Denotació

Part del significat d'un terme, que es refereix al conjunt de coses, objectes o fets del món real (el denotat) a què s'aplica el terme. Juntament amb el concepte de designació, forma un parell semàntic equivalent al d'intensió/extensió (Carnap), sentit/referència (Frege), i també denotació/connotació (J.S. Mill) i comprensió/ /extensió, que constitueixen el total del significat d'un terme. Tots aquests termes han d'atenir-se al principi general que «tot terme té designat, però no tot terme té denotat». El terme «Quixot» té designació, per exemple, però manca de denotació, perquè no és més que un personatge literari; de la mateixa manera «centaure», «minotaure», o «el major nombre primer», mentre que qualsevol nom propi denota, però no designa. Els termes que es refereixen a objectes del món real posseeixen normalment denotació i designació, a saber: s'apliquen a tot un conjunt del qual es tenen en compte determinades propietats o característiques. A aquests se'ls anomena usualment classes: la classe de tots els objectes denotats per un terme és l'extensió d'aquest terme.

W.O. Quine interpreta «denotar» com «ser veritable de», de manera que, per exemple, «centaure» no denota res perquè no és veritable de res, mentre que la denotació d'«alumne» són tots els individus del món que han estat, són i seran, dels quals resulta veritable dir que són alumnes. De vegades, s'utilitza «nomenar», per a denotar, en el sentit de referir-se a alguna cosa, o també «designar», però aquest és un ús equívoc. La denotació de determinats termes, igual que la referència, crea problemes a les semàntiques realistes, a saber, aquelles que, des dels supòsits del realisme, tendeixen a donar valor objectiu a altres entitats que no són exclusivament individus del món físic. No obstant això, els nivells de referència o de denotació són diversos, de la mateixa manera que hi ha diferents nivells de realitat. Es discuteix sobre si els noms propis, per exemple, «Aristòtil», posseeixen només denotació i manquen per complet de designació.