Autor:Descartes, René(Cartesius)



(en latínn Renatus Cartesius)

El més destacat filòsof francès, pare de la filosofia moderna, i iniciador del racionalisme.

Biografia

Va néixer a L'Haye, en la Turena, en el si d'una família de la petita burgesia. Tercer fill de Joachim Descartes, conseller al parlament de Bretanya i de Jeanne Brochard, que va morir de part a l'any següent. Després de casar-se de nou el seu pare en 1600 amb Anne Morin, va passar a cura de la seva àvia, qui li va educar fins a 1606, data en què ingressa en el col·legi dels jesuïtes de la Flèche, fundat dos anys abans, i una «de les més cèlebres escoles d'Europa», i els ensenyaments de la qual, en particular la filosofia escolàstica apresa de 1612 a 1614, Descartes enjudicia en el seu Discurs. Abandona aquesta escola i l'any 1616 es troba a Poitiers cursant estudis de dret. En 1618, volent llegir el «llibre del món», s'enrola en l'exèrcit de Maurice de Nassau, príncep d'Orange, i participa així en la guerra dels Trenta Anys. Aquest mateix any coneix a Isaac Beeckman, un investigador holandès, moment a partir del qual Descartes s'interessa per la investigació científica, que uneix la matemàtica i la física.

Per la correspondència de Beeckman se sap que Descartes per aquesta època buscava ja, com havia fet Ramon Llull, un «art general per a resoldre totes les dificultats». Trencada l'amistat amb Beeckman, Descartes abandona Holanda i s'enrola en l'exèrcit catòlic de Maximilià de Baviera. El novembre de 1619, a Ulm, segons el seu propi relat, descobreix «els fonaments d'una ciència meravellosa», després d'interpretar el sentit de tres somnis que va tenir la nit de l'11 de novembre, que es considera el punt d'arrencada del seu nou mètode. Segueix de 1620 a 1629 un període de 9 anys de viatges, dels quals cal destacar que, en 1622, adquireix un patrimoni familiar que li permet autonomia econòmica i que, malgrat dur a terme un viatge a Itàlia, no arriba a conèixer a Galileu.

Cap a 1625-1627 es troba a París, on arriba a ser conegut entre els mitjans literaris, científics i filosòfics, com a «excel·lent matemàtic» i perfecte home de món. Entre els seus amics, destaquen sobretot Mersenne i el cardenal de Bérulle. En aquest ambient participa en la discussió entre el valor i sentit de la filosofia tradicional escolàstica i els mètodes innovadors de la «nova ciència» que, aleshores, es trobava barrejada amb les anomenades «ciències curioses» (màgia, alquímia, astrologia). Per aquesta època Descartes comença a redactar les Regles per a la direcció de l'esperit (en 1628) encara que van ser publicades pòstumament. En elles consta ja la coneguda afirmació cartesiana que, almenys una vegada en la vida, convé posar tot en discussió, i el rebuig frontal i total de la filosofia escolàstica i, amb ella, de l'aristotelisme. Enfront de les confusions i ambigüitats de la barreja de la nova ciència amb les ciències curioses, pròpia del Renaixement, Descartes presenta els punts essencials del seu mètode deductiu de raonar, essencialment matemàtic, proposant com a ciència ideal aquella que primer justifica el mètode en què es fonamenta, els punts essencials del qual són:

1. la intuïció,
2. la deducció,
3. l'enumeració o inducció i
4. la memòria o recompte de tots els passos donats.

(Vegeu regles del mètode cartesià)

Després d'una important discussió pública, a casa del nunci i davant la flor i nata de tot París, en la qual exposa el seu mètode, que ell denomina «mètode natural» de raonar, i a la qual el cardenal de Bérulle li dedica grans elogis i l'anima a desenvolupar una filosofia fundada en aquest mètode, Descartes se'n va a la regió de Bretanya i després, cap a 1629, s'instal·la definitivament a Holanda. En aquest país, estranyament aïllat, encara que en contacte epistolar amb científics i filòsofs, amb Mersenne sobretot, i canviant contínuament de lloc de residència per no ser trobat, troba la pau d'esperit necessària per a desenvolupar les seves investigacions, matemàtiques primer i després filosòfiques, amb la intenció de trobar raonaments filosòfics més evidents que els geomètrics.

