Gadamer: el prejudici dels prejudicis
De Wikisofia
Heidegger ofereix una descripció fenomenològica completament correcta quan descobreix en el presumpte «llegir el que posa» la preestructura de la comprensió. Ofereix també un exemple per al fet que se'n segueix una tasca. En Ésser i temps concreta la proposició universal, que ell converteix en problema hermenèutic, transportant-la al problema de l'ésser. Amb la finalitat d'explicitar la situació hermenèutica del problema de l'ésser segons posició, previsió i anticipació, examina la qüestió que ell planteja a la metafísica confrontant-la críticament amb fites essencials de la història de la metafísica. Amb això no fa en el fons sinó el que requereix la consciència històric-hermenèutica en qualsevol cas. Una comprensió duta a terme des d'una consciència metòdica intentarà sempre no portar a terme directament les seves anticipacions sinó més aviat fer-les conscients per a poder controlar-les i guanyar així una comprensió correcta des de les coses mateixes. Això és el que Heidegger vol dir quan requereix que el tema científic s'«asseguri» en les coses mateixes mitjançant l'elaboració de posició, previsió i anticipació.
En conseqüència no es tracta de cap manera d'assegurar-se a si mateix contra la tradició que fa sentir la seva veu des del text, sinó, per contra, de mantenir allunyat tot el que pugui dificultar el comprendre-la des de la cosa mateixa. Són els prejudicis no percebuts els que amb el seu domini ens tornen sords cap a la cosa que ens parla la tradició. El raonament de Heidegger, segons el qual en el concepte de la consciència de Descartes i en el de l'esperit de Hegel segueix dominant l'ontologia grega de la substància, que interpreta el ser com ser actual i present, va per descomptat més enllà de l'autocomprensió de la metafísica moderna, però no arbitràriament, sinó des d'una «posició» que en realitat fa comprensible aquesta tradició perquè descobreix les premisses ontològiques del concepte de subjectivitat. I al revés Heidegger descobreix en la crítica kantiana a la metafísica «dogmàtica» la idea d'una metafísica de la finitud en la qual ha de convalidar-se el seu propi projecte ontològic. D'aquesta manera «assegura» el tema científic introduint-lo i posant-lo en joc en la comprensió de la tradició. En això consisteix la concreció de la consciència històrica de la qual es tracta en el comprendre.
Només aquest reconeixement del caràcter essencialment prejudiciós de tota comprensió confereix al problema hermenèutic tota l'agudesa de la seva dimensió. Mesurat per aquest patró es torna clar que l'historicisme, malgrat tota crítica al racionalisme i al pensament jusnaturalista, es troba ell mateix sobre el sòl de la moderna Il·lustració i en comparteix impensadament els prejudicis. Perquè existeix realment un prejudici de la Il·lustració, que és el que suporta i determina la seva essència: aquest prejudici bàsic de la Il·lustració és el prejudici contra tot prejudici i amb això la desvirtuació de la tradició.
Una anàlisi de la història del concepte mostra que només en la Il·lustració adquireix el concepte del prejudici el matís negatiu que ara té. En si mateix «prejudici» vol dir un judici que es forma abans de la convalidació definitiva de tots els moments que són objectivament determinants. [...]
«Prejudici» no significa, doncs, de cap manera judici fals, sinó que està en el seu concepte el fet que pugui ser valorat positivament o negativament. [...].
| Verdad y método, Sígueme, Salamanca 1977, p.336-337. |
Original en castellà
Heidegger ofrece una descripción fenomenológica completamente correcta cuando descubre en el presunto «leer lo que pone» la preestructura de la comprensión. Ofrece también un ejemplo para el hecho de que de ello se sigue una tarea. En Ser y tiempo concreta la proposición universal, que él convierte en problema hermenéutico, transportándola al problema del ser. Con el fin de explicitar la situación hermenéutica del problema del ser según posición, previsión y anticipación, examina la cuestión que él plantea a la metafísica confrontándola críticamente con hitos esenciales de la historia de la metafísica. Con ello no hace en el fondo sino lo que requiere la conciencia histórico-hermenéutica en cualquier caso. Una comprensión llevada a cabo desde una conciencia metódica intentará siempre no llevar a término directamente sus anticipaciones sino más bien hacerlas conscientes para poder controlarlas y ganar así una comprensión correcta desde las cosas mismas. Esto es lo que Heidegger quiere decir cuando requiere que el tema científico se «asegure» en las cosas mismas mediante la elaboración de posición, previsión y anticipación.
En consecuencia no se trata en modo alguno de asegurarse a sí mismo contra la tradición que hace oír su voz desde el texto, sino, por el contrario, de mantener alejado todo lo que pueda dificultar el comprenderla desde la cosa misma. Son los prejuicios no percibidos los que con su dominio nos vuelven sordos hacia la cosa de que nos habla la tradición. El razonamiento de Heidegger, según el cual en el concepto de la conciencia de Descartes y en el del espíritu de Hegel sigue dominando la ontología griega de la sustancia, que interpreta el ser como ser actual y presente, va desde luego más allá de la autocomprensión de la metafísica moderna, pero no arbitrariamente, sino desde una «posición» que en realidad hace comprensible esta tradición porque descubre las premisas ontológicas del concepto de subjetividad. Y a la inversa Heidegger descubre en la critica kantiana a la metafísica «dogmática» la idea de una metafísica de la finitud en la que debe convalidarse su propio proyecto ontológico. De este modo «asegura» el tema científico introduciéndolo y poniéndolo en juego en la comprensión de la tradición. En esto consiste la concreción de la conciencia histórica de la que se trata en el comprender.
Sólo este reconocimiento del carácter esencialmente prejuicioso de toda comprensión confiere al problema hermenéutico toda la agudeza de su dimensión. Medido por este patrón se vuelve claro que el historicismo, pese a toda critica al racionalismo y al pensamiento iusnaturalista, se encuentra él mismo sobre el suelo de la moderna Ilustración y comparte impensadamente sus prejuicios. Pues existe realmente un prejuicio de la Ilustración, que es el que soporta y determina su esencia: este prejuicio básico de la Ilustración es el prejuicio contra todo prejuicio y con ello la desvirtuación de la tradición.
Un análisis de la historia del concepto muestra que sólo en la Ilustración adquiere el concepto del prejuicio el matiz negativo que ahora tiene. En si mismo «prejuicio» quiere decir un juicio que se forma antes de la convalidación definitiva de todos los momentos que son objetivamente determinantes. [...]
«Prejuicio» no significa pues en modo alguno juicio falso, sino que está en su concepto el que pueda ser valorado positivamente o negativamente. [...].