Francesc Mirabent i Vilaplana

Filòsof espanyol especialitzat en estètica. Va néixer a Barcelona, i va estudiar filosofia amb Jordán d'Urries i Jaume Serra i Húnter, a través del com va rebre la influència de Martí d'Eixalà, de Llorens i Barba i de l'escola escocesa del sentit comú. Es va doctorar en 1927 amb un treball sobre L'estètica anglesa del segle XVIII. A més de les influències esmentades, Mirabent es va vincular també als filòsofs dels valors alemanys, com Scheler, i a autors com Lipps, Karl Groos, Samuel Alexander i, especialment, sempre va tenir present el pensament de Kant. Va estudiar també l'obra de Maine de Biran, Boutroux i Bergson, i va elaborar una concepció estètica que en diversos aspectes estava propera a les del realisme espiritualista. La seva plena dedicació a l'estètica li va fer col·laborador de les més prestigioses revistes d'estètica espanyoles i estrangeres. En 1943 va obtenir una plaça com a professor d'estètica a la Universitat de Barcelona, de la qual va ser catedràtic a partir de 1950.

La seva obra principal, escrita en català, és De la bellesa (1936), i en ella defensa que encara que no podem definir la bellesa, i encara que aquesta aparegui com el més fràgil dels valors que escapa a tota norma, sí que podem aspirar a conèixer les raons per les quals trobem bell alguna cosa, tant artístic com a natural. Aquesta investigació és la que li condueix a considerar l'estètica com una ciència independent, i a sustentar la necessitat d'adoptar una actitud estètica inspiradora de tot el nostre pensament i acció, que concebia plenament com una actitud moral. En el sentiment estètic es dóna la plena confluència entre l'art i la naturalesa, però també té una íntima vinculació amb la moral, ja que considerava que la bellesa i el deure són qualitats afins. Per això, també afirma que conduir la vida en funció de l'haver d'acaba identificant-se amb conduir-la en funció de la bellesa; i conduir la vida a través de l'experiència estètica és, segons ell, conduir-la a través de la racionalitat. Des d'aquesta perspectiva, en considerar que l'actitud estètica està íntimament relacionada amb la moralitat, es va oposar tant a l'irracionalisme com al fisiologisme com a corrents estètics.

Altres obres destacables són: L'escola escocesa i la seva influència en la filosofia catalana del segle XIX (1922); Els estudis filosòfics a Catalunya (1927); Dos poetes, Vàlery i Claudel i l'estètica (1946) i Estudis estètics i altres assajos (1958).