Mística

(del grec μυστική, mystiké,misteriós, secret)

En general, experiència del diví. En la tradició cristiana, part de la teologia que exposa els supòsits, els principis i el mètode de la unió amb Déu. Se la distingeix de l'ascètica (del grec GF60J46Z, asketiké, referent a l'exercici), part de la teologia que tracta de l'esforç del cristià per a aconseguir la perfecció a través de la pràctica de les virtuts i de la renúncia i la privació, en la mesura en què representa un punt d'arribada, d'unió i gaudi de l'experiència del diví, com una bestreta de la visió de Déu només possible en l'altra vida. Als fenòmens d'unió amb Déu en aquesta vida se'ls anomena «experiències místiques»; tals experiències són comunes a totes les grans religions, i totes elles exposen els principis i el mètode pels quals pot aconseguir-se aquesta unió, que es considera un dels principals objectius dinàmics de la mateixa religió. En l'hinduisme, les tècniques del ioga predisposen a la unió del atman amb el brahman (el particular amb l'absolut); en el budisme, malgrat la seva insistència en què l'alliberament només arriba pel coneixement, el nirvana representa un punt en què l'individual desapareix en el buit total; en l'islam, els ideals místics s'encarnen en el sufisme. En el cristianisme la mística ha ocupat una part important de la seva història, i la mateixa teologia cristiana la considera part consubstancial de la vivència de la fe. La mística es desenvolupa en el cristianisme sobretot a partir de l'època dels pares de l'Església, que són els primers a teoritzar sobre aquesta. Es distingeixen, per la seva influència, Orígenes i Gregori de Nissa, anomenat «pare de la mística». L'anomenat pseudo-Dionís l'Areopagita, autor anònim del s. V-VI, que va deixar un conjunt d'escrits coneguts com a Corpus Dionysiacum, d'orientació neoplátónica, i que va exercir una profunda influència al llarg de l'edat mitjana, va dedicar a la mística el seu tractat De mystica theologia. La filosofia escolàstica medieval és més especulativa que mística, i els escolàstics, comunament, relacionen les doctrines místiques amb les doctrines de la gràcia. Enfront del corrent majoritari filosòfic-especulativa va sorgir, no obstant això, un corrent místic-especulatiu minoritària, sostinguda sobretot per autors com Bernat de Claravall i els anomenats victorins. A aquests autors s'atribueix la descripció de la via mystica com un camí que ha de recórrer-se segons diverses etapes, perspectiva que també adopta sant Bonaventura, en el seu escrit sobre teologia mística, Itinerarium mentis in Deum; aquestes descripcions vénen a ser com l'explicitació de la metodologia mística.

Els moviments místics més importants de la història del cristianisme corresponen als períodes de mística alemanya, mística espanyola i mística flamenca, durant els segles XII al XVI. Tots tenen com a fonament i origen comú els escrits de teologia mística dels escolàstics citats.

La mística alemanya es desenvolupa a través d'una teologia mística d'orientació neoplatònica, escrita en llengua vernacla i centrada principalment en monestirs femenins, l'espiritualitat dels quals dirigien els grans místics alemanys, com el mestre Eckhart, Johannes Tauler i Henricus Suso o Susón, que es deien a si mateixos «amics de Déu». A partir del s. XV, disminueix la importància de la mística i irromp un nou tipus de pietat, d'origen flamenc, conegut com a Devotio moderna, que pregonava una forma santa de viure al món. Exemple característic d'aquesta nova tendència és el llibre Imitació de Crist, de Tomàs de Kempis.

La mística espanyola, que floreix durant la segona meitat del s. XVI, i que té en Teresa de Jesús, o Teresa de Cepeda i Ahumada (1515-1582), i Juan de la Cruz, o Juan de Yepes (1542-1591), els seus grans representants i creadors, es desenvolupa –segons J. L. Abellán– en quatre períodes:

• 1) un període de preparació, que va de l'edat mitjana a 1500 (Ramon Llull);
• 2) un període d'assimilació, entre 1500 i 1600, en què destaca la influència del cardenal Cisneros i dels franciscans (Pedro d'Alcántara);
• 3) un període de culminació,en el qual apareixen els grans representants de la mística espanyola, en tant que diferent de la d'altres latituds, i
• 4) un període de decadència, de 1600 d'ara endavant ( Cf. J.L. Abellán, Historia del pensamiento español. De Séneca a nuestros días, Espasa, Madrid 1996, p. 247).

La idea medieval del «camí» com a itinerari místic és, en els místics espanyols, un «estatge» o un «castell» (Els estatges o Castell interior), amb diverses estances (set) i l'entrada de les quals és l'oració, o una ascensió a l'alt (Pujada de la Muntanya Carmelo). Destaca també el cristocentrisme, o culte a la humanitat de Crist, i el tema de la «nit fosca» de l'ànima, com a etapa forçosa en l'ascensió mística, que, a part de les seves connotacions d'angoixa, foscor i temor, expressa la qüestió clàssica en la teologia del conèixer/desconèixer a Déu i de la presència/absència de Déu.

La mística flamenca, els orígens de la qual s'estableixen en el s. VII, sorgeix igual que l'alemanya d'un moviment de pietat, localitzat en monestirs femenins medievals. Jan van Ruysbroek (1293-1281) i Hendrik Herp (s. XV) són els seus més representatius inspiradors; a la labor de difusió d'aquest últim deu l'Europa d'aquell temps haver conegut la literatura mística antiga. Els Germans de la vida comuna, fundats en Deventer per Gerard Groote (1340-1384), són els promotors de la Devotio moderna, nou tipus de mística que predica l'espiritualitat exercida en el mitjà d'una vida normal. Se'ls considera iniciadors de l'humanisme cristià.

El fenomen místic presenta a la filosofia la qüestió problemàtica, sobreafegida a la de la relació entre fe i raó, del valor i sentit de l'experiència individual com a font de coneixement d'alguna cosa que es presenta com totalment transcendent (veg. text).

Vegeu místiques medievals, Miguel de Molinos, quietisme i experiència religiosa.