Dialèctica

(del grec διαλεκτική τέχνη, dialektiké tekhne, art dialèctic, del verb dialego, conversar, discutir)

Plató

Des d'un punt de vista històric, dialèctica és tant el simple art de la conversa i discussió i l'equivalent medieval de la lògica, com un molt complex sistema de pensament en Hegel i un mètode adequat d'interpretació de la realitat, sobretot social, en Marx, inspirat en Hegel. En la versió de Hegel, la dialèctica suposa sempre el contrast de dos elements oposats o contradictoris, que posa en evidència el caràcter canviant i progressiu de la realitat, que es desenvolupa en fases històriques que, per la mateixa força d'aquesta contradicció interna, suposen transformació i ruptura, i no una simple evolució acumulativa i lineal. En els primers diàlegs de Plató, la dialèctica apareix com l'art o esforç de trobar definicions, mitjançant el mètode socràtic de preguntes i respostes; en diàlegs posteriors, la synagogé, la reunió, i la diàiresi, la separació, apareixen com els elements definidors de la dialèctica platònica, quan representa saber dividir per gèneres i diferències, fins que Plató identifica la seva pròpia filosofia amb la mateixa dialèctica: l'última dels ensenyaments que rep el filòsof-rei, o la visió de conjunt que adquireix qui aconsegueix ascendir per tots els graons de l'opinió i l'episteme fins al coneixement de les idees. Aristòtil retorna a la paraula el seu ús convencional en aplicar-la als raonaments que parteixen de premisses que només representen opinions admeses (éndoxa); la dialèctica és aquí art de discutir, de dialogar amb la intenció de dominar a l'adversari, mentre que oposa el seu sil·logisme, o demostració capaç de treure conclusions veritables (apodeixis), al mètode de la divisió (diàiresi) de Plató, que denomina «sil·logisme impotent».

Els estoics inicien la identificació de la lògica amb la dialèctica, idea que arribarà a l'edat mitjana. Cap al segle XI apareixen els primers dialèctics escolàstics, que, enfront de l'únic recurs de la revelació i la Bíblia, apel·len també a l'«ús de la raó» i a la «saviesa de la raó», que anomenen dialèctica, i que apliquen a allò que escassament era conegut d'Aristòtil a través de Boeci. Destaquen en aquesta tasca Berengari de Tours i alguns dels components de l'escola de Chartres. D'aquí van sorgir les primeres disputes sobre els universals. Els filòsofs de l'Edat Moderna van identificar la dialèctica amb la sil·logística medieval d'inspiració aristotèlica, a la qual van considerar un instrument del pensar poc científic, del que són testimoniatge Bacon i Descartes, i fins al mateix Kant, qui distingeix en la seva Analítica la «lògica de l'aparença» -conceptes buits d'impressions-, de la «lògica transcendental», única productora de veritable coneixement, aplicada al món de l'experiència sensible. L'ús transcendent d'aquesta lògica dóna origen a la dialèctica transcendental, de la qual té un concepte pejoratiu, perquè no representa més que un ús il·legítim de l'enteniment, que només produeix paralogismes, antinòmies i la recerca d'un ideal de la raó; contradiccions, en suma, de la raó.

G.W.F. Hegel

Aquestes contradiccions, que Kant posa en evidència, són el punt de partida de l'idealisme absolut de Hegel. La raó, segons Hegel, és essencialment contradictòria, com l'és la realitat mateixa, que la consciència humana només pot captar per parcel·les i en fases successives. En la filosofia de Hegel desapareix la noció kantiana de «cosa en si», diferent del subjecte i totalment incognoscible. Per Hegel la consciència humana és una fase del desenvolupament del pensament en subjecte i objecte, concepte i món, es confonen en una mateixa realitat, a la qual anomena subjecte, autoconsciència i Esperit. La realitat no existeix tota al mateix temps ni és coneguda tota completament en un sol moment, sinó que, sigui món o consciència, va sent al llarg del temps. La força que impulsa aquest moviment cap a un saber absolut, una autoconsciència total o un Esperit Absolut no és una altra que la de la dialèctica.

Fonamentalment, el pensament dialèctic sosté que tant el pensar com l'ésser, o el coneixement i la realitat, que són el mateix, són moviment cap a un punt final, l'absolut, que no és merament el terme, sinó el tot o el conjunt, «perquè la veritat és el tot, això és, l'ésser que es completa mitjançant la seva evolució», i que és també subjecte, perquè la realitat és Idea.

R. Magritte: les vacances de Hegel

El moviment dialèctic ho descriu Hegel com un procés de negació i mediació, que segueixen a un primer moment de simple posició d'una cosa o un concepte; les fases d'aquest moviment, o moments de la dialèctica, han rebut correntment els noms de tesi, antítesi i síntesi. La tesi és la posició o simple afirmació d'alguna cosa, que per necessitat es presenta, poc després d'examinar-la, com a simple aparença; la negació o antítesi suposa un contrast alhora que un conflicte; les coses i el pensament són substancialment contradicció, com ja expressava antigament Heràclit. L'embranzida dialèctica porta a una visió de conjunt, a un tercer moment de mediació o intent de solució de la contradicció, que s'acaba en una nova posició de la cosa o del concepte (síntesi), que assumeix i alhora supera el punt de partida inicial, amb el que de nou pot iniciar-se el procés dialèctic.

El procés no és, no obstant això, infinit, perquè ha d'acabar amb la comprensió total de la realitat i del pensament com un saber complet, o absolut.

El recurs al mètode dialèctic i a la seva estructura tripartida pot observar-se en tota l'obra de Hegel. Divideix fonamentalment l'esperit o idea en «esperit subjectiu, objectiu i absolut»; l'esperit subjectiu ho divideix en «antropologia, fenomenologia i psicologia»; l'esperit objectiu, en «dret, moralitat i ètica», i l'esperit absolut, en «art, religió i filosofia», dividint al seu torn cadascun d'aquests estadis en altres tres. També el real es divideix bàsicament en «Idea, Naturalesa i Esperit» (Veure gràfic al final).

Marx

Les idees de Hegel sobre el que ell anomena «societat burgesa» i el materialisme de Marx, són el punt de partida per a la inversió hegeliana de la interpretació de la història que duu a terme el materialisme històric (veg. text). Marx adopta el mètode dialèctic hegelià de comprensió de la realitat, però canvia el concepte de realitat ideal pel de realitat material socioeconòmica i el de fases successives de l'Esperit pel de fases de la història real de la humanitat; el motor de la dialèctica, que en Hegel és la contradicció en la consciència i en la realitat, són en Marx les contradiccions de la societat, degudes al conflicte entre les «relacions de producció» i les «forces de producció». Per part seva, Engels va fer una elaboració més «divulgadora» de la concepció de la dialèctica, i fins i tot va assenyalar algunes de les lleis que, segons ell, la regeixen (veg. text).

Divisió dialèctica de l'Esperit segons Hegel