Autor:Spinoza, Baruch de

Filòsof racionalista holandès, nascut al barri jueu d'Amsterdam, d'una família hebrea originària d'Espinosa de los Monteros (Burgos), emigrada primer a Portugal i després a Holanda. Educat a l'escola jueva, es familiaritza amb la Bíblia i el Talmud (la llei «oral» jueva, en oposició a l'escrita o Torà). A 15 anys ajuda en el comerç del seu pare, mentre es prepara per a ser rabí i prossegueix la seva formació coneixent la cultura de tradició musulmana i judeo-hispana. En 1654 mor el seu pare (la seva mare havia mort en 1638) i comencen les acusacions d'ateisme contra Baruch. En 1656 és expulsat de la Sinagoga, atribuint-li «accions monstruoses» i «heretgies abominables». Abandona Amsterdam i freqüenta ambients dels anomenats Collegianten, cristians cartesians liberals. Es dedica a polir lents i amb aquest ofici, i una pensió que li aconseguirà el seu amic Jan de Witt, es guanya la vida.

Els seus amics Collegianten, obligats a abandonar Amsterdam, s'instal·len en Rijnsburg, el mateix raval en què viu Spinoza, i constitueixen allí un cercle espinosista d'estudi dels seus escrits. Per aquesta època redacta Breu tractat sobre Déu, l'home i la seva felicitat (1661) i Tractat sobre la reforma de l'enteniment (possiblement del 1662); comença també la redacció de l'Ètica. En 1663 abandona Rijnsburg i s'instal·la a Voorburg, als afores de la Haia , on publica Principis de la filosofia de Descartes (1663). En 1665 es trasllada a la Haia i redacta el seu Tractat teològic-polític (publicat a Hamburg en 1670); al cap de poc, es descobreix el nom del seu autor i li arriben les més virulentes crítiques. Per aquesta època, arribat en poder Guillem d'Orange, són assassinats els germans de Witt i Spinoza redacta un manifest contra els seus assassins (Ultimi barbarorum), que pretén fixar sobre els murs de la ciutat, cosa que li desaconsella Van der Spick, pintor i amic seu i en la casa del qual s'allotja. Malgrat un clima que cada vegada sent més hostil, rebutja la invitació que en 1674 li fa L. Fabritius, professor a Heidelberg, de part de l'Elector Palatino, a ocupar una càtedra de filosofia, atès que el preu suposava la renúncia a la seva llibertat de pensar i escriure. Acabada ja l'Ètica,viatja a Amsterdam per a publicar-la, però desisteix d'això davant els rumors que corren que es tracta d'una obra atea. Tornat a la Haia , rep en 1676 la visita de Leibniz (qui més tard negarà, no obstant això, haver-se oposat amb el «maleït» Spinoza).

Malalt de tisi, mor a 44 anys, el 21 de febrer de 1677, deixant sense acabar un Tractat polític, una Gramàtica hebraica i un Tractat sobre l'arc de Sant Martí. Va ser enterrat el 25 de febrer en la fossa comuna.

L'obra central de Spinoza és Ètica demostrada segons l'ordre geomètric,redactada entre 1661 i 1675. Però són notables, i no de poca importància filosòfica i fins a interès per a la història de la ciència, les nombroses cartes que Spinoza va escriure a –i va rebre de– amistats i persones conegudes en l'àmbit de la cultura i de la ciència, de dins i de fora d'Holanda, com per exemple, i sobretot, H. Oldenburg, un dels fundadors de la Royal Society, i secretari de la mateixa en aquells dies, qui ho havia visitat en Rijnsburg, i el mateix Leibniz. De l'Epistolari de Spinoza va dir Goethe que era el llibre més interessant que es podia llegir per la sinceritat i l'amor a l'home que transpiraba.

Totes les seves obres (acabades i no acabades) apareixen el mateix any de la seva mort, editades en llatí i holandès pel cercle spinosista d'amics, a excepció del Tractat Breu,que apareix en 1851, editat per J. von Vloten.

L'obra filosòfica de Spinoza s'emmarca en l'espai geogràfic dels antics Països Baixos, recentment escindits, en 1579 –Unió d'Utrecht o República de les (set) Províncies Unides, set províncies protestants del nord, i Unió d'Arres o Províncies valones del sud, o resta de províncies catòliques–, en el que seran les actuals Holanda i Bèlgica. Políticament, el segon terç del s. XVII és l'època del declivi de l'hegemonia espanyola, de la guerra dels Trenta Anys i de la pau de Westfàlia, que posa fi a la guerra i concedeix a la República de les Set Províncies la independència completa. Holanda és considerada un país tolerant, influït filosòficament pel racionalisme de Descartes, i en el qual arrela un esperit modern d'estima i valoració de la ciència moderna de Galileu.

La filosofia de Spinoza no és més que el desenvolupament ple del racionalisme de Descartes i del seu mètode, que ell denomina «mètode geomètric», encara que en el seu sistema no hi ha lloc per al dubte metòdic, que busca un criteri de veritat: «La veritat és norma de si mateixa, a la manera com la llum es revela a si mateixa i revela les tenebres» (Ètica, II, XLIII, escol.). En el seu inicial Tractat sobre la reforma de l'enteniment,distingeix quatre maneres de conèixer:

1. la que ens arriba passivament per l'ús del llenguatge;
2. la que obtenim activament generalitzant a partir de l'experiència (inducció);
3. el coneixement que adquirim amb inferències de l'efecte a la causa o de l'universal al particular (en tots dos casos, deducció imperfecta), i
4. el coneixement que aconseguim intuint l'essència o la causa d'una cosa (deducció perfecta). Aquest és el coneixement adequat, que parteix d'idees innates i evidents i, per aquesta raó, veritables; el mètode consisteix a seguir l'ordre i la relació de les idees entre si, a partir del coneixement d'unes idees clares i distintes, i de la «força innata» de l'enteniment fins a desenvolupar deductivament tota l'estructura de l'univers. Per això és el mateix l'ordre de les idees –com es pensa fundadament– i l'ordre de les coses –la realitat– (veg. citació).

