Organicisme

Doctrina filosòfica que concep la naturalesa anàlogament als organismes, o com un gran organisme. També es dóna un organicisme social que igualment concep la societat a la manera d'un organisme. Les concepcions organicistes són de tipus holista, i interpreten el conjunt de la naturalesa o de la societat comportant-se com una totalitat organitzada en la qual cadascuna de les parts remet al tot que és qui les dota de sentit, alhora que és irreductibe a la mera suma d'elles. Pot distingir-se entre un organicisme ontològic, que consideraria el món com un gran organisme (en la línia de la tradició de les creences d'una ànima del món), i un organicisme epistemològic, que solament sosté que el món o la societat poden entendre's com si d'organismes es tractessin. En aquest últim cas la comparació amb un organisme és solament entesa com un model heurístic i no com una descripció del real. També pot trobar-se una correspondència entre l'organicisme i certes formes de biologisme. D'altra banda, aquest terme també designa una de les teories alternatives de l'evolució, com la formulada per a. Vandel i, en certa mesura, defensat per J. Monod.

L'organicisme entès com a descripció del món és una teoria molt antiga, ja que les comparacions del cosmos amb un ésser viu apareixen promptament en la història del pensament, i en certa forma ja està present en l'hilozoisme dels milesis. Però és Anaxàgores, que elabora una concepció filosòfica basada en el model de la biologia, qui li dóna una forma més acabada. Posteriorment, en el Timeu, Plató adopta també una perspectiva organicista tant cosmològica com social. En el Renaixement, amb M. Ficino, T. Campanella i G. Bruno), reapareixen tesi organicistes generalment associades a concepcions màgiques i animistes, i a la tesi segons la qual el microcosmos és un reflex del macrocosmos. En l'època moderna, i com a oposició a les concepcions mecanicistes i les insuficiències del reduccionisme físic-químic, reapareix un cert organicisme (és el cas de Schelling) però va perdent les seves característiques anteriors, de manera que més que defensar que la naturalesa, la societat o la civilització són organismes, es considera les tesis segons les quals la comprensió d'aquestes totalitats ha de fer-se a partir del principi segons el qual el tot és superior a les seves parts. Des d'aquesta perspectiva l'organicisme impregna la filosofia del romanticisme, i s'oposa tant al vitalisme, com a tota forma d'animisme i al mecanicisme. En realitat, mentre que les concepcions de tipus mecanicista parteixen del paradigma de la mecànica com a ciència, les concepcions organicistes es basen en el patró subministrat per la biologia, considerada com a irreductible a mera mecànica.

En l'època contemporània l'organicisme considera que la vida és l'organització mateixa de l'organisme (Claude Bernard) i, com a concepció general, ha estat defensat per filòsofs com Whitehead, que considera la naturalesa com un sistema. Des d'aquesta perspectiva, aquesta tesi també ha d'entendre's com una oposició al mecanicisme i al positivisme, i s'oposa a la mera reducció dels organismes a la suma de les seves parts. Whitehead mateix va definir la seva filosofia com a organicisme, i va considerar l'univers de manera procesual dinàmica, d'una manera que recorda en certs aspectes la monadologia de Leibniz, encara que la metafísica de Whitehead més que substancialista és relacionsta i s'inspira en la teoria de la relativitat. Abundant en la noció de sistema, Bertalanffy va proposar una «teoria general dels sistemes» que pot considerar-se organicista.

En sociologia, alguns autors, com Comte, Spencer o Durkheim, han estat considerats com organicistes socials, ja que han entès la societat com si es tractés d'un organisme, en el sentit abans explicat, i remarcant sempre que es tracta solament d'una mera analogia. En certa forma, la filosofia de la història de Spengler o de Toynbee poden també relacionar-se amb l'organicisme.

En psicologia aquest terme adquireix dos significats diferents: d'una banda, designa alguns corrents que, com la psicologia de la gestalt, donen prioritat al tot per sobre de cadascuna de les seves parts, de manera que s'oposa a l'atomisme psicològic. D'altra banda, designa la concepció que emfatitza el paper dels diversos factors orgànics, fisiològics, anatòmics i bioquímics en l'aparició i gènesi dels processos psíquics. En els inicis de la psicologia científica es va tendir a l'accentuació de la polèmica entre organicistes (com Lombroso, per exemple) i els antiorganicistes. Posteriorment l'antiorganicisme es va basar en la psicoanàlisi freudiana per a destacar aspectes psíquics no plenament orgànics. Actualment, arran dels nous descobriments en bioquímica i genètica, la pugna entre ambdós corrents tendeix de nou a afavorir l'organicisme, encara que sense caure en les formes bastament reduccionistes anteriors, i s'emmarca en el context de les polèmiques de les relacions ment-cos.