Doxògrafs

Nom compost dels termes grecs doxa (opinió) i graphos (escriptura) amb el qual són coneguts els escriptors pertanyents al període tardà de la filosofia grega que van exposar o van referir les opinions, biografies i anècdotes de diversos filòsofs més antics, i que són una de les fonts principals de documentació del pensament filosòfic de l'antiguitat.

El primer d'ells és Teofrast, les Opinions físiques del qual (llibre del qual es conserva un capítol i diversos fragments en el Comentari de Simplici a la Física d'Aristòtil) són la font principal de la majoria dels escrits posteriors dels altres doxògrafs. Així, els Placita philosophorum, falsament atribuïdes a Plutarc, i les referències doxogràfiques incloses en les Eclogae de Joan Estobeo (s. V), es basen en els Placita de Aeci (titulats originalment

ΣυναγωγὴτῶνΑρεσχότων), els quals es basen en els Vetusta placita escrits per un deixeble de Posidoni que, al seu torn, procedeixen de les Opinions de Teofrast.

També són importants els fragments erròniament atribuïts a Plutarc que es conserven en la Praeparatio Evangelica d'Eusebio, així com alguns comentaris de Ciceró que, sovint, exposa en les seves obres les opinions d'altres filòsofs més antics. Les Refutacions de totes les heretgies d'Hipòlit (s. II dC), obra que es va atribuir falsament a Orígenes i que va ser coneguda com a Philosophoumena, és important per la informació biogràfica dels filòsofs. Especial esment mereix l'obra en deu llibres de Diògenes Laerci (s. III dC) Vides dels més il·lustres filòsofs grecs, que ofereix abundant informació biogràfica, expositiva i anecdòtica. Eratòstenes de Cirene (s. III aC) va elaborar una cronologia, i la seva Cronografia va ser adaptada per Apol·lodor d'Atenes (s. II aC) en la seva Crònica, que va allargar la cronologia fins a l'any 110 aC, en les quals el temps de cada filòsof s'indica per la seva acme, «apogeu» o «florida», que fa coincidir aproximadament amb els quaranta anys.

Igualment, són importants fonts de documentació els escrits d'autors que van estudiar les obres de filòsofs antics, com la crítica de Plutarc als estoics i epicuris, o els estudis de Sext Empíric, els comentaris de Simplici i Procle a les obres de Plató i Aristòtil, les Noctes Atticae d'Aulo Gelio (s. II dC), o les obres d'Ateneu (s. III dC), Elià (s. III dC) o dels Pares cristians. Però la veracitat d'aquestes fonts és sempre dubtosa, ja que, en general, es recolzen sobre coneixements de tercera o quarta mà.