Veritat

 (del llatí veritas, que tradueix el grec ἀλήθεια ἀλήθεια, aletheia, compost de negació i l'arrel del verb lanthano, ser ocult; per tant «el que és palès»)

Tradicionalment la veritat ha estat interpretada com a correspondència, o coincidència, entre la ment i la realitat, o entre els enunciats i els fets. D'aquesta manera s'ha definit com la conformitat entre el que es diu, pensa o creu i la realitat, allò que és o el que succeeix.

En aquest sentit estricte la veritat és entesa com la correspondència d'una proposició o enunciat amb els fets. Per això diem que un enunciat és verdader si descriu els fets com són i que és fals si no els descriu com són. En conseqüència, la veritat és una propietat del discurs declaratiu; la veritat o la falsedat pertany als enunciats o proposicions i no als fets. És, doncs, un concepte purament epistemològic. Així ho ha entès fonamentalment la tradició, des d'Aristòtil, per a qui la veritat consisteix a afirmar el que és i a negar el que no és. (Tot i que aquesta àmplia formulació aristotèlica no implica necessàriament una teoria de la veritat com a correspondència, com defensen els que sostenen la concepció minimista de la veritat. No obstant això, en De la Interpretació, Aristòtil quan analitza les proposicions lògiques apofàntiques –és a dir les parts del discurs susceptibles de ser verdaderes o falses– sembla defensar clarament la concepció de la veritat entesa com a correspondència d'un enunciat amb un fet real).

També s'ha acceptat alguna versió de la teoria de la veritat com a correspondència des de l'Escolàstica medieval que defineix la veritat com l'«adequació entre l'enteniment i les coses» (Tomàs d'Aquino), fins als lògics moderns, entre ells Tarski, que ha acceptat aquest concepte de veritat com a correspondència però alliberant-lo de totes les connotacions metafísiques, construint la denominada teoria semàntica de la veritat.

No obstant això, no tots els enunciats veritables ho són per la seva correspondència amb els fets. «Demà plourà o no plourà» res té a veure amb la realitat i, no obstant això, és un enunciat veritable: és una veritat lògica. Això últim fa plausible la denominada teoria de la coherència de la veritat. La teoria de l'adequació o correspondència ha de complementar-se amb la de la coherència, i encara amb la teoria pragmàtica de la veritat. Un altre enfocament és el de les teories deflacionistes o minimistes que defenses que la veritat no és una propietat dels enunciats.

No sempre s'ha donat al concepte de veritat aquesta consideració simplement epistemològica. Les diferents accepcions de veritat al llarg de la tradició filosòfica occidental es deuen a influències de la tradició bíblica i de la primera filosofia grega. En els començaments d'aquesta última, apareix ja en el poema de Parmènides, la noció de veritat (aletheia) oposada a la de simple opinió (doxa), com lligada a la del ser (on) i a la del dir (logos), de manera que el pensar i el ser han de ser el mateix. (veg. text).

La idea de veritat com a relació simètrica de coincidència es presenta per primera vegada explícitament en Plató, encara que aquest autor no desenvolupa cap teoria específica sobre aquest tema. Segons Plató, el discurs (logos) que manifesta la realitat és veritable. Aristòtil interpreta aquesta relació com el judici que uneix o separa el que en la realitat està unit o separat, és a dir, el judici que expressa la realitat tal com és (veg. text); són els començaments de l'anomenada teoria de la coincidència o correspondència.

En el Nou Testament la veritat es refereix abans de res a la «fiabilitat» o fidelitat de Déu, a la paraula de Déu, a l'Evangeli i, sobretot, a Jesucrist en qui se substantiva: Déu o Jesucrist són «la Veritat». El neoplatonisme unirà els dos camins: el grec i el bíblic, de manera que, per a Agustí d'Hipona, la veritat és tant el nous (la intel·ligència) neoplatònic com el logos (la Paraula) del Nou Testament. Amb això la veritat adquireix un rang ontològic: és alguna cosa que la ment descobreix; existeixen la Veritat (Déu), les veritats eternes (les idees de la ment divina) i la veritat que l'ànima coneix, endinsant-se en si mateixa, per certa il·luminació interior (veg. text).

