Autor:Agustí d'Hipona, sant



Aureli Agustí, la figura més important de la filosofia cristiana de l'antiguitat; va néixer a Tagaste (avui Souk-Arhas, a Algèria), ciutat de Numídia, en l'Àfrica proconsular romana, de pare pagà i mare cristiana, santa Mónica. Va ser educat a Tagaste i Madaura i va estudiar retòrica a Cartago; llegint Ciceró es va iniciar en la filosofia i s'explica que un dels seus diàlegs, l'Hortensius, avui perdut, l'havia de portar més tard a convertir-se al cristianisme. En la seva joventut va ser seguidor del maniqueisme, en el qual inicialment li va semblar trobar resposta als seus dubtes sobre el mal en el món. Desencantat de la secta, es va dirigir a Roma, on es va adherir a l'escepticisme de l'Acadèmia nova i a l'epicureisme, i on va ensenyar retòrica, per a passar després a Milà. Va llegir per aquesta època a alguns autors neoplatònics i probablement les Ennèades de Plotí, que van constituir les seves noves arrels filosòfiques i que, juntament amb la conversió al cristianisme –va rebre el bateig de mans de sant Ambròs de Milà, en el 386, a 31 anys– marquen els dos focus –neoplatonisme i cristianisme– en què se centra tot el seu pensament posterior, ocupat en la recerca de la conciliació de fe i raó. Es va retirar per un temps a Cassiciacum (avui Cassago, en Brianza), amb la seva mare, Mónica, el seu germà, el seu fill Adeodato i uns amics, i allí va escriure les seves primeres obres: Contra els acadèmics (els escèptics), La vida feliç, Soliloquis. Va voler tornar a Àfrica (387), però la mort de la seva mare li va obligar a quedar-se un any a Roma, on va començar a escriure Sobre el lliure arbitri. Va arribar finalment a Tagaste en el 388, va fundar un monestir i va escriure El mestre, un diàleg didàctic, i La música, obres d'estil proper al de les escrites en Cassiciacum.

Ordenat sacerdot (391) i després bisbe d'Hipona (396), l'actual Annaba, va iniciar la seva producció literària de major importància, com a defensor i expositor de la fe cristiana, en escriure primer contra els maniqueus: Sobre el lliure arbitri (388 i 391-395), La veritable religió (390); contra els donatistes, cristians puritanos que feien dependre la validesa dels sagraments de la intenció del ministre: Contra Gaudencio, bisbe dels donatistes; i contra els pelagianos, seguidors de Pelagio, per a qui l'home, com que no té pecat original, podia ell solament, sense la gràcia divina, realitzar obres bones: L'esperit i la lletra (412), Sobre les gestes de Pelagio (417). A aquesta època pertanyen també altres grans obres i tractats: La trinitat (399-419), Confessions (397), obra literàriament important, i la seva gran obra apologètica La ciutat de Déu (413-427). En Retractacions (426-427), Agustí revisa algunes doctrines anteriors.

Vista en el seu conjunt, l'obra filosòfica d'Agustí d'Hipona significa el primer esforç important d'harmonitzar la fe i la raó, la filosofia i la religió, esforç al que es dóna històricament el nom de filosofia cristiana, que ja havia començat amb els anomenats pares de l'Església i que, en realitat, va continuar durant l'alta i la baixa Edat Mitjana, donant origen a la filosofia escolàstica.

La característica interna pròpia del pensament d'Agustí d'Hipona és el caràcter de convers que manifesta en tot moment: és a partir de la fe que tot ha d'explicar-se; la fe, que no requereix cap justificació exterior a ella mateixa, és el fonament natural de la raó, feble pel pecat. Per això, proclama el lema Credo ut intelligam: crec per a entendre, que dominarà durant la primera part de la posterior filosofia medieval. No obstant això, el fet mateix de fundar la comprensió racional en la fe obliga a certa comprensió o reflexió racional d'alguns aspectes fonamentals de la mateixa fe. Aquesta és la raó que el «crec per a entendre» portés històricament a alguna forma de «entenc per a creure», que sembla més pròpia de l'Escolàstica ja desenvolupada. El que pròpiament exclou la filosofia agustiniana no és la reflexió personal, sinó tot contacte amb la filosofia «pagana» com a punt de partida per a la fe; no hi ha un altre punt de partida que la revelació.

