Déu

(del llatí deus, corresponent al grec Θεός, theós, déu)

En les religions en general, ésser sobrenatural, superior al món, al qual sovint se'l considera creador i se li dóna caràcter de persona i de qui depenen les normes de moralitat. Les religions parlen d'un déu o de molts. Per al teisme, ésser personal, únic, transcendent al món, però present en aquest, i creador. En la tradició judeocristiana, ésser personal, absolut i transcendent, infinit i infinitament perfecte, creador de l'univers, omnipotent i omniscient. L'Escolàstica el defineix com a ésser subsistent (ipsum esse subsistens), en oposició a ésser que només existeix per participació, en tant que creat, com sosté Tomàs d'Aquino, o simplement com l'ésser, com fa sant Bonaventura. Aquesta interpretació del ser com atribut essencial de Déu prové de la interpretació feta per Filó, i per l'anomenada Bíblia dels Setanta, del text del llibre de l'Èxode (Ex 3,14; veg. citació), en el qual Déu es diu a si mateix «Yahvéh» (que pot traduir-se com a «jo sóc el que sóc»), com a «jo sóc el que és», amb una clara intenció de dir «jo sóc τό ᾤν”, l'ésser», que la tradició filosòfica ha interpretat com «l'ens per excel·lència», l'ésser subsistent, en qui no es dóna distinció entre essència i existència.

Al costat d'aquesta tradició de definir a Déu com l'ésser per excel·lència, hi ha la de concebre'l com a «infinit», en una primera versió, que neix en Sèneca i que sant Anselm precisa com a «allò de què no pot pensar-se res més gran», concepte base del seu argument ontològic, com a «infinitat», en Duns Escot, i com a substància infinita en Descartes (veg. citació).

Amb la Crítica de la raó pura, de Kant, comença la crítica al concepte metafísic de Déu, que passa a ser un nom buit de contingut cognoscitiu; una idea que representa l'ideal de la raó, però no un concepte d'una cosa la naturalesa o l'existència de la qual sigui possible conèixer; s'accedeix a un cert sentit de Déu només per la via dels postulats de la raó pràctica. L'idealisme alemany continua buidant de sentit religiós el concepte de Déu, que identifica amb l'ordre moral (Fichte), l'absolut (Schelling) o la Idea o l'esperit (Hegel).

En el positivisme lògic, la filosofia del Cercle de Viena, es consideren enunciats mancats de sentit, o pseudoproposicions tota expressió lingüística de la metafísica o de la teologia perquè els termes fonamentals que s'hi usen, com ara «Déu», «l'absolut», «l'infinit», etc., manquen de significat empíric i fan impossible que tals proposicions puguin sotmetre's a verificació. Se'n pot dir que, com a màxim, serveixen per a expressar «una actitud emotiva davant la vida» (vegeu el text).

Veg. atributs divins.