L'edat mitjana fa de la veritat un dels transcendentals de l'ésser, una de les propietats que tot ens té: el que és, pel mer fet de ser, és veritable, això és, intel·ligible, sent Déu la raó última de la veritat o intel·ligibilitat de tot ens. Amb Guillem d'Occam i el nominalisme de la crisi de l'Escolàstica, els transcendentals medievals es converteixen en mers noms o conceptes, amb el que comença a parlar-se simplement de la veritat epistemològica i de la veritat lògica.

Amb la filosofia moderna, la veritat perd el seu estatus ontològic i passa a ser definitivament una qüestió epistemològica: en Descartes, la veritat es converteix en el problema de la certesa, o de l'evidència, si bé Déu continua sent encara el garant d'aquest criteri de certesa, de la mateixa forma que Leibniz parla encara de l'enteniment diví com a font de les veritats eternes. En canvi, per a uns altres empiristes i racionalistes, com Hobbes, Spinoza i Locke, la veritat és només propietat de l'enunciat.

En Kant, la veritat és «transcendental» en un nou sentit, és a dir, es refereix a les condicions a priori, existents en el subjecte humà, que fan possible la concordança de l'enteniment amb el seu objecte. A causa de la revolució copernicana dels plantejaments kantians, la veritat és la conformitat de l'experiència amb els conceptes purs de l'enteniment categories. (veg. text). El concepte kantià de veritat és interpretat dialècticament en l'idealisme alemany com a relació d'identitat del subjecte –l'enteniment–, amb l'objecte, –la idea–. Hegel fa del «tot», de la idea, subjecte i objecte alhora, el portador històric de la veritat. L'«esquerra» hegeliana, per obra de Feuerbach i Marx, sobretot, inverteix l'idealisme hegelià, de manera que la veritat és l'«existència», o l'«home», i així deixa de ser una qüestió de la teoria per ser-ho de la praxi.

El caràcter històric de la veritat és posat en relleu principalment en la filosofia de Heidegger, qui també dóna a la veritat una condició ontològica, en considerar-la propietat de l'ésser i no de la ment, i per la denominada filosofia hermenèutica; que la veritat tingui una interpretació històrica porta a la qüestió no només del caràcter relatiu de la veritat, i per tant a la definició de què és veritat, què significa que un enunciat sigui veritable, sinó també a la qüestió del criteri de veritat: com sabem que un enunciat és vertader?.

El neopositivisme substitueix la qüestió de la veritat per la del sentit i la verificació d'un enunciat; la veritat o el sentit d'un enunciat consisteixen en la seva verificabilitat. Karl R. Popper, que parlant de les teories científiques prefereix referir-se al concepte de «versemblança», o proximitat a la veritat, més que al de «veritat», accepta la noció tradicional de veritat com a correspondència, sobretot en la versió que d'ella dóna la teoria semàntica de la veritat, de Tarski

En l'actualitat, les principals explicacions sobre el sentit de la veritat es deuen a la teoria de la correspondència, o teoria semàntica de la veritat, la teoria de la coherència i la teoria pragmàtica de la veritat. En totes elles es manté la idea bàsica que la veritat consisteix en una relació, diferint només en la determinació dels termes d'aquesta relació: relació d'una proposició amb els fets; relació d'una proposició amb un conjunt establert de proposicions i relació d'una proposició amb la pràctica, l'acció o la utilitat. Un altre enfocament és el de les anomenades teories deflacionistes o minimistes de la veritat, de les que es tracta a continuació:

La teoria deflacionista /minimalista de la veritat.

Una de les classificacions de les teories sobre la veritat és la que les classifica com a teories inflacionistes i teories deflacionistes . Les doctrines inflacionistes consideren que el terme "veritat '" o "veritable" expressa un predicat que s'atribueix a certa classe d'entitats: els enunciats, les proposicions o les oracions. Per les doctrines deflacionistes el terme "veritat" no expressa un predicat, sinó que és avaluat a partir dels papers que pot exercir en l'articulació del discurs.

