegó a resolver los problemas inversos, como los planteados en la extracción de raíces; pero eso no impide que hubiera podido conseguirlo por sí mismo mediante alguna nueva habilidad de su espíritu. De manera que todo eso lo único que prueba es que existen grados en la dificultad que tenemos para apercibirnos de lo que hay en nosotros mismos. Hay principios innatos que son comunes, y muy sencillos para todos; hay teoremas que, asimismo, se descubren pronto, y constituyen las ciencias naturales, las cuales son comprendidas mejor por algunos que por otros. En fin, en un sentido más amplio que es bueno utilizar para llegar a nociones más comprehensivas y determinadas, todas las verdades que se pueden deducir de los conocimientos innatos primitivos pueden a su vez ser denominadas innatas, porque el espíritu las puede extraer de su propio fondo, aun cuando a menudo no resulte fácil. Y si alguien da a las palabras otro sentido, no quiero entrar en discusiones referentes a palabras.

Filaletes. -Ya he reconocido que en el alma puede haber cosas que no sean apercibidas, pues uno no siempre recuerda a propósito todo cuanto sabe, pero siempre hace falta que hayan sido aprendidas, y que en alguna otra ocasión hayan sido conocidas expresamente. De tal modo que, si es posible afirmar que algo está en el alma, aunque el alma todavía no lo haya conocido, sólo puede ser porque tiene la capacidad o facultad de conocerlo.

Teófilo. -¿Y por qué no podría haber alguna otra razón, por ejemplo que el alma pueda tener algo en sí misma sin haberse apercibido de ello? Pues ya que admitís que un conocimiento adquirido puede quedarle oculto en la memoria, ¿por qué la Naturaleza no iba a haber podido ocultarle también algún conocimiento originario? ¿Acaso es necesario que una sustancia que se conozca sepa en primer lugar precisamente aquello que le es natural? ¿Acaso una sustancia (por ejemplo, nuestra alma) no puede y no debe poseer múltiples propiedades y afecciones, que resulta imposible considerar en su totalidad desde el primer momento? Los platónicos opinaban que todos nuestros conocimientos eran reminiscencias, de tal manera que las verdades que el alma trajo al nacer el hombre, a las que se denomina innatas, debían ser residuos de algún conocimiento expreso más antiguo. Pero esta opinión no tiene ningún fundamento, y resulta fácil argumentar que el alma ya debía tener conocimientos innatos en el estado precedente (si la preexistencia fuese cierta), por lejano que fuese, de modo que también éstos debían provenir de algún estado precedente, en el cual serían efectivamente innatos o al menos creados simultáneamente, o bien habría que continuar al infinito, haciendo que las almas fuesen eternas, en cuyo caso esos conocimientos de nuevo resultarían innatos, al no tener nunca comienzo el alma; y si alguno pretendiese que cada estado posterior ha poseído algo de esos estados más antiguos, lo cual no ha dejado a los siguientes, cabría responderle que algunas verdades evidentes tendrían que haber existido en cada uno de dichos estados. Y tómese de la manera que se quiera, siempre resulta evidente que, en todos los estados del alma, las verdades necesarias son innatas y su existencia se comprueba a partir de lo interior, sin que puedan establecerse a partir de experiencias, como ocurre con las verdades de hecho. ¿Por qué motivos el alma no puede poseer algo que no haya utilizado nunca? Y tener algo sin utilizarlo, ¿es lo mismo que tener la facultad de conseguirlo? Si así fuera, nunca poseeríamos cosas de las que pudiésemos disfrutar: pues como es sabido, aparte de la facultad y del objeto, para que la facultad se ejerza sobre el objeto a menudo hace falta alguna disposición, sea en la facultad, sea en el objeto, sea en ambos.

Filaletes. -Si se toman las cosas así, se puede decir que en el alma hay grabadas verdades que, sin embargo, el alma nunca ha conocido e incluso nunca conocerá. Lo cual me resulta extraño.

Teófilo. -No veo en ello ningún absurdo, ni siquiera aunque no se pudiera afirmar que dichas verdades existen. Pues algún día, cuando nuestras almas estén en otro estado, se pueden desarrollar en ellas cosas más relevantes que cuantas podemos conocer en el presente modo de vida.

Filaletes. -Pero aun supuesto que haya verdades que puedan estar impresas en el entendimiento sin que éste las aperciba, no veo cómo pueden diferir, por relación a su origen, de las verdades que sólo él puede conocer.

Teófilo. -El espíritu no sólo es capaz de conocerlas, sino también de encontrarlas en sí mismo, y si sólo tuviese la simple capacidad de recibir los conocimientos o la potencia activa para ello, tan indeterminada como la que tiene la cera para las figuras y la tabla rasa para las letras, no sería la fuente de las verdades necesarias, como acabo de demostrar que es: pues es innegable que los sentidos no bastan para hacernos ver la necesidad de dichas verdades, de tal modo que el espíritu tiene una disposición (tanto activa como pasiva) para sacarlas él mismo de su fondo; a pesar de que los sentidos son necesarios para darle ocasión e interés para hacerlo, y para orientar más bien hacia unas que hacia otras. Como podéis ver, las personas que piensan : de otra manera, por sabias que puedan ser, parecen no n haber meditado suficientemente en las consecuencias de la diferencia que existe entre las verdades necesarias o eternas y las verdades experimentales, como ya he hecho notar y como toda esta réplica demuestra La demostración originaria de las verdades necesarias sólo proviene del entendimiento, y las restantes verdades provienen de las experiencias o de las observaciones de los sentidos. Nuestro espíritu puede conocer unas y otras, pero es origen de las primeras, y por muchas experiencias particulares que puedan tenerse de una verdad universal, sin conocer la necesidad de la misma por medio de la razón misma, nunca sepodría estar seguro de ella, y por siempre, mediante la sola inducción.

Filaletes. -Mas, ¿no es cierto que, si la expresión estar en el entendimiento significa algo, tiene que significar ser apercibido y comprendido por el entendimiento?

Teófilo. -Significa algo muy diferente: basta con que aquello que está en el entendimiento pueda ser encontrado allí, y con que los orígenes o pruebas originarias de las citadas verdades sólo estén en el entendimiento: los sentidos pueden insinuar, justificar y confirmar esas verdades, pero nunca demostrar su certeza infalible y eterna.

Filaletes. -A pesar de ello, todos los que quieran tomarse el trabajo de reflexionar con alguna atención sobre las operaciones dei entendimiento, encontrarán que el consentimiento que otorga el espíritu sin esfuerzo a determinadas verdades depende de la facultad del espíritu humano.

Teófilo. -De acuerdo. Pero precisamente esa relación particular del espíritu humano con dichas verdades convierte al ejercicio de la facultad en fácil y sencillo, y hace que se las denomine innatas. La posibilidad de entenderlas no consiste en una simple facultad: es una disposición, una aptitud, una preformación que determina nuestra alma y que hace que puedan ser deducidas de ella. Al modo en que hay diferencias entre la figura que se da a la piedra o al mármol indiferentemente y la que ya está indicada en Las vetas, o están dispuestas a hacerse ver si el obrero sabe aprovecharlas.