Autor:Hegel, Georg Wilhelm Friedrich



Filòsof idealista alemany, una de les figures cim de la filosofia occidental.

Biografia

Va néixer a Stuttgart i, en 1788, es va matricular en el seminari teològic de Tubinga, on va romandre cinc anys i va tenir com a companys a Hölderlin i Schelling, amb els qui va celebrar l'arribada de la Revolució Francesa plantant l'arbre de la llibertat; juntament amb la seva amistat van desplegar un gran entusiasme per les idees il·lustrades, els clàssics grecs i la bellesa de l'antiguitat clàssica i les lectures filosòfiques, sobretot de Rousseau i Kant. Acabats els seus estudis, deixa la carrera eclesiàstica i es dedica, igual que els seus predecessors Fichte i Schelling, a l'ofici de preceptor a Berna i Francfort. Simultàniament estudia història i economia, sense abandonar la teologia, que ara mira críticament. D'aquesta època, que alguns criden període místic-panteísta, daten els seus primers escrits, publicats en 1907 (per H. Nohl), coneguts com a Escrits teològics juvenils. En 1801, ingressa a la universitat de Jena, cridat per Schelling; la seva habilitació com a professor porta per títol Dissertatio philosophica d'orbitis planetarum [Dissertació filosòfica sobre els orbes planetaris]. En aquesta defensa de la filosofia, es permet la relliscada apriorística de declarar espai buit de planetes la regió que intervé entre Mart i Júpiter; gairebé simultàniament es descobria l'existència de Ceres i més tard la d'altres asteroides. Per les mateixes dates publica Sobre les diferències entre els sistemes filosòfics de Fichte i Schelling, obra en la qual defensa l'originalitat filosòfica de Schelling. Juntament amb aquest publica la revista «Kritisches Journal der Philosophie»[Diari crític de filosofia], en la qual apareixen diversos escrits menors (Sobre l'essència de la crítica filosòfica; De quina manera el sentit comú comprèn la filosofia; Relació de l'escepticisme amb la filosofia; Fe i saber; Sobre les maneres de tractar científicament del dret natural). En 1802, exposa la seva primera filosofia de la història en El sistema de la moralitat social.

La seva primera gran obra, Fenomenologia de l'esperit,apareix en 1807; l'acaba, segons explica ell mateix, la nit anterior a la batalla de Jena. Devastada la ciutat per les tropes napoleòniques, Hegel es trasllada a Bamberg, on treballa com a redactor en un periòdic; després és nomenat director i professor del liceu de Nuremberg, i allí ensenya filosofia, grec, literatura i matemàtiques i es casa en 1811 amb Maria von Tucher; d'aquesta unió, que pel que sembla va ser feliç, neixen dos fills, Karl i Immanuel. En Nuremberg publica Ciència de la lògica (1812-1816), i la seva fama creix fins a ser cridat a la universitat d'Heidelberg, on publica Enciclopèdia de les ciències filosòfiques en compendio (1817, encara que l'edició que se cita normalment és de 1830). Finalment, el baró von Altestein, ministre de cultura, li nomena en 1817 professor de la universitat de Berlín, en la càtedra de la qual aconsegueix la major celebritat.

Les seves classes gaudien d'una nombrosa assistència (fins a 200 alumnes, més alts funcionaris dels ministeris que veien en ell la filosofia oficial de Prússia). A Berlín publica la seva última obra important: Principis fonamentals de la filosofia del dret (1921). A part de les quatre obres principals esmentades i articles i opuscles menors, la resta d'obres d'Hegel, sobre tots els cursos de lliçons, que preparava minuciosament, va ser publicat, després de la seva mort, per amics i deixebles.

Va ser famós i cèlebre fins a la seva mort, ocorreguda el 14 de novembre de 1831, per causa d'una epidèmia de còlera; se li va enterrar al costat de Fichte.