La teoria minimalista o minimista de la veritat és una teoria deflacionista que defensa que dir d'alguna proposició "p" que aital proposició és verdadera no afegeix res a "p". Segons Frege, la frase "és veritat que oloro l'aroma de les violetes" no afegeix res a la frase "oloro l'aroma de les violetes" . Així, doncs, d'acord amb la teoria defacionista, la veritat no és realment una propietat i, per tant, si una proposició qualsevol és vertadera és un error dir que aital proposició té una propietat, és a dir, que té la propietat de ser vertadera. En algunes versions del minimisme no es nega radicalment que la veritat sigui una propietat, ja que en determinades circumstàncies es podria considerar com a tal.

La teoria deflacionista o minimista de la veritat ha estat un dels enfocaments més desenvolupats al llarg del segle XX. Un dels seus iniciadors més destacats és Frege, i ha rebut una defensa explícita d'altres autors com Ramsey Veritat com a redundància, Ayer i Quine. Actualment un dels més actius defensors d'aquesta concepció és Paul Horwich en un llibre titulat Truth (Oxford: Basil Blackwell, 1990). Tot i que no negui explícitament que "veritat" és un predicat, sí que deixa clar que, segons ell, per explicar el terme "veritat" no cal cap mena de treball filosòfic.

Segons el minimalisme la idea de veritat s'expressa segons l'esquema següent:

"p" és veritable si i només si p.

El minimisme o minimalisme de la veritat defensa que mitjançant aquest esquema s'accepten totes les seves instàncies sense recolzar-se en cap altre argument, és a dir, sense necessitat de què es derivin d'alguna premissa reduccionista del tipus:

x és veritable = x és j

que és la que caracteritza les tradicionals explicacions de la veritat.

Segons Horwich, el que prova aquesta tesi és que el concepte veritat s'expressa i explica millor si es pren el seu ús com la nostra inclinació a acceptar les instàncies de l'esquema esmentat. Així, l'evidència per acceptar aquesta afirmació és que la regularitat és necessària i suficient per explicar el valor del concepte "veritat" entesa a partir de la seva utilitat com un instrument generalitzador.

S'ha fet moltíssimes crítiques a la teoria minimalista. Per exemple, Jerry Seligman (The Substance of deflation), assenyala que la teoria minimalista no pot fer un correcte tractament de proposicions auto-referencials i indexicals, la qual cosa mostra, diu Seligman, que és falsa. Igualment s'insisteix en el fet que l'esquema en què se centra la teoria és massa simple, i la seva complexitat depèn de la complexitat del conjunt d'expressions que poden ser substituïdes en la variable "p". No obstant això, els defensors de la teoria minimalista o minimista (o deflacionista) de la veritat responen a cadascuna d'aquestes crítiques, bé apel·lant a la distinció entre metallenguatge i llenguatge objecte (per combatre el problema de les oracions autoreferencials); bé apel·lat a la idea de gramàtica i de generació per determinar les possibles instàncies de substitució de "p".

Des d'una perspectiva metodològica la rellevància de la teoria minimista ve donada pel fet que en la pràctica, quan es postula una teoria o una explicació habitualment es procedeix d'acord al minimalisme, ja que en la investigació es consideren fets i els fets que succeeixen determinen l'ocurrència de certa classe de proposicions, que justament són aquelles que anomenem vertaderes.

____________________________________________________________

Vegeu termes relacionats.

certesa

criteri de veritat

modalitats alètiques

Tarski, A.

valor de veritat

veritat

veritat analítica

veritat com a coherència

veritat com a consens

veritat com a correspondència

veritat com a redundància

veritat conceptual

veritat formal

veritat lògica

veritat necessària

veritat pragmàtica

veritat sintètica

veritat, teoria semàntica de la

veritats de raó

veritats eternes

verificabilitat

veritativo-funcional

versemblança

verum ipsum factum

Teoria_minimista_de_la_veritat