Sociologia de la ciència

 Branca de la sociologia que estudia la ciència com a fenomen i institució social. Aquest tipus d'estudis es va iniciar en els anys quaranta, amb els treballs de R.K. Merton, sociòleg americà, deixeble de Talcott Parsons, pertanyent al funcionalisme sociològic. En la seva tesi doctoral, Ciència, tecnologia i societat en l'Anglaterra del segle XVII (1938; trad. cast.: Aliança, Madrid 1984) ja va sostenir que el gran desenvolupament científic del s. XVII, a Anglaterra, es devia a condicionaments socials, entre els quals destacava el puritanisme anglès. En posteriors publicacions tracta dels factors que determinen el caràcter de la ciència com a institució social. En una primera època va sostenir que aquests factors eren un conjunt de valors i normes acceptats entre els científics: comunisme (o col·laboració), universalisme (objectivitat i verificació), desinterès (només satisfacció pel treball) i escepticisme organitzat (dubte metòdic abans de res), que van rebre el nom de CUDEOS, per les seves inicials. En una segona fase, va sostenir que l'element fonamental de la ciència com a institució era l'intercanvi de reconeixement i recompenses per la investigació de primera mà, que es realitza en l'àmbit científic. Després de l'aparició de L'estructura de les revolucions científiques (1962), de Th. Kuhn, obra que pertany de ple a l'enfocament sociològic de la ciència, per la funció que exerceix el paradigma i la comunitat científica en el desenvolupament del coneixement científic, la sociologia de la ciència es va orientar no ja a l'estudi de la ciència com a institució social, sinó a considerar com a objecte propi d'estudi els intercanvis que es produeixen entre els factors socials i els processos de producció i justificació del coneixement científic, apropant-se així a una sociologia del coneixement, però adoptant el nom de «Programa Fort». Tesi fonamental d'aquest programa és que els factors socials són els principals responsables del desenvolupament de la ciència.