La filosofia d'Hegel

La filosofia d'Hegel rep el nom d' «idealisme absolut» i es caracteritza per ser una reflexió sobre la realitat globalment considerada, a la qual dóna el nom d'absolut, entesa com idea, naturalesa i esperit, que es desenvolupa en el temps en un procés que denomina «dialèctic». De la dialèctica ha de dir-se que descriu tant la manera de pensar com el de ser, perquè, per Hegel, no existeix el ser d'una banda i el pensar per un altre: concepte i realitat són el mateix. Aquesta afirmació, ja feta per Parmènides, només cobra sentit en la perspectiva de l' idealisme absolut: el que parteix del supòsit que només el «tot», o la totalitat, té sentit i que aquesta totalitat no és sinó dialèctica, a saber, quan la hi concep que és i no és al mateix temps, perquè li és consubstancial estar en esdevenir i existir com a procés, de manera que només és veritablement al final, o considerada com a resultat. Cap de les paraules clau de la filosofia d'Hegel (el tot, l'absolut, el real, l'esdevenir, el subjecte, l'esperit, el sistema i unes altres) pot entendre's sinó en procés dialèctic: el que en principi és, o significa, no és ni significa veritablement més que si es transforma en una altra cosa que no és, o si no esdevé una altra idea o una altra cosa; és a dir, si no és intervingut. L'immediat no és més que universal, abstracte, indeterminat i estàtic (si és captat pel enteniment), o un objecte individual i particular, racionalment opac i, en certa manera, inert (si és captat per la sensibilitat); la realitat només pot expressar-se mitjançant un pensament que comprengui l'autèntic esdevenir del real, en el seu moviment i vida, i abasti la contradicció que posseeix tot el viu; aquest pensament comprensiu és la reflexió intervinguda, que percep el que és, no com un concepte buit, sinó com determinat pel que no és, posat en relació amb el tot. No hi ha pensament veritable que no sigui dialèctic, això és, que no assumeixi i resolgui (negui i conservi) les contradiccions que pensa. En aquesta dialèctica de la identitat i diferència es funda tot el sistema d'Hegel.

La filosofia d'Hegel es desenvolupa amb plena coherència des del moment en què s'admet que «la veritat és el tot» i que el tot, l'absolut, és resultat, això és, esdevenir. A aquesta primera afirmació s'afegeix una altra igualment fonamental: el tot o l'absolut no pot ser sinó subjecte, això és, substància espiritual, perquè el que existeix a esdevenir és idea orientada cap a una fi i això és ja consciència o una forma de consciència, tant més que el resultat, la fi, no és sinó el començament que torna sobre si mateix, i el que torna sobre si mateix és esperit (veure text).

De la mateixa forma no hi ha saber o filosofia si no és intervinguda: l'esperit que existeix en desenvolupament no es coneix (a si mateix) sinó en desenvolupament, en procés dialèctic. Per això el cercle i no la línia expressa el procedir de la dialèctica (veure cita); l'absolut, sigui realitat, ser, vida, idea o pensament, no ho representa adequadament la recta infinita que es perd en la seva vaguetat de l'indefinit, sinó el cercle que es tanca sobre si mateix, no en el mateix punt del començament, sinó en el punt de mira més elevat, al que porta la consciència de saber el que s'ha estat o s'ha conegut (veure text).

Hegel exposa els seus sistema fonamentalment en la Fenomenologia de l'esperit i en la Ciència de la lògica, així com, més esquemàticament, en la Enciclopèdia de les ciències filosòfiques (la primera part de les quals coincideix amb una Lògica resumida), seguint camins inversos i complementaris. La Fenomenologia, que descriu l'esdevenir de la consciència des del coneixement sensible fins al coneixement absolut (la filosofia), representa la teoria del coneixement i el camí ascendent fins a l'absolut; la Lògica, en canvi, que descriu l'esdevenir de l'absolut com a idea, representa la metafísica, o l'ontologia, d'Hegel que, completada amb els desenvolupaments de la Enciclopèdia, suposa el sistema complet del saber: a) lògica, o ciència de la idea en si; filosofia de la naturalesa, o ciència de la idea fora de si; i filosofia de l'esperit, o ciència de la idea que torna a si.

