Paideia

 Terme grec que, encara que etimològicament significa educació dels nens, engloba un significat més ampli que abasta tot procés d'educació o formació, i es fon amb les nocions de cultura o de civilització. En els seus orígens, l'educació a Grècia tenia un cert caràcter aristocràtic i es basava en la transmissió de coneixements de gramàtica (lectura, escriptura i recitació de poemes), música, i gimnàstica, dirigides cap a la formació militar. Posteriorment va anar generalitzant-se i es va dirigir cap a la formació del ciutadà. Segons el filòsof i filòleg alemany Werner Jaeger, que en 1933 va publicar un famós llibre titulat Paideia, va ser aquest afany educador dels grecs el que va decidir la superació dels models bàrbars. Segons Jaeger, la cultura, en el sentit general donat a aquest terme a Occident com a valor i ideal conscient de vida comunitària, va començar solament amb els grecs. I aquest progrés decisiu, segons ell, va ser a causa del paper de la paideia, que es va forjar sobre una nova concepció del paper de l'individu en el si de la societat (vegeu la citació). A partir de finals del segle V aC, sota la influència dels sofistes i de Sòcrates, apareixerà una reelaboració intel·lectual del paper de l'educació en la societat, que culminarà amb l'aparició d'escoles filosòfiques, com l'escola d'Isòcrates, l'Acadèmia de Plató i el Liceu d'Aristòtil. En aquestes últimes institucions ja no importa solament la formació del ciutadà i el domini, per part d'aquest, de tècniques retòriques, com pretenia Isòcrates, sinó que l'ensenyament i l'educació es realitzaran en funció de l'ideal intel·lectual del coneixement de la veritat.