Joan Duns Escot
De Wikisofia
Avís: El títol a mostrar «Joan Duns Escot» sobreescriu l'anterior títol a mostrar «Duns Escot, Joan».
Filòsof escolàstic escocès, nascut a Duns, Escòcia, d'on li vénen els dos apel·latius que s'afegeixen al seu nom. Després d'ingressar a 15 anys en l'orde dels franciscans, estudia a Escòcia i Anglaterra i després a París, on aconsegueix el grau de mestre de teologia l'any 1305. L'any 1307 es trasllada a Colònia, on mor a 43 anys. Durant aquesta època (1297-1308), comenta les Sentències de Pere Llombard, en Cambridge, Oxford i París i redacta diverses qüestions quodlibetals; les unes i les altres són les fonts principals de les seves obres.
És considerat un dels més importants filòsofs medievals de l'Escolàstica tardana, i la seva postura crítica a les doctrines de Tomàs d'Aquino no només dóna origen a una tradició escolàstica diferent denominada escotisme, que durant segles serà l'oponent intel·lectual del corrent tomista patrocinat pels dominics, sinó que també estableix els fonaments de molts conceptes i problemes que seran bàsics per a la nova època intel·lectual que comença amb el s. XIV. La postura de simple adversari intel·lectual de Tomàs d'Aquino, que li ha estat adjudicada per una tradició poc crítica, queda desproveïda de base pels estudis dels grans medievalistes, com Ét. Gilson i P. Vignaux, que demostren que la filosofia de Duns Escot ofereix tot l'interès d'una veritable síntesi (si per ventura amb prou feines una mica més que iniciada per la brevetat de la seva vida) de gran altura especulativa, inspirada en una interpretació d'Aristòtil que es recolza principalment en els comentaris d'Avicenna i que substitueix al tradicional neoplatonisme agustinià dels franciscans. L'objecte directe de la crítica d'Escot no és l'aristotelisme de Tomàs d'Aquino, sinó l'agustinisme d'Enric de Gant, que va ensenyar a la universitat de París entre 1274 i 1290.
El punt de partida de la filosofia d'Escot és la tesi que adopta en la discussió de la seva època entorn de quin és l'«objecte primer» de l'enteniment humà, el primer que coneix, i a partir del qual es construeix la metafísica. Entre els quals sostenen que el primum cognitum és Déu mateix i els que defensen que és la quidditas rei materialis (l'essència de la cosa sensible), Escot sosté que l'objecte primer i propi de l'enteniment és «el ser en tant que ser», tenint en compte no la situació present (pro statu isto), sinó el que l'enteniment per si mateix pot (exnatura potentiae). El ser en tant que ser és el que es denomina també el «ser comú o comuníssim», aplicable a qualsevol classe de realitat sensible o merament intel·ligible, finita o infinita, amb significat unívoc. En aquest concepte d'ésser, l'existència no és una característica primera; ho és més aviat l'essència. L'existència és una modalitat (manera o grau de realitat de l'essència, l'anomena) de l'essència i s'entén des d'ella; fins a la mateixa individualitat prové de l'essència, de la naturalesa comuna, o millor del que anomena intentio naturae, intenció de la naturalesa, que no és sinó el ple desenvolupament de la capacitat de l'ésser, que no és més que pura potencialitat i que, per això, està orientat a existir; de manera necessària en l'ésser infinit, de manera contingent en l'ésser finit.
El voluntarisme és una altra de les tesis característiques de Duns Escot. Genèricament, significa la primacia de la voluntat sobre l'enteniment, aplicable a dos àmbits. Referit a Déu, és l'afirmació de la contingència radical de les coses, de manera que aquestes són el que Déu ha determinat que siguin per la seva voluntat infinitament libèrrima i omnipotent, però les coses podrien ser exactament el contrari, perquè la contingència és la seva característica essencial i hi ha infinits mons possibles creables per Déu; el que existeix no existeix per cap altra necessitat que la lliure volició divina, l'amor diví. Pel que fa a l'home, el voluntarisme destaca la importància de la llibertat sobirana de la voluntat i de l'amor enfront de l'enteniment i en conèixer. El voluntarisme, i la contingència que implica, aconsegueix fins al mateix ordre moral: «Tot el que no és Déu és bo, perquè és desitjat per Déu, i no al revés» (Ordinatio I, d.1, p.2, n. 91).