Lucreci

Titus Lucretius Carus

Poeta i filòsof romà. Se sap molt poc sobre la seva vida, i el poc que d'ell es va escriure en l'antiguitat no és molt fiable. Així, segons sant Jeroni, Lucreci va embogir a causa d'un filtre amorós, i la composició dels seus poemes la va realitzar en alguns pocs moments de lucidesa. La crítica moderna ha posat en dubte aquesta història. Lucreci no és pròpiament un pensador original, però és important per la seva defensa de l'epicureisme, que exposa de manera brillant en la seva cèlebre obra De rerum natura, escrita en forma de poema que es desenvolupa en sis cants. Aquesta important obra va ser editada per Ciceró, encara que aquest autor s'havia manifestat en contra de l'epicureisme.

Partint de l'atomisme epicuri i de la noció d'àtom, Lucreci analitza el procés del coneixement, la formació de les imatges i la formació del cosmos. Manté una rigorosa concepció materialista i considera que l'ànima és perible. Però, ja que quan sobrevé la mort nosaltres ja no som, no cal témer-la. En aquest sentit insisteix en les tesis d'Epicur de la necessitat d'alliberar-se del temor als déus i a la mort. Aquesta és la tesi principal que desenvolupa en el llibre I de la seva obra, en el qual tracta també de les lleis bàsiques de l'univers, amb una exposició general de l'atomisme. En les altres parts del poema tracta:

• de la teoria del clinamen, del caràcter no qualitatiu dels àtoms, de la formació dels cossos i de la percepció de les qualitats ( llibre II);
• de la naturalesa de l'home, que és igualment explicada a partir de la teoria atòmica (llibre III);
• de la teoria de les imatges o simulacres, i des d'una perspectiva sensualista explica les sensacions, els desitjos i el coneixement (llibre IV);
• de la història natural del món, i formula una cosmologia. Tracta de l'evolució humana des dels seus inicis, estudiant l'origen del llenguatge, de la societat, el poder, la justícia, la propietat i l'origen de la creença en els déus (llibre V);
• de l'explicació dels fenòmens naturals (pluja, vent, etc.), que són deguts solament a causes naturals i no han de témer-se com a manifestacions de l'enuig de les divinitats. Amb això, Lucreci vol realitzar el programa epicuri d'alliberar als homes dels temors irracionals als déus i a la mort (llibre VI).

Aquesta obra va tenir una gran influència en el pensament antic. En el Renaixement Marsilio Ficino la va combatre, però va influir en la tesi de la pluralitat dels mons de Giordano Bruno. No obstant això, la seva influència més important es va donar al segle XVII entre els defensors del nou atomisme, especialment va influir sobre Gassendi. Més tard, aquesta obra també va ser reivindicada pels materialistes del segle XVIII.

Vegeu Leucip, Demòcrit i Epicur.