En 1637 apareix Discurs del mètode, que publica a Leiden, en francès, sense el seu nom, juntament amb tres assajos científics, Diòptrica, Meteors i Geometria, que ell afirma que són assajos fets segons el seu nou mètode. Mentrestant, en 1633, el Sant Ofici condemna les afirmacions de Galileu sobre el moviment de la terra, raó per la qual Descartes interromp la redacció de Món; en 1635, té una filla d'Helène Jans, dona que li cuidava, (Francine) a la qual legitima; en 1640, moren el seu pare, la seva germana i la seva filla de cinc anys («el dolor més gran de la seva vida»). En 1641 publica una redacció en llatí de Meditationes de prima philosophia –iniciades cap a 1628–, juntament amb les objeccions que Mersenne havia pogut recollir prèviament, sobretot de Gassendi i Hobbes, i les respostes de Descartes.

Descartes va sent cada vegada més conegut a Holanda, i cada cop és més gran el nombre d'amics, científics i filòsofs que li visiten, però refermen també les crítiques i l'oposició a la seva filosofia. Hobbes li visitarà però no aconseguiran posar-se d'acord; Hobbes s'alinea amb la nova ciència, mentre que Descartes, que no accepta ni la filosofia escolàstica ni la nova ciència, pretén que la seva filosofia arribi a substituir a l'antiga escolàstica. De fet, les seves Meditacions van precedides d'una carta dirigida als professors de la Sorbona de París per a captar-se la seva benevolència. En realitat, el que obté són atacs, principalment de Pierre Bourdin, jesuïta influent, i de Gilbert Voët, professor de la universitat d'Utrecht. Va haver d'intervenir l'autoritat política per a aconseguir que cessessin els atacs contra Descartes a les universitats holandeses, que l'acusaven d'ateisme i pelagianisme.

En 1644 apareixen, també en llatí, els Principia philosophiae: amb ells intenta oferir un manual de la seva pròpia filosofia, redactat a l'estil dels que llavors s'utilitzaven. Els dedica a la princesa Isabel, filla de Frederic V, rei de Bohèmia i elector del Palatinat, refugiat llavors a Holanda, després de la batalla de la Montagne Blanche (1620). La princesa havia conegut i tractat a Descartes i mantenia amb ell correspondència sobre temes de filosofia; en les seves Cartes a Isabel, pot apreciar-se la moral definitiva cartesiana. L'interès d'aquesta princesa per qüestions psicològiques va fer que Descartes compongués en 1649 un tractat sobre Les passions de l'ànima, que és interessant per a comprendre les relacions entre ment i cos en el seu sistema.

Descartes a la cort de la reina Cristina de Suècia

Durant els anys 1647-1649, apareixen les traduccions al francès de les Meditacions i els Principis i, en 1648, torna per última vegada a París, on va coincidir amb els tumults de la Fronda. En 1649 va acceptar no de molt bon grau la invitació de la jove reina de Suècia, Cristina, interessada en la seva filosofia des de 1646, a traslladar-se a la seva cort.

El clima rigorós de Suècia i l'horari intempestiu –les cinc del matí– de les lliçons que havia de donar a la reina van posar fi a la vida de René Descartes, que va morir l'11 de febrer de 1650, a 53 anys. Després de la mort de Descartes, a les universitats holandeses començava el cartesianisme.

La filosofia de Descartes

1.- La teoria cartesiana del coneixement, el dubte metòdic i el cogito

El nucli de la filosofia cartesiana és l'estudi del fonament en què es basa el coneixement humà, fins al punt que es pot dir que amb ell apareix l'epistemologia o teoria del coneixement com a tema central de la filosofia moderna. Quines són les veritats que podem conèixer amb certesa? Aquesta és la qüestió central del Discurs del mètode i, sobretot, de la primera de les Meditacions (veg. text). Rebutjant la filosofia escolàstica i aristotèlica com a incapaç de donar resposta a les exigències científiques de la seva època, Descartes s'inspira en les matemàtiques per a desenvolupar un mètode que aporti certesa a l'esperit humà en totes les qüestions. Tindrà per certes només aquelles idees que s'ofereixin clares (certament presents a la consciència) i diferents (ben analitzades) a la consideració de la ment.

