Gadamer: sensus communis
De Wikisofia
El recurs de Vico al sensus communis mostra dins d'aquesta tradició humanística una matisació molt peculiar.I és que també en l'àmbit de les ciències es produeix llavors la querelle des anciens et des modernes. Al que Vico es refereix no és a l'oposició contra l'«escola» sinó més aviat a una oposició concreta contra la ciència moderna. A la ciència crítica de l'edat moderna Vico no li discuteix els seus avantatges, sinó que li assenyala els seus límits. La saviesa dels antics, el cultiu de la prudentia i l'eloquentia, hauria de seguir mantenint-se enfront d'aquesta nova ciència i la seva metodologia matemàtica. El tema de l'educació també seria ara un altre: el de la formació del sensus communis, que es nodreix no de la veritat sinó del versemblant. El que a nosaltres ens interessa aquí és el següent: sensus communis no significa en aquest cas evidentment només certa capacitat general situada en tots els homes, sinó al mateix temps el sentit que funda la comunitat. El que orienta la voluntat humana no és, en opinió de Vico, la generalitat abstracta de la raó, sinó la generalitat concreta que representa la comunitat d'un grup, d'un poble, d'una nació o del gènere humà en el seu conjunt. La formació de tal sentit comú seria, doncs, d'importància decisiva per a la vida.
| Verdad y método, Sígueme, Salamanca 1977, p. 50. |
Original en castellà
El recurso de Vico al sensus communis muestra dentro de esta tradición humanística una matización muy peculiar.Y es que también en el ámbito de las ciencias se produce entonces la querelle des anciens et des modernes. A lo que Vico se refiere no es a la oposición contra la «escuela» sino más bien a una oposición concreta contra la ciencia moderna. A la ciencia crítica de la edad moderna Vico no le discute sus ventajas, sino que le señala sus límites. La sabiduría de los antiguos, el cultivo de la prudentia y la eloquentia, debería seguir manteniéndose frente a esta nueva ciencia y su metodología matemática. El tema de la educación también sería ahora otro: el de la formación del sensus communis, que se nutre no de lo verdadero sino de lo verosímil. Lo que a nosotros nos interesa aquí es lo siguiente: sensus communis no significa en este caso evidentemente sólo cierta capacidad general sita en todos los hombres, sino al mismo tiempo el sentido que funda la comunidad. Lo que orienta la voluntad humana no es, en opinión de Vico, la generalidad abstracta de la razón, sino la generalidad concreta que representa la comunidad de un grupo, de un pueblo, de una nación o del género humano en su conjunto. La formación de tal sentido común sería, pues, de importancia decisiva para la vida.