Autor:Gadamer, Hans Georg

Filòsof alemany. Va néixer a Marburg en 1900, i ha estat professor en Leipzig (1939), Frankfurt (1947) i Heidelberg (des de 1949). Va morir a Heidelberg el 13 de març de 2002. Des de 1953 va dirigir la Philosophische Rundschau. La seva formació inicial es va situar en l'horitzó de la influència neokantiana i de la fenomenologia, i en l'estudi del pensament grec. Va estudiar filosofia en Breslau i Marburg amb P. Natorp i N. Hartmann. Posteriorment, va ser deixeble de Husserl i de Heidegger a Friburg, i va estudiar filologia clàssica amb Paul Friendländer. La seva tesi d'habilitació, dirigida per Heidegger, versava sobre la filosofia grega. Però la seva activitat filosòfica se situa en el corrent de pensadors com Nietzsche, Dilthey, Husserl i, especialment, Heidegger, i desemboca en la formació de l'hermenèutica filosòfica. La seva investigació es dirigeix a l'estudi de les condicions de possibilitat de la interpretació i la comprensió, especialment en les ciències humanes, i entén aquesta comprensió com a tret constitutiu del Dasein humà. La seva teoria hermenèutica estableix els trets bàsics d'una teoria general de la comprensió –d'arrel heideggeriana–, i efectua un gir ontològic cap a l'ésser que és l'objecte de la comprensió: el llenguatge.

Més enllà del criteri d'objectivitat ofert per les ciències de la naturalesa, sotmesa a les condicions d'una abstracció metòdica, l'hermenèutica –que supera els límits d'aquesta abstracció que no pot monopolitzar la garantia de l'experiència de la veritat– part de l'estudi de les estructures prèvies de tota comprensió (veg. text). Això permet fonamentar les diverses formes d'experiència humanes: no només l'experiència científica, sinó també l'experiència religiosa, ètica, històrica o estètica. (De fet, l'anàlisi de l'experiència estètica juga un paper central en la seva obra fonamental: Veritat i mètode, ja que l'experiència de la veritat que es dóna en l'art apareix com a model per a tota experiència històrica).

Però la interpretació (hermenèutica) que és requerida per a la comprensió la realitza un subjecte històric, que parteix d'unes condicions espaciotemporals donades, i que parteix, també, d'unes estructures prèvies de pre-comprensió (Vorverständnis). És a dir, en tot procés de comprensió es parteix de pressupòsits o prejudicis (Vorurteile) –en el sentit etimològic de judicis previs–, que són els que fan possible tot judici i constitueixen una memòria cultural que abasta teories, mites, tradicions, etc. El subjecte de la comprensió no part, doncs, de zero ni s'enfronta al procés de comprensió a partir d'una tabula rasa, sinó que té darrere seu tota la història. Això ha de ser assumit i aquesta tradició ha de jugar un paper actiu ajudant a adoptar una actitud d'obertura total cap al que s'interpreta, ja que solament a partir de la tradició poden obrir-se camins nous. D'aquesta manera, Gadamer denuncia el prejudici de tot antiprejuicio (veg. text). Els prejudicis o pressupostos són constitutius de la realitat històrica de l'ésser humà, són condicions a priori de la comprensió, i la pretensió historicista i cientifista d'eliminar tot prejudici és, al seu torn, un prejudici, però en el sentit d'un fals prejudici.

Aquest afany per desembarassar-se de tot prejudici (que ja es troba en Descartes, que volia evitar tota precipitació i prevenció, i que es desenvolupa durant la Il·lustració) pretenia una comprensió lliure de pressupostos. Però tal pretensió no és possible, i revela una concepció psicologista que pretén la possibilitat d'una comprensió basada en una coexistència atemporal entre l'intèrpret i l'interpretat. Davant aquest psicologisme, Gadamer defensa una concepció ontològica basada en la temporalitat de l'ésser de tots dos pols: autor i intèrpret. Per això postula la necessitat d'una distància temporal en el procés de la comprensió. Aquesta distància temporal és productora de sentit i és la que permet desembarassar-se dels falsos prejudicis per a permetre destacar aquells altres prejudicis que ofereixen el camí de la comprensió. Així, fugint d'una concepció atemporalista, Gadamer, que parteix de la temporalitat i de la finitud constitutiva de l'home, considera que la història no ens pertany, sinó que som nosaltres els que pertanyem a la història (veg. text). La precomprensió, o els prejudicis, s'incardinen en aquesta estructura de la finitud històrica de l'ésser humà. En aquest sentit, Gadamer no només rehabilita la noció de prejudici, sinó també les nocions d'autoritat i tradició (veg. text), ja que l'estructura de la precomprensió o dels prejudicis es remet a la tradició que és la que els confereix sentit.

Per això, els prejudicis no desapareixen en el procés hermenèutic, sinó que es mantenen en l'estructura circular del procés de la comprensió, originant el cercle hermenèutic (veg. text). Dit cercle hermenèutic part, doncs, de l'aparent paradoxa que tota interpretació que hagi d'implicar comprensió ha de partir ja de la comprensió prèvia del que ha d'interpretar: la interpretació ha de moure's dins del comprès i alimentar-se d'això. Però aquest cercle no és un cercle viciós, sinó que, com ja havia assenyalat Heidegger, roman obert (veg. citació). En el procés hermenèutic, l'intèrpret, que parteix d'una situació temporal diferent i distant del text, ha de reconèixer el diferent de la situació. Si la interpretació s'efectua des d'una situació present juntament amb l'horitzó que la defineix, la comprensió determina també un horitzó d'aquesta comprensió que, d'aquesta manera, és una fusió d'horitzons (veg. text). Des d'aquí s'obté una experiència de la veritat, que sobrepassa l'àmbit de la distanciació alienant del criteri d'objectivitat del coneixement científic, i es mostra i expressa sota altres formes, alhora que mostra el caràcter difús de la noció mateixa d'experiència (noció d'experiència que Gadamer acosta a la de l'experiència dialèctica de la Fenomenologia de l'esperit de Hegel, encara que marca diferències entre l'autoconsciència absoluta hegeliana i la consciència hermenèutica).

El mitjà de tota comprensió és el llenguatge, i tota comprensió és necessàriament un procés lingüístic (veg. text). El llenguatge no és un mer instrument del pensament, sinó que és constitutiu del món de l'home i dimensió fonamental de la seva experiència. Llenguatge, comprensió i experiència del món mantenen una estreta relació, i és en el llenguatge on es revela la significació del món. D'aquesta manera, Gadamer pot dir que el llenguatge és el que permet que els homes tinguin món, o que l'existència del món humà està constituïda de forma lingüística (veg. text). D'aquí, en la línia de les investigacions iniciades per Heidegger, Gadamer conclou la identificació de ser i llenguatge, donant lloc al seu gir ontològic de l'hermenèutica: «l'ésser que pot arribar a ser comprès és el llenguatge» (veg. text).

---

Textos de H. G. Gadamer

• Bibliografia:Obres de Gadamer