Marin Mersenne

Filòsof, físic i matemàtic francès. Va néixer a La Souletière (Cérans-Foulletourte) i va estudiar en La Flèche on va coincidir amb Descartes (encara que Mersenne era vuit anys major). En 1611 va ingressar com a frare en l'ordre dels Mínims. Va viure la major part de la seva vida a París, on el «pare Mersenne», com comunament se la coneix, va aconseguir forjar un cercle intel·lectual prestigiós al seu al voltant. Va estar en contacte amb Hobbes i amb Gassendi, i va mantenir una àmplia correspondència amb els més importants científics, teòlegs i filòsofs del seu temps, alhora que va contribuir al millor coneixement de les obres de Galileu.

Però el que més va caracteritzar l'activitat de Mersenne va ser el seu constant contacte amb Descartes (se'l va anomenar «l'home de Descartes»), contribuint a difondre el pensament d'aquest en recopilar les objeccions (ell mateix va redactar algunes d'elles) en les Meditacions metafísiques cartesianes, que Descartes va contestar i va editar conjuntament en l'edició d'aquesta obra. No obstant això, no només Descartes va influir en el pensament de Mersenne, sinó que la teoria d'aquest sobre el caràcter subjectiu de les qualitats sensibles, basada en la distinció entre qualitats primàries i secundàries inspirada en Galileu, va influir en Descartes, que la va adoptar en la seva filosofia.

Mersenne va acceptar el mecanicisme cartesià, al que li havia conduït els seus estudis sobre acústica, encara que va mantenir un marcat dualisme entre món natural i món espiritual. Per a ell, el mecanicisme no només no és contrari a la religió, sinó que la reforça en destacar la incommensurabilitat de l'esperit amb la matèria. Des d'aquesta perspectiva creia que podia combatre l'escepticisme i l'ateisme, i es va oposar als corrents vitalistes i ocultistes tan en voga durant el Renaixement, ja que pensava que els ocultistes, en identificar ciència i màgia, convertien els miracles en fets naturals, mentre que el mecanicisme, que sosté la inexorabilitat de les lleis físic-matemàtiques de la naturalesa, destaca el caràcter diví dels miracles com a suspensió de les lleis naturals. En La veritat de les ciències contra els escèptics o pirrònics, es va oposar a l'escepticisme i, encara que amb Descartes admetia les raons del dubte sobre la possibilitat del coneixement de la realitat tal com és en si mateixa, d'aquí no inferia la impossibilitat de tot coneixement, ja que les lleis mecàniques de la naturalesa ens proporcionen descripcions de les maneres de relació dels fenòmens que estudien, i per això són possibles les prediccions científiques.

Altres obres destacables són: La impietat dels deistes, ateus i llibertins, combatuda des de la filosofia i la teologia, 2 vols. (1624) i Harmonia universal (1636).