La recerca del fonament parteix del dubte (veg. text de Descartes).

Motius del dubte són:

1. la poca fiabilitat dels sentits;
2. la possible confusió entre el somni i la vigília;
3. el geni maligne.

És possible, diu, dubtar de totes les percepcions dels sentits, perquè de vegades enganyen i, a més, als homes ens succeeix que a vegades no sabem si el que ens passa és en somni o estant desperts, amb la qual cosa el dubte abasta no només una determinada sensació, sinó la mateixa vida corporal en conjunt: pot ser que tot no sigui més que un somni. (Aquesta possibilitat de confusió entre el somni i la vigília també l'explora Calderón de la Barca, qui per la mateixa època escriu la seva famosa obra La vida es sueño, en la qual també es mostra la crisi de la cultura occidental després del Renaixement i la nova ciència i la resposta del barroc davant això. També la possibilitat d'estar enganyats i manipulats s'ha graslladat en diverses ocasions al cinema. La pel·lícula Matrix, n'es un clar exemple).

D'aquest enorme dubte apunta temporalment una certesa: ni somniant és possible dubtar de les veritats matemàtiques, segons les quals 2 i 3 fan 5 –també durant el somni– i un quadrat no pot tenir més de quatre costats. És a dir, és possible dubtar de tot el que es coneix a posteriori, però no sembla possible dubtar del que coneixem a priori. No obstant això, el dubte metòdic de Descartes busca una altra alternativa a aquesta situació: el geni maligne (veg. text de Descartes 1 i text de Descartes 2 ). Ningú ens diu que sigui impossible que estiguem sotmesos al domini d'un déu maligne, «arter, enganyador i poderós» que ens confongui tocant a la certesa de les nocions matemàtiques. És a dir, la nostra naturalesa pot ser tal que ens confongui quan creiem entendre que alguna cosa és vertadera o falsa. També és possible, doncs, dubtar de la certesa de les matemàtiques. Amb tot, hi ha alguna cosa que escapa al poder del geni maligne i a la possibilitat mateixa que la naturalesa humana funcioni malament: si el déu maligne m'enganya, existeixo; si m'enganyo a mi mateix, també existeixo. En resum, el dubte porta a la consciència de pensar, raó per la qual afirma: «penso, per tant existeixo» (cogito, ergo sum) (veg. text sobre el cogito i text de Descartes sobre la res cogitans). (Vegeu també textos d'Agustí d'Hipona que són un precedent del cogito cartesià, per exemple text d'Agustí d'Hipona: si m'enganyo existeixo). D'aquesta manera el jo (el cogito) apareix com el fonament i inaugura, no solament el moviment racionalista, sinó la preeminència del subjecte que domina la filosofia moderna fins entrat el segle XX.

2 - el fonament del racionalisme, el criteri de certesa, la teoria de les substàncies i Déu

Descartes

En el fet de pensar se'ns mostra, per intuïció o per raonament immediat, que existim. Aquesta és la primera veritat que el mètode del dubte cartesià permet trobar, i aquest és l'inici de la filosofia de Descartes, així com el fonament de la filosofia racionalista moderna: la immediatesa de la pròpia consciència o la subjectivitat; de les idees de les coses es passa immediatament al coneixement de la seva existència. Coneguda, segons Descartes, la pròpia existència com a veritat primera i fonamental, se sotmet a anàlisi primer la raó per la qual s'accepta com a veritable que «penso, per tant existeixo», i després la consciència mateixa de pensar, amb el que el subjecte es coneix com a substància pensant; de la primera anàlisi sorgeix el criteri de certesa o d'evidència: s'acceptarà com a veritable tota idea que sigui clara i distinta; del segon, que entre les idees del subjecte pensant destaquen les que Descartes denomina idees innates, que no procedeixen de l'experiència ni són simples imaginacions mentals, i en realitat són les úniques clares i distintes. D'elles destaca la idea de Déu, com ser perfecte, de la qual l'esperit humà sembla que no pot prescindir.

