Subjectiu

(del llatí medieval esse subiectivum i esse obiectivum, l'ésser que és subjecte i l'ésser que és objecte)

Encara que a l'origen l'ésser subjectiu feia referència al que era subjecte i l'ésser objectiu al que només era objecte, la posterior elaboració d'aquest parell d'oposats implica que el subjectiu és el que és del subjecte, i es fonamenta en ell, i l'objectiu el que és de l'objecte, i es fonamenta en ell. El subjectiu té sovint la connotació pejorativa de mancat de fonament i arbitrari. Psicològicament, subjectiu equival a contingut de consciència, com a diferent, en una interpretació realista, del que és exterior a ella i existeix com a objecte o cosa. Epistemològicament, el subjectiu, a diferència de l'objectiu, és el que no es funda en raons objectives ni té en compte la mediació de la intersubjectivitat. Així, una opinió és subjectiva si és mera creença, però és objectiva si és creença racional, és a dir, si es recolza en raons fundades i implica intersubjectivitat.