Tycho-Brahe
De Wikisofia
Astrònom danès, fill del governador del castell d'Helsinborg; l'últim dels astrònoms antics. Va estudiar a Copenhaguen, Leipzig, Wittenberg, Basilea, Rostock i Augsburg. Durant el període de la seva formació es va dedicar ja a l'observació dels fenòmens astronòmics i a la col·lecció i invenció d'instruments d'observació. A 26 anys, de retorn a Dinamarca, es dedica per un temps a l'alquímia i a l'astrologia. L'observació efectuada l'11 de novembre de 1572 de l'estel «nova», situada en la constel·lació de Casiopea, duta a terme amb un dels instruments fabricats per ell, de precisió molt major que els de la seva època, li va llançar a la fama. A l'any següent va publicar De Nova Stella, per a descriure les característiques del nou estel i les de l'instrument amb què l'havia observat.
En 1577 va demostrar, amb la publicació de De mundi aetherei recentioribus phaenomenis [Sobre els més recents fenòmens del món eteri], que el cometa aparegut no era un fenomen sublunar, que la seva òrbita era oval –cosa que s'afirma per primera vegada–, i que la seva distància havia de ser més de sis vegades la de la terra a la lluna. Va ser el primer a mostrar que aquestes aparicions celestes implicaven la falsedat de la teoria aristotèlica de la inalterabilitat del món supralunar. Frederic II va oferir llavors a Tycho-Brahe, que desitjava residir a la culta ciutat de Basilea, una illa, Hveen, en el Sund, entre Copenhaguen i el castell d'Elsinor, perquè instal·lés la seva residència i el seu observatori astronòmic. Durant vint anys Tycho va romandre en Uraniborg (Palacio del cel), construït a l'illa d'Hveen, observatori en el qual disposava dels instruments de mesurament més exactes de l'època i fins i tot d'un edifici annex subterrani, Stjerneborg (Palacio dels estels), per a evitar la interferència del vent.
En 1597, feta ja bona part dels seus importants i molt precises observacions, abandona Uraniborg i decideix recórrer Europa, amb un seguici de vint persones. S'instal·la definitivament a Praga, al servei de l'emperador Rodolfo II, com a matemàtic imperial. En aquells dies hi havia ja construït un nou sistema del món que situava a la Terra de nou en el centre de l'univers i feia girar als cinc planetes al voltant del Sol.
En aquest sistema la Terra, immòbil, ocupa el centre; el sol, que gira entorn de la Terra, és al seu torn el centre de les òrbites circulars dels cinc planetes: Mercuri, Venus, Mart, Júpiter i Saturn, transportats d'aquesta manera en un gir anual al voltant de la Terra. Les òrbites de Mercuri i Venus són menors que l'òrbita solar, raó per la qual es mouen entre el Sol i la Terra, mentre que els altres planetes ho fan per fora de l'òrbita del Sol.
Aquesta imatge del món es troba ja en Heràclides de Ponto (s. IV aC), qui va suggerir la idea que els planetes giren entorn del Sol, portat per l'aparença que ofereixen les òrbites de Mercuri i Venus.
Tycho va procurar demostrar que basava el seu sistema en observacions i no en hipòtesis, i que aquest tenia els avantatges dels sistemes ptolemàic i copernicà, però no els seus inconvenients: era geocèntric i els planetes giraven entorn del Sol; estava d'acord amb les afirmacions de la Bíblia i amb les observacions astronòmiques. Sobretot, evitava la gran distància celeste que hauria d'existir, entre Saturn i l'esfera dels estels fixos, en cas que hagués d'admetre's la hipòtesi copernicana.
El seu sistema es tancava dins de l'esfera dels estels fixos, el centre dels quals era la Terra en un radi alguna cosa superior a la distància màxima de Saturn (que assenyalava en 12.300 radis terrestres).
El problema que presentava el seu sistema –d'altra banda, igual que el presentava el de Copèrnic– era el de les inexactituds d'algunes òrbites planetàries, sobretot la de Mart, que en el seu sistema interseca amb la del Sol. La qual cosa feia pensar en una excentricitat en el sistema solar. Això va representar de fet el primer pas cap a les lleis de Kepler. En l'últim any de la seva vida, Tycho va començar a investigar els moviments dels planetes, labor en la qual el va ajudar Kepler, a qui havia acceptat com a ajudant el febrer de 1600, i a qui va encomanar l'estudi de l'òrbita de Mart, que el seu resultat havia de ser, amb el temps, la Nova astronomia o Física dels cels, o l'astronomia moderna.
Va morir el 24 d'octubre de 1601, per una retenció d'orina, mantinguda per excessiva educació durant un banquet a casa del baró Rosenberg amb convidats imperials; la infecció li va portar a la mort. Les seves últimes paraules van ser, segons Kepler, «que no sembli que he viscut en va».