De fet la mateixa noció d'idea canvia a partir de Descartes. Mentre que pe Plató i la filosofia anterior les idees eres considerades com a entitats amb una existència pròpia, a partir de Descarte les idees es refereixen a continguts de la ment sense una existència al seu marge.

Descartes distingia entre tres classes d’idees:

• Idees adventícies, que són aquelles que semblen procedir del (hipotètic) món exterior a través dels sentits. (Quan Descartes cregui haver provat l’existència real d’aquest món exterior o substància extensa, aquesta es convertirà en la causa de l’existència en la ment de les idees adventícies de les qualitats primàries).

• Idees factícies (de factum), que són aquelles idees que fabrica la pròpia ment o la imaginació a partir d'altres idees. Idees com les de "quimera" o "centaure" són idees factícies.

• Idees innates, que no procedeixen de l’experiència ni són tampoc idees factícies. Són, per exemple, segons aquest autor, les idees de «Déu», «substància», «existència», «extensió», «causa» i, fins i tot, els principis generals de la mecànica (Meditacions III). No s’adquireixen per cap tipus d'experiència sensorial, sinó que o estan enregistrades en l’esperit o no són més que un desenvolupament de la pròpia capacitat de pensar. Descartes parla de l’origen d’aquestes idees confusament: alhora que les denomina «nascudes amb mi», o simplement «innates», diu d’elles també que no són una altra cosa que la mateixa «facultat de pensar»

Però no pot, sense més, acceptar qualsevol idea que se li presenti com a evident: el geni maligne, incapaç de fer-li dubtar de la pròpia existència, sí que pot confondre'l en qualsevol altra idea que li sembli evident. Ha de provar, doncs, que no pot existir un geni maligne obstinat en aquestes tasques, sinó que l'home, i amb ell la raó humana, és obra d'un Déu omnipotent i bo. Descartes ofereix dues proves de l'existència de Déu en les Meditacions. La de la tercera Meditació és una versió de l'anomenada prova cosmològica (veg. text); la segona, en la cinquena Meditació, és una versió de l'anomenat argument de sant Anselm, o prova ontològica (veg. text). Provada l'existència de Déu, desapareix el dubte que podria originar un possible geni maligne i, amb això, qualsevol dubte sobre el criteri d'evidència. A més, la substància infinita de Déu li serveix a Descartes com a teló de fons contra el qual creu entendre la seva pròpia naturalesa: Déu substància pensant infinita i l'home substància pensant finita, però com ell, capaç d'abastar totes les coses amb el pensament, és a dir, amb el coneixement.

Això té també una versió al revés: el veritable coneixement és el que s'efectua mitjançant el pensament. Per això, Descartes no admet que siguin els sentits els que ens comuniquen veritable coneixement del món, i així l'explica amb l'exemple del tros de cera (segona Meditació) que podem veure cremar fins a consumir-se del tot: només l'enteniment ens dóna una idea clara i distinta del que succeeix (veg. text: coneixem per la raó).

3 - existeix un món material fora del nostre pensament? El dualisme cartesià

D'igual manera, en general, només per l'enteniment podem tenir certesa que existeix un món material i quines són les seves característiques essencials. El món en principi el captem mitjançant les idees adventícies, aquelles que sembla que ens arriben de fora a manera de representacions de les coses. Però, existeixen en veritat coses? No podem imaginar que tot sigui un somni? Creure en l'existència real de tals objectes ha de poder fonamentar-se en alguna idea clara i distinta. Per a això suposa Descartes que són tres les possibilitats d'explicar que tinguem idees adventícies, que imaginem són representacions del món material. La causa de tals representacions pot ser:

• 1) un mateix, (jo)
• 2) Déu, o
• 3) els objectes materials (món)

