Sentit

(del llatí sensus, de sentire, percebre pels sentits o per la intel·ligència)

Té sentit el que és capaç de ser percebut pels sentits o per la ment; pròpiament el que pot ser comprès. La ciència en general no és altra cosa que una comprensió o interpretació (de les regularitats dels fenòmens) del món; i el llenguatge –«món» dels signes– no és sinó un sistema de signes, dels quals s'estudia el seu significat. La clàssica «pregunta pel sentit» es dirigeix, no cap als fenòmens del món ni cap als signes del llenguatge, sinó pròpiament a coses, conjunts de coses o processos poc susceptibles de ser tractats científicament, com, per exemple, el món en el seu conjunt, l'home, la vida, la història, la mort, etc. Per a aquests casos, es percep sentit si cadascuna d'aquestes coses pot ser inscrita en una sèrie ordenada de causalitats (que expliquen la seva raó de ser), o de finalitats (que expliquen la seva relació a un fi); si hi ha, per tot això, resposta a les preguntes per què?, o per a què?

De tota manera, rigorosament parlant solament tenen sentit les accions humanes, és a dir, aquells actes realitzats per un agent (individu, grup o agent impersonal) lliurement i voluntària. Aquesta acció depèn fonamentalment de les creences, coneixements o sabers de l'agent, i de les finalitats o propòsits que persegueix, i el sentit d'aquesta acció consisteix a poder conèixer aquestes finalitats. Les accions humanes són classes d'esdeveniments, com ho són els successos (la caigut d'un llamp, per exemple) o els processos naturals (la pujada de la marea, per exemple), però solament les accions humanes tenen sentit, mentre que els esdeveniments naturals no en tenen. Per això, els actes humans es poden comprendre (i, a vegades, explicar), mentre que els esdeveniments físics solament es poden explicar.

La pregunta pel sentit d'algunes d'aquestes coses pot constituir un problema filosòfic.

---

En filosofia del llenguatge, el sentit és la manera peculiar amb què el llenguatge ens presenta un objecte, que es correspon amb una propietat determinada que posseeix l'objecte, mentre que la referència és la relació que hi ha entre l'expressió i el referent. La referència de l'expressió «l'estel de l'alba» és el planeta Venus i el sentit és la propietat que Venus sigui l'estel que brilla a l'alba. Segons Frege (Über Sinn und Bedeutung), no tota expressió nominal té referència, encara que sí sentit. «El Quixot» és un exemple d'expressió dotada de sentit, però mancat de referència (en el pla de la realitat). Per a J. Stuart Mill, en canvi, els noms propis tenen referent però no sentit o, utilitzant la seva terminologia, tenen denotació però no connotació.

---

Veg. sentit i referència, logomàquia, sentit dels enunciats.