La fenomenologia

L'absolut és superació de la distinció entre subjecte i objecte, no només en la perspectiva clàssica, sinó en la del mateix idealisme alemany; a mesura que existeix un subjecte existeix també l'objecte i al revés, la qual cosa significa que tot coneixement és autoconeixement. Les etapes d'aquest autoconeixement les descriu la Fenomenologia, història de l'ànima que esdevé esperit; mostrant-les, mostra també com es constitueix l'absolut real, l'esperit. El coneixement i l'autoconsciència, que tot és un, sorgeix amb la certesa sensible, com a coneixement o consciència immediats: «jo, aquest, coneix aquesta cosa, aquí i ara». Aquest coneixement ho és només en aparença i la certesa que aporta no és més que falsa certesa; el seu sinó és convertir-se en el seu contrari. El [enteniment|enteniment]], no obstant això, aconsegueix unificar el sensible, capaç com és de trobar el que de substancial i permanent hi ha en la percepció. Del reconeixement d'aquesta capacitat d'organitzar objectes neix la consciència com autoconsciència i apareix la subjectivitat. Aquest subjecte percep que la «cosa en si» i el coneixement no són dues coses diferents, sinó que es torna conscient que no hi ha objecte algun no configurat pel pensament i no hi ha pensament que no estigui immers en l'objecte (en la naturalesa i en la història), i que no hi ha certesa alguna de res que no estigui intervingut per la reflexió. Amb la presència del subjecte sorgeix també el desig; conèixer és desitjar: conèixer l'objecte per posseir-ho i, posseint-ho, confirmar-se com a subjecte i com autoconsciència. Només una altra consciència, i no un mer objecte, pot satisfer aquest desig de conèixer-se com a subjecte: només s'és autoconsciència si s'és reconeguda com a tal per una altra consciència (veure cita); amb el que deixa de ser subjecte per convertir-se en objecte, o millor, només en aquesta negació de si mateixa és (intervinguda per una altra) veritable autoconsciència. La dialèctica de «senyoriu i servitud», o «del senyor i el serf», posa en relleu la naturalesa social del jo i àdhuc la naturalesa social del coneixement: només en l'altre està la veritat d'un mateix, com només en l'esclau està la veritat del senyor, i de la mateixa manera que el serf s'allibera prenent consciència de la necessitat que d'ell té el seu senyor, així també s'allibera el jo pel pensament o pel concepte, perquè només així deixa d'estar sotmès al que és un altre (veure cita). Així arriba la consciència -no sense abans passar, com consciència desventurada (veure cita), pel tràngol de no saber superar la contradicció de les dues consciències- a convertir-se en raó. La raó és la consciència que es reconcilia amb si mateixa, aconseguint així el convenciment que ella és la realitat i, amb això, la certesa, trobant el seu propi lloc al món (veure cita). A la raó incumbeix no només expressar la realitat a través del pensament sinó també fer que la realitat reporta pensament, o realitat objectiva. Deixa de ser esperit subjectiu per convertir-se en esperit objectiu.

La lògica hegeliana

La teoria de la lògica hegeliana porta per un altre camí al mateix punt. La lògica és doctrina de la idea i el seu objecte no és sinó el pensament pur; però pensar i ser són, per Hegel, el mateix. Les successives determinacions dialèctiques de la idea portaran cap a la naturalesa, idea exterioritzada i, després, cap a l'esperit, idea que torna cap a si mateixa.

Les categories hegelianes del pensament, de les quals depèn el desenvolupament de la idea, no són com les kantianes meres condicions a priori del conèixer, o simplement constitutives de l'objecte conegut; són creadores de l'ésser de la idea i, pel mateix, de la realitat. També aquí el primer i immediat, el ser, no constitueix la veritable realitat; la realitat només ho és si és intervinguda, pensada, reflexionada. L'ésser, sense més, és la res, i el primer que s'aprecia positivament en l'ésser és el seu esdevenir; ser és ser alguna cosa (qualitat, quantitati mesura), i s'és alguna cosa estant determinat, no sent la resta (omnis determinatio est negatio); és la finitud i el canvio, que és una forma de relacionar tot amb tot. El «suport» de totes aquestes aparences finites i mútuament canviants de les coses és l'essència: la defineix com a unitat de identitat i diferència, fonament (de l'existència) o raó de ser. I com veritable aparença, o fenomen i, ja que no hi ha diferència alguna entre l'extern i l'intern, perquè és tot el que hi ha, realitat efectiva. «Efectiu» és el que actua; l'essència es manifesta en l'actuació, igual com s'és el que es fa. Les coses actuen a través de la causalitat i de l'acció recíproca. En algunes de les realitats la causalitat i l'acció recíproca són lliures: són els subjectes, la subjectivitat. En ells, les coses són conceptes, no només susceptibles de ser considerats subjectivament, com a pura activitat de l'enteniment, com a conceptes universals, particulars i individuals, judicis i raonaments, sinó també objectivament com a mecanisme, quimisme i teleologia: determinacions que la ciència fa dels fenòmens del món per identificar-ho amb els nostres conceptes i sentir-ho familiar. La teleologia, la finalitat objectiva, fa present -per fi- a la idea. «Idea» és, en principi, la posada en pràctica de la possibilitat de les essències que han de concebre's com a existents (veure cita). Perquè és tota la realitat, és també l'absolut, encara que en procés, i la seva fi és convertir-se en ser, això és, en naturalesa.

Filosofia de la naturalesa

La «naturalesa» són les coses i, per Hegel, la naturalesa és, igual que per Schelling, alguna cosa així com la «Idea petrificada»; en realitat, la seva antítesi i negació: en la naturalesa es aliena i exterioritza la Idea. Els tres moments dialèctics d'aquesta exteriorització són el món mecànic, el món físic i el món orgànic. Característiques del primer són l'espai, el temps i el moviment; característiques del món de la física, la matèria i de les coses individualitzades, que, a través dels processos químics interactuen mútuament, sent la vida resultat d'aquests processos. Al món orgànic la vida apareix en forma merament objectivada en els organisme vegetals, mentre que en els organismes animals apareix en forma de subjectivitat. El sentit de la naturalesa radica, precisament, en què fa possible l'aparició de la consciència i el pensament i, amb ells, la superació del regne de la necessitat pel de la llibertat.

