Temps, fletxa del

_____Eddington_____

Terme creat inicialment per Eddington per assenyalar el caràcter direccional del temps. Aquesta adreça o fletxa d'el temps mostra que els fenòmens succeeixen segons un ordre que va del passat al futur. Aquest caràcter direccional d'el temps va unit a la concepció lineal d'aquest, i al seu caràcter unidimensional (diferència de la tridimensionalidad espacial), que unit a l'espai forma el continu espai-temps de 31 dimensions. (La primera formulació d'Eddington suposava l'audaç possibilitat d'una unidimensionalidad d'el temps solament a les regions més properes a nosaltres de l'univers).

De fet, històricament la noció d'una adreça irreversible d'el temps és relativament recent, ja que en la cultures antigues predominava una concepció circular del mateix, unida a la constatació del caràcter cíclic de les marees, els solsticis i les estacions (com ho ha estudiat profusament Mircea Eliade). L'experiència biogràfica del creixement, envelliment i mort se situava en el marc d'un temps cíclic, de manera que es considerava la possibilitat d'un retorno. Una de les formulacions clàssiques d'aquesta concepció cíclica d'el temps és la noció de l'ecpírosi dels estoics. Però la tradició judeo-cristiana, marcada per les tesis d'una creació inicial i una fi dels temps o eschatón, juntament amb el caràcter irreversible de la passió, mort i resurrecció de Jesús (pensi's l'absurd que resultaria per a les tesis cristianes sostenir que Déu mor repetidament en un cicle ininterromput de tornades), van conduir a sostenir una concepció lineal i orientada d'el temps, que es concep fluint des del passat cap al futur. Aquesta concepció lineal està a la base dels conceptes de progrés i d'evolució.

No obstant això, en la física totes les equacions són reversibles respecte d'el temps, és a dir, que en totes les equacions de la física, el temps pot ser entès com una magnitud reversible, o el que és el mateix, totes les equacions físiques són simètriques respecte al temps (a excepció de l'encara poc clar cas de les fondes K, la desintegració de la qual no és aliena a la direcció d'el temps). Però el segon principi de la termodinàmica (al que Bergson anomena la més metafísica de les lleis de la física), en assenyalar que en els sistemes aïllats l'entropia augmenta, proporciona un criteri per decidir l'orientació temporal. Així, per exemple, si es trenca una estàtua i esclata en una gran quantitat de fragments, ha augmentat l'entropia (el sistema passa a tenir més «desordre»). Doncs bé, l'experiència mostra que mai de manera espontània es torna a recompondre l'escultura. Segons la interpretació de Boltzmann, això és així no perquè és absolutament impossible (teòricament no ho és ja que, com hem dit, totes les equacions físiques -dins de la tradició de la física clàssica- són simètriques respecte al temps), sinó perquè és altament improbable. L'augment de l'entropia ens permet distingir entre el passat i el futur. Aquesta constatació es coneix com a «fletxa termodinàmica d'el temps».

Recentment s'ha abordat la naturalesa d'el temps físic a partir de les ciències físic-químiques, conduint a altres perspectives que completen la concepció termodinàmica clàssica de la fletxa d'el temps. Així, a partir de l'estudi dels sistemes allunyats de l'equilibri, alguns autors, com Prigogine, per exemple, han destacat el caràcter essencialment irreversible d'el temps, de manera que aquesta irreversibilitat no depèn solament de l'ínfima probabilitat que un succés que genera major entropia pugui donar-se al revés, sinó que el caràcter direccional d'el temps i la seva irreversibilitat li són inherents. De fet, la reflexió de Prigogine s'efectua més en l'àmbit de la química i dels anomenats sistemes allunyats de l'equilibri, més propers al paradigma de les ciències de la vida que als de la física que tracta fonamentalment amb l'inerta. Per això, no és d'estranyar que des d'aquest punt de vista es faci més recalcament en els fenòmens de la irreversibilitat ja que, encara que des de la perspectiva física predomini la noció de creixement de l'entropia, des de la perspectiva biològica (evolució, pas al complex, creació de la cultura, augment de la informació, etc.), predomina la noció de la irreversibilitat. En aquest context se situen també les investigacions sobre el caos, que permeten explicar fenòmens d'autoorganització a partir de sistemes sense estructura aparentment definida (encara que segueixen sent models semi-deterministes, engendrant un concepte paradoxal: el d'atzar predictible, encara que no plenament determinista en el sentit clàssic).

Psicològicament la direccionalidad d'el temps es mostra assenyalant que hi ha records del passat, però no hi ha memòria del futur. A aquesta constatació la hi denomina «fletxa psicològica d'el temps».

D'altra banda, la cosmologia contemporània, basada majoritàriament en la hipòtesi del Big Bang, sustenta que l'univers està en expansió, la qual cosa determina l'anomenada «fletxa cosmològica d'el temps». Segons Stephen Hawking les tres fletxes d'el temps van unides, mantenen la mateixa adreça i es relacionen amb l'anomenat principi antròpic encara que, segons Roger Penrose, serà la unificació de les teories físiques de la relativitat i de la mecànica quàntica (una teoria quàntica de la gravetat) la que permetrà una autèntica comprensió de la fletxa d'el temps.

La connexió de la(s) fletxa(s) d'