Coneixement, sociologia del
De Wikisofia
(de l'alemany Wissenssoziologie)
Orientació sociològica, sorgida entre els anys 1920 i 1930, a Alemanya, que sosté que el saber, el coneixement o la ciència, és a dir, les produccions cognoscitives de la societat, es troben socialment condicionades (influïdes o determinades, segons els autors) pels factors estructurals de la mateixa societat.
En paraules de Karl Mannheim, un dels seus principals representants, és «la teoria de la determinació social del pensament». S'inspira en les conegudes tesis de Marx sobre l'origen social de la consciència, la crítica a la ideologia i les relacions dialèctiques que s'estableixen entre infraestructura i superestructura. En els seus començaments va presentar dues direccions: una de neta inspiració marxista, elaborada fonamentalment per Lukács (Història i consciència de classe, 1923), que sosté la tesi que el proletariat és el subjecte d'un possible coneixement objectiu, i l'orientació alemanya de Max Scheler (Les formes del saber i la societat, 1926, traduït com a Sociologia del saber) i Karl Mannheim (Ideologia i utopia,1929, possiblement rèplica a l'obra de Lukács), que intenten trobar solució al problema del condicionament social del pensament en una línia de crítica i oposició clara al marxisme.
En la dècada dels anys trenta i quaranta, la sociologia americana, sobretot l'escola del funcionalisme, s'interessa per aquesta mateixa temàtica, a causa de la influència de P.A. Sorokin, a la traducció a l'anglès (1936) del llibre de Mannheim, Ideologia i utopia, als estudis sobre mitjans de comunicació de massa, que van constituir al principi l'equivalent americà de la sociologia del coneixement i, sobretot, a l'obra de Robert K. Merton (Teoria i estructures socials, 1949), fundador després de la sociologia de la ciència. Talcott Parsons, funcionalista també i un dels majors sociòlegs americans, influït per Mannheim i Weber, és un dels autors destacats en sociologia del coneixement, sobretot per la seva obra Teories de la societat (1961).
Els últims ressons de l'interès per la sociologia del coneixement el constitueixen les obres de Peter L. Berger i Thomas Luckmann, i sobretot la seva obra conjunta, La construcció social de la realitat: Tractat de sociologia del coneixement (1967), que apliquen al fenomen religiós els plantejaments propis de la sociologia del coneixement. Les crítiques de l'Escola de Frankfurt a la sociologia del coneixement, originades sobretot per la seva manera d'entendre el concepte d'ideologia i per la relativitat del coneixement a què dóna origen, van contribuir a la decadència de l'interès per aquesta orientació sociològica. Karl R. Popper la critica també durament en la seva obra La societat oberta i els seus enemics (cap. 23), considerant-la com un nucli de teories que promouen una irracionalitat que enterboleix l'«objectivitat científica».