Procedent també del caràcter de conversió que té el pensament agustinià, ha de destacar-se el seu to intimista i subjectiu. A la veritat s'arriba per un camí interior, semblant al de la conversió, i aquella no pot prescindir d'una il·luminació divina (veg. text). En la teoria del coneixement d'Agustí, que exposa contra els Acadèmics, o escèptics, la possibilitat d'aconseguir la veritat resideix en la possibilitat mateixa de descobrir en l'ànima veritats eternes (només l'etern és veritable), i el procediment per a aconseguir-les és més un procés de il·luminació interior, que de reminiscència a la manera platònica: per reflexió de l'ànima sobre si mateixa, que es coneix com a imatge de Déu i coneix al mateix temps a Déu creador de les idees i de l'ànima. En aquesta recerca de la veritat hi ha moments semblants al del dubte de Descartes: «si m'enganyo, existeixo» (veg. text). Seguint, a més, la metàfora platònica del Bé i la llum, sosté que l'intel·ligible ho és perquè està il·luminat «per una certa llum incorpòria», que identifica amb Déu, ser intel·ligible per excel·lència que fa intel·ligibles totes les coses. Donant un sentit ontològic a la veritat la identifica amb Déu: Déu és la veritat subsistent i és també la veritat de les coses, perquè aquestes són creades d'acord amb les idees divines, és a dir, les idees en la ment divina de totes les coses que poden existir, i que són les causes exemplars de totes les coses, tant de les quals Déu crea amb el temps, com de les quals crea en el temps, en les raons seminals, a manera d'entitats futures inspirades en la noció d'emanació successiva de Plotí i els logoi spermatikoi dels estoics (veg. text).

El temps, la temporalitat, suposa la possibilitat del mal al món. La idea és de Plotí: la matèria és la fase final de l'emanació, on tota la potència de l'U i del Bé s'esgota; el més allunyat del principi, de l'ésser, és el no-ser, el mal que ha de ser entès ontològicament com a privació o absència del bé, no com alguna cosa que ha estat creada substantivament per Déu. Depèn de la llibertat de l'acció humana, i existeix no com realitat però sí en la realitat de l'acció humana (veg. text). L'existència de la llibertat humana que es desplega en la temporalitat juntament amb la possibilitat real de salvació que Déu també duu a terme en la història, com a pla de salvació, li fa concebre el temps i la història com un escenari de la lluita entre dos principis, el del bé i el del mal, que lliuren en ell la seva batalla.

El plantejament agustinià del temps se separa de la reflexió física per a centrar-se en el seu aspecte psicològic i moral. Després d'assenyalar que la noció d'un temps «abans» de la Creació no té sentit, ja que sense la Creació no pot haver-hi cap «abans» –és a dir, després de tornar a insistir que el temps només pot sorgir juntament amb el cosmos–, planteja la qüestió des d'una perspectiva moral. (veg. text).

Per a ell un temps cíclic és sinònim de desesperació, solament un model lineal i progressiu del temps pot fonamentar l'esperança, ja que tant aquesta com la fe es remeten a un futur, i aquest no existiria si els temps passats i esdevenidors fossin meres etapes d'un cicle. Aborda de nou l'aporètica d'un temps que és un va ser que ja no és, un ara que no és, i un serà que encara no és, la qual cosa el posa en contacte amb el plantejament aristotèlic. Però, segons Sant Agustí, aquesta aporètica desapareix quan en lloc de voler entendre el temps com alguna cosa externa, el situem en l'ànima. Llavors el temps és una distentio - intentio animi. Present, passat i futur estan en l'ànima com a visió o atenció, memòria i expectació o espera. El temps és una distentio animi en el passat, el present i el futur, i una intentio cap a l'eternitat, que és entesa com una presència simultània, completament heterogènia al temps (veg. text: Què és, doncs, el temps?). El temps no és, doncs, el moviment de cap cos, sinó que es concep estrictament de forma psicològica. El passat existeix ara com a imatge present de fets ja esdevinguts, i el futur existeix com a anticipació de fets que vindran. Així, solament existeix un temps present, que és temps present de coses passades, temps present del present, i temps present de coses futures. El temps mateix solament existeix com una tendència al no-res, és a dir, com alguna cosa que passa: és la vida mateixa de l'ànima. (Veg. text de Carlo Rovelli).

La Ciutat de Déu és la primera obra de filosofia de la història, encara que el seu plantejament sigui primàriament teològic. Escrita per a analitzar el fenomen de la decadència de l'Imperi Romano d'Occident i fer callar les veus dels qui culpaven d'això al cristianisme, fa de la història l'escenari de la llibertat humana en la seva lluita entre el bé i el mal; el succés important no és la caiguda de l'Imperi Romano ni res d'aquest món, sinó l'encarnació del Verb, que fa possible la salvació humana i fet a partir del qual han de jutjar-se totes les coses, mentre que el temps és l'espai en perspectiva lineal, amb un començament i un final establerts per Déu, on els successos, les coses i les decisions humanes prenen sentit per l'acceptació o rebuig que suposen de la «ciutat de Déu» o de la «ciutat terrena», elecció que es decideix per l'«amor de Déu» o l'«amor de si mateix» (veg. text).

El que va rebre el nom d'«agustinisme polític» tira arrels en la visió agustiniana de predomini de la ciutat celeste sobre la terrena, i de l'Església sobre l'Estat. La polèmica contra els donatistes del seu temps va dur Agustí a admetre l'ús de la força de l'Estat per a imposar les creences religioses.

Vegeu agustinisme i teoria de la il·luminació.

• Bibliografia:Obres d'Agustí d'Hipona