L'Ètica desenvolupa justament aquest mètode, partint de les idees fonamentals de Descartes, que desenvolupa fins a les seves últimes conseqüències o bé critica.

La seva noció de substància és la de Descartes (veg. citació) entesa rigorosament (veg. text): allò que es pensa per si mateix i existeix per si mateix i que, en conseqüència, és la raó o la causa de si mateix; només Déu és substància i només existeix una única substància, o «ser absolutament infinit», que consta d'infinits atributs (veg. citació), existeix necessàriament, ja que la seva essència implica la seva existència, i és la causa necessària de tot el que existeix; tot el que existeix és, per tant, Déu mateix (panteisme).

D'aquesta substància única (veg. citació), que és «Déu o la naturalesa» (veg. citació), i que pot concebre's en si mateixa, com Naturalesa naturant, o com el que ella ha produït, o sigui, com a Naturalesa naturada (veg. citació), l'home només coneix dos dels seus infinits atributs: el pensament i l'extensió. Tot és pensament i extensió a un temps, encara que res pot ser pensat com ambdues coses a un mateix temps (veg. citació). La substància (Déu o la naturalesa) apareix, no obstant això, en infinitat de maneres: les coses, l'home inclòs, són infinites maneres de ser la substància infinita.

L'home és una manera finita de manifestar-se el pensament i l'extensió de la substància. Com a part de la Naturalesa naturada,on no hi ha res contingent, pertany al món del necessari; no hi ha en ell llibertat per aquesta raó que no hi ha finalitat en la naturalesa: «Totes les causes finals són, senzillament, ficcions humanes» (Ètica,Apèndix). La seva essència –com igualment passa en Déu– s'expressa en el conatus, a saber, en la conservació del propi ésser, en l'obrar, el viure, en el «desig» -que en Déu és potència (veg. text). Vg. Apetit. L'home és desig de viure feliçment i viure bé, d'acord amb la raó (veg. text).

No hi ha en l'home cap substancialitat; és només una modificació –una manera– de la substància divina (veg. text); l'home no és substància pensant, és una manera de manifestar-se el pensament en la naturalesa, és a dir, és consciència o reflexió (veg. citació). El resultat d'aquesta consciència del propi cos i dels seus estats l'anomena «imaginació», o «experiència vaga»: coneixement derivat dels sentits. Una altra manera de conèixer, basada en «nocions comunes» –percebudes clarament i distintament per tothom–, que proporciona idees adequades de les coses, o coneixement per la «raó»: el raonament. Aquest arriba a un coneixement veritable de les coses com són en si, «des d'una certa perspectiva de l'eternitat», com a necessàries, per tant. Però la manera acabada de conèixer és el que denomina «ciència intuïtiva»: tota ànima, perquè és part del pensament infinit, pot arribar, a partir del coneixement de Déu (o la naturalesa) al coneixement adequat de les essències de les coses (veg. text). Aquesta és la classe de coneixement al que pot aplicar-se rigorosament el «mètode geomètric» de pensar: a partir de definicions captades intuïtivament es construeix deductivament la idea, o essència concreta, d'una cosa.

En cap altra cosa diferent que l'assoliment del major coneixement possible consisteix la llibertat de l'home: «és lliure qui es guia només per la raó»; la llibertat no és cosa de la voluntat humana, sinó de l'enteniment. L'home, part de la Naturalesa naturada,desplegament de la naturalesa divina segons raons i causes necessàries, està també ell subjecte a la necessitat; és extensió, tant com a pensament i, per tant, sotmès a la llei del «repòs i el moviment». Si l'home es creu lliure, és perquè ignora les causes que el determinen (veg. citació). La llibertat no és sinó lluita contra la ignorància i els prejudicis: llibertat de pensament.

L'Ètica —la metafísica— de Spinoza té a veure amb la teoria política. El fi de l'Estat no és diferent del de l'individu: mantenir el dret que tots els homes tenen a la seva existència, a «perseverar en el seu propi ser», a ser veritablement lliures (veg. text). La llibertat que s'aconsegueix pel coneixement és també llibertat d'obrar racionalment, moralment. Tal llibertat i moralitat, no obstant això, no poden subsistir en un mer estat de naturalesa; són necessaris l'ordre social, el dret o l'autoritat política com una exigència mateixa de la raó (veg. citació).

Textos d'Spinoza

• Spinoza: de la servitud humana
• Spinoza: sobre la llibertat
• Recurs:Spinoza: classes de coneixement
• Recurs:Spinoza: de la servitud humana
• Recurs:Spinoza: definició d'atribut
• Recurs:Spinoza: el conatus
• Recurs:Spinoza: el desig, essència mateixa de l'home
• Recurs:Spinoza: l'amor intel·lectual
• Recurs:Spinoza: l'home
• Recurs:Spinoza: la il·lusió de la llibertat
• Recurs:Spinoza: la substància
• Recurs:Spinoza: origen de l'Estat
• Recurs:Spinoza: perseverança en el ser

---

• Bibliografia:Obres de Baruch de Spinoza