Virtual

(del llatí virtus, força, virtut)

Capacitat de provocar un efecte encara que no s'exerciti en el moment present. En general, s'oposa a real o efectiu. Per l' Escolàstica la noció del virtual era equivalent a la del potencial, encara que des de Tomàs d'Aquino, de la mateixa manera que la virtut suposa una perfecció en la potencialitat orientada a l'acció, el virtual es va concebre com una potencialitat amb un alt grau de perfecció capaç d'actualitzar-se, és a dir, es va concebre com una potencialitat amb un alt grau de perfecció.

Per a Leibniz el virtual designa la manera de ser de les idees innates, que resideixen en l' ànima i posseeixen totes les seves determinacions, de manera que n'hi ha prou que siguin pensades perquè s'actualitzin o passin a ser acte (veure text ). També concep com a virtual a la substància, que no és mera potencialitat (com la matèria), ni és tampoc acte pur (com Déu).

En la filosofia contemporània aquesta noció ocupa un lloc destacat en el pensament de Bergson, per qui el virtual és l'oposat al possible, però també s'oposa a l`actual. Deleuze ha insistit en la importància d'aquesta noció en el pensament bergsonià (veure text 1 i text 2 ): el possible no és real, i el virtual no és actual però, quan virtual, posseeix una realitat. El virtual crea, en un procés en el qual sorgeix la imprevisible novetat i la diferència. Així interpreta Bergson el procés evolutiu regit pel élan vital: l'evolució va del virtual a l'actual, i aquest és un procés de plena creació, no de mera repetició del possible entès a imatge del real. El possible és solament una duplicació del real que es projecta en el passat i al qual se li lleva la realitat, mentre que el virtual és real, però no idèntic al producte de la seva actualització (veure text ). La confusió entre el possible i el virtual engendra pseudoproblemes (veure text ), com els que estan a la base dels malentesos metafísics tradicionals.