Filosofia de l'esperit

A diferència de la filosofia de la naturalesa -la part menys consistent i menys desenvolupada de la filosofia d'Hegel-, la filosofia de l'esperit constitueix la part més acabada del sistema hegelià i la noció de «esperit», la noció cabdal del sistema. El seu desenvolupament constitueix la tercera part de la Enciclopèdia, que reformula, almenys parcialment, l'exposat en la Fenomenologia. L'esperit en general és la tercera forma de la idea, després de la forma pensament (pròpia de la Lògica) i la forma de naturalesa física (pròpia de la filosofia de la naturalesa); la seva definició correspon a la consciència que es té a si mateixa per objecte (l'autoconsciència) i és la forma plena de l'absolut: ho descriu, en el pròleg de la Fenomenologia, com el que és veritablement real, la veritat, el tot i que s'expressa com a subjecte (veure text).

La noció d'esperit l'extreu Hegel del jo kantià, entès com apercepció transcendental (veure text) i de la doctrina del jo creador de Fichte; no li falten, d'altra banda, arrels teològiques al concepte, que Hegel creu usat per primera vegada amb plenitud de sentit dins del cristianisme en la seva referència a l'Esperit -«Només en el cristianisme es revela Déu com a Esperit» (veure cita)- i el romanticisme alemany i el seu divinització de la naturalesa (amb clara influència de Spinoza).

També l'esperit es manifesta en forma dialèctica: l'esperit subjectiu és el subjecte individual conscient de si mateix, això és, l' home; l'esperit objectiu són les obres pròpies de l'esperit subjectiu, i l'esperit absolut, el coneixement ple que l'esperit té de si mateix, a través de l'art, la religió i la filosofia. L'esperit subjectiu ha de ser, successivament, ànima, consciència i esperit, i el seu coneixement és, correlativament, antropologia, fenomenologia i psicologia. Lliure com és, dóna lloc a l'exteriorització i determinació de la seva llibertat al món de la cultura, la societat i la història: esperit objectiu, esperit fet realitat cultural, que no és més que el desplegament de la llibertat humana, en l'àmbit del dret, la moralitat (Moralität) i l'eticidad (Sittlichkeit), o ètica social que es manifesta de forma concreta en la família, la societat civil i l'Estat.

La filosofia de l'Estat porta a Hegel a una filosofia de la història: la història, com a desplegament de l'esperit, no pot ser sinó racional; el subjecte és l'esperit i el seu objecte és el màxim desenvolupament de la llibertat (veure text). En la Filosofia del dret desenvolupa Hegel en forma específica la seva filosofia de l'esperit objectiu.

L'esperit absolut és l'esperit de nou conscient de si mateix, veritat final de tot el procés dialèctic anterior: últim desenvolupament de totes les fases anteriors de pensament, naturalesa, esperit subjectiu i esperit objectiu. En el seu estat final, com a resultat, l'esperit ja no actua; contempla tot el procés el resultat del qual és ell mateix, d'una forma sensible a través de l'art, d'una forma emotiva i representativa a través de la religió i, mitjançant conceptes, a través de la filosofia. Tres maneres d'aprehender l'absolut: com intuït, com representat i com pensat en conceptes. D'això parla Hegel en la part final de la Enciclopèdia,però d'una manera més extensa en les seves lliçons sobre Estètica, Filosofia de la religió i Història de la filosofia, respectivament.

La seva idea de filosofia és forçosament històrica, perquè no és sinó desenvolupament de l'esperit que es pensa a si mateix al llarg del temps; filosofia i història de la filosofia són el mateix (veure text). Del sistema d'Hegel es desprèn que la millor interpretació de la realitat és pensar-la com a idea (aspecte lògic) o esperit (aspecte real), que es desenvolupa en fases diferents dialècticament relacionades, i que el seu resultat no és merament el terme final, sinó la totalitat del desenvolupament. El real és esperit i el real és racional. L'esperit, concepte clau del sistema, és autoconsciència, subjecte i objecte alhora: el «jo» de l'home, però és també el jo universal, el «nosaltres» de tots els temps que ha pres consciència de si mateix en l'íntima interacció de totes les consciències, perquè res és més real i veritable que l'intersubjectiu, el que la consciència universal ha pensat com a ciència, moral, art, religió o filosofia.

Tot el real és espiritual, perquè tot és un moment del desenvolupament de l'esperit, i l'esperit és l'absolut, perquè res té sentit fora de la seva relació amb l'esperit. Tot el real és racional i al revés; per tant, si no és racional no és real.

• Bibliografia:Obres d'Hegel