No som nosaltres mateixos, perquè sentim que som passius i receptius sobre aquest tema; no és Déu, perquè ens enganyaríem, i ell seria responsable d'aquest engany, en creure, portats per una «fortíssima inclinació», que les idees procedeixen de les coses exteriors. Existeixen, doncs, tals coses externes i materials, almenys en tant que les percebem amb claredat i distinció; això és, com a substància extensa (veg. text). Heus aquí el dualisme de Descartes: només existeix substància pensant i substància extensa, però l'home és la vegada ambdues coses. Així, doncs, Déu és la causa de l’existència en nosaltres de l’idea de perfecció i d’infinitud i és la causa de l’existència del món exterior, el qual, al seu torn, és la causa de l’existència en nosaltres de les idees adventícies. (Vegeu esquema del procés del dubte metòdic).

Descartes reprèn la distinció que ja havia creat Demòcrit entre qualitats primàries i qualitats secundàries i considera que solament podem tenir garantia de l’existència en les coses de les qualitats primàries, que són susceptibles de ser matematitzades. Les qualitats secundàries (color, gust, sabor... i, en general totes aquelles qualitats que solament són percebudes per un sol sentit), són considerades solament subjectives. De fet, segons el racionalisme cartesià, coneixem per la raó, no pels sentits. (Veg, Recurs:Descartes:_coneixem_per_la_raó el famós text del "tros de cera").

4 - El mecanicisme cartesià.

La substància extensa és la naturalesa, formada per matèria dotada de moviment, que es manté constant, i unes lleis purament mecàniques que regeixen aquest moviment:

• Llei d’inèrcia
• Llei de la direcció del moviment (o privilegi de la direcció rectilínia)
• Llei de la conservació de la quantitat de moviment

Aquestes lleis, segons Descartes, no només regeixen el moviment dels cossos, sinó també el dels éssers vius que són considerats com màquines. De fet, amb aquests tres principis, Descartes concep el món com una gran màquina que es comporta a partir del programa regit per aquestes lleis. Veg. text. Això es coneix amb el nom de mecanicisme. Els tres principis permeten prescindir de l’aparença sensible dels fenòmens i reconstruir-los racionalment, només a base de les seves propietats físiques i matemàtiques, de manera que la raó triomfa sobre l’experiència purament sensible i no matemàtica. De fet, tota la ciència moderna funcionarà així: prescindint de l’experiència sensible (no matematitzable) i reconstruint la realitat de manera racional amb ajuda de les matemàtiques.

Aquesta va ser una de les fites aconseguides per la creació de la geometria analítica. Amb el sistema de les coordenades cartesianes qualsevol trajectòria o figura geomètrica es pot reduir a un seguit de punts en les coordenades que es poden expressar mitjançant una equació: ja no cal "imaginar" (crear imatges visuals, per exemple) una figura geomètrica, ja que aquesta és solament el significat d’una equació, i això ja no deu res als sentits: és pura raó.

5 - El problema de la "comunicació" de les substàncies

Descartes va tenir dificultats per a explicar (deixant a banda Déu o substància infinita) com interactuen en l'home aquestes dues substàncies diferents (la res cogitans o substància pensant), i la res extensa o substància extensa), o com l'home és alhora ment (res cogitans) i cos (res extensa). Per Descartes els animals, pura substància extensa, no són més que partícules materials en moviment, igual que el cos humà: però l'home és a més esperit, lliure i immortal segons la religió cristiana, que domina sobre un cos. Ha d'haver-hi algun punt d'unió que expliqui la interacció entre ànima i cos en l'home, i Descartes va creure veure-ho en el cervell humà, més concretament en la glàndula pineal. La debilitat d'aquesta solució al problema de la relació ment/cos serà el punt de partida de grans discussions en el cartesianisme posterior i en el mateix racionalisme. Veg. ocasionalisme, harmonia preestablerta, paral·lelisme psicofísic i relació ment - cos.

---

Vegeu:

• criteri de certesa
• regles del mètode cartesià
• dubte hiperbòlic
• dubte metòdic
• paral·lelisme psicofísic
• esquema del procés del dubte metòdic

• Bibliografia:Obres de René Descartes