Èter

(del grec αἰθήρ, transcrit com a èter, fluid subtil i invisible)

Inicialment va ser considerat de naturalesa divina. Empèdocles el va identificar amb l'aire i Anaxàgores el va considerar com a foc. Posteriorment Aristòtil va adoptar aquest terme per a designar un cinquè element, també subtil i diví, o quinta essència, amb el qual estarien formats el cel, els astres i, en general, el món supralunar, i es distingiria dels quatre elements (terra, aigua, aire i foc) que formen l'esfera sublunar pel fet de ser incorruptible i inalterable. (De fet ja Filolau havia parlat d'aquest cinquè element). Els estoics ho van identificar amb el foc d'Heràclit, però, com Aristòtil, el van considerar l'element constitutiu dels cels. En aquest sentit va ser també considerat per Ciceró.

La tesi d'una substància etèria formadora dels cels, i diferent dels elements terrestres, es va mantenir fins que l'evidència que no existeix diferenciació entre esferes supralunars i esfera sublunar es va imposar en la moderna astronomia i cosmologia, encara que ja abans havia estat negada per Nicolau de Cusa. Posteriorment, en l'època moderna, es va reintroduir aquest terme per a designar un mitjà hipotètic que permetés la transmissió de les ones lluminoses. Descartes va postular la necessitat d'un mitjà eteri immòbil i rígid capaç de permetre la transmissió instantània de la llum per mitjà d'una pressió. Per part seva, Newton va defensar una concepció corpuscular de la llum (oposada a la teoria ondulatòria defensada per Huygens) que feia innecessària la hipòtesi d'un mitjà de transmissió d'aquesta, encara que va reintroduir la noció sota el nom d'ones etèries per a explicar els fenòmens d'interferència. Més tard, al segle XIX, Young i Fressnel van seguir defensant la teoria ondulatòria de la llum, amb la qual cosa es va reintroduir la necessitat d'un mitjà de transmissió de les ones lluminoses, i es van idear diversos experiments per a trobar les característiques de l'èter. No obstant això, la posterior caracterització de la llum com a ona-corpuscle, així com la teoria de la relativitat, van fer innecessària aquesta hipòtesi d'un medi transmissor, alhora que desapareixien també les nocions d'un espai i un temps absoluts.