Argument ontològic

Argument sobre l'existència de Déu, considerat per Kant com «l'únic argument possible», que es basa en el fet que la sola noció de l'essència de Déu és suficient per a provar la seva existència. Es tracta d'un argument a priori, proposat per primera vegada pel filòsof medieval Anselm de Canterbury, en la seva obra Proslogion (cap. 2). El punt de partida és una definició, o idea o concepte de «Déu» feta de tal manera que fins l'«insensat», o neci, citat pel Salm 14,1, i que diu que «Déu no existeix», ha d'admetre pel sol fet de pensar que Déu no existeix. Déu és, en efecte, «el ser més perfecte que pot pensar-se». Posats a pensar el màxim pensable o més perfecte, hem de pensar-lo com a existent, perquè en cas contrari no pensaríem el màxim. Per tant, no tenim més remei que pensar a Déu com a existent (veg. text). La prova anava dirigida contra Gauniló, monjo del monestir de Marmoutiers, que negava tota possibilitat de demostrar l'existència de Déu, i que li va replicar que, de pensar en una cosa, no podem concloure que tal cosa existeixi en la realitat, així com tampoc pel fet de pensar en la millor de les illes de l'oceà ens està permès suposar que existeix una illa, anomenada Perduda, en l'oceà. Sol dir-se que Anselm de Canterbury no pretenia una prova merament lògica, sinó una comprensió racional del que ja «sabia» per la fe. Els arguments anselmians no van convèncer al monjo «insensat» Gauniló, i han estat discutits per molts al llarg de la història. Tomàs d'Aquino, que ja mantenia la distinció medieval entre essència i existència (introduïda per Avicenna), va sostenir, d'una banda, juntament amb molts altres escolàstics, que de l'argument se segueix només que Déu existeix en l'enteniment, és a dir, que no és una noció contradictòria, i, per l'altre costat, que els arguments sobre l'existència de Déu han de ser a posteriori (veg. text). Descartes, en canvi, va acceptar l'argument i el va fer propi en les seves Meditacions metafísiques (Part 5): l'existència de Déu va unida al seu concepte igual com a la naturalesa del triangle rectangle va unida el que la suma dels seus angles valgui dos rectes (veg. text) o com el concepte de vall va unit al de muntanya. El seu contemporani Gassendi va rebutjar l'argument. Kant va fer la crítica definitiva en sostenir que l'«existència» no és un predicat real que pugui afegir-se a les qualitats del concepte, de manera que un concepte pensat com a existent no posseeix més característiques essencials que un concepte simplement pensat: cent tàlers en la butxaca valen el mateix que cent tàlers pensats; però aquests no existeixen, aquells sí, encara que existeixin ha de provar-se, no simplement pensant-los, sinó a través de l'experiència. Per tant, l'enunciat «Déu existeix» ha de tractar-se com un enunciat sintètic (veg. text).