Pregunta
De Wikisofia
Expressió lingüística que incita a buscar o a oferir una resposta o a emprendre una investigació. Per la forma gramatical (interrogativa) en què sol expressar-se i per la funció del llenguatge que exerceix (expressiva), una pregunta no és un enunciat, que pugui ser veritable o fals, però pot dir-se que una pregunta per la qual no existeix reposada alguna és una pregunta «falsa», és a dir, mal plantejada o mancada de sentit (veg. text). És útil classificar les preguntes en empíriques, formals i filosòfiques. A les empíriques es respon aportant dades concretes obtingudes per observació i experiència. Una subdivisió d'aquestes comprèn preguntes de tipus psicològic, que es responen expressant vivències de l'experiència interna de l'individu, i de tipus científic, en les quals l'observació i l'experiència se substitueixen per les afirmacions que ofereix la ciència. Les preguntes formals (pròpies de la lògica i les matemàtiques) inquieren per com s'aplica una regla del pensament (de càlcul o de raonament). Les preguntes filosòfiques no es responen aportant dades concretes de la pròpia experiència, interna o externa, o resultats de la investigació científica, ni tampoc aplicant simplement regles lògiques i matemàtiques. És propi de la pregunta filosòfica que sigui general i radical, que busqui respostes a exigències profundes de l'esperit humà i que no pretengui respostes definitives i concretes sobre la qüestió. La divisió que va fer Kant de la temàtica filosòfica, en la Crítica de la raó pura, és un exemple clàssic de quines són les classes principals de preguntes filosòfiques que poden distingir-se: Què puc saber? Què haig de fer? Què puc esperar? Això és: existeix el grup de preguntes metafísiques i epistemològiques, i el de preguntes ètiques. Si s'afegeix la quarta pregunta que el mateix Kant, com compendi, afegeix en la seva Lògica, a saber, Què és l'home?, llavors es pot dir que la pregunta filosòfica indaga pel que som i el que fem (i el que hem de ser i el que hem de fer), buscant més que respostes concretes i definitives, respostes orientadores i suggeridores, resultat de la reflexió i l'anàlisi. En l'origen de la filosofia, Sòcrates va plantejar el saber com una forma d'«autoconeixement» i va practicar el diàleg com una manera d'aconseguir-lo. En el cas que, en l'actualitat, són moltes les ciències que poden respondre d'alguna manera a la pregunta de «què és l'home», cadascuna d'elles per separat i fins i tot totes elles en conjunt no es refereixen més que a aspectes concrets –encara que expressats en lleis generals– d'individus o grups: la psicologia, la sociologia, l'antropologia, l'etnologia, etc.; només la filosofia pregunta per les condicions de possibilitat últimes de cadascun dels objectes d'estudi d'aquestes i altres ciències, i què es desprèn de tot això i què implica; la pregunta filosòfica s'orienta, més que a saber quines dades concretes constitueixen la resposta, a comprendre el problema en el seu conjunt i les conseqüències que es deriven per a la vida humana. L'hermenèutica ha posat en relleu l'estructura de diàleg –o dialèctica– que apareix en tot saber fonamentat en les ciències de l'esperit. Saber és una forma de preguntar, i pot entendre's com una lògica de preguntes i respostes (veg. text).
Una altra classificació útil divideix les preguntes en obertes i tancades. Aquestes últimes són les que demanen una informació concreta de la qual ja es disposa o, almenys, sabem com podria obtenir-se. Les preguntes obertes, en canvi, posen en qüestió allò mateix que es pregunta. Aquesta manca d'informació concreta que donar, o aquesta absència de coneixements, ha estat considerada també com la característica que distingeix a la pregunta filosòfica de qualsevol altra pregunta empírica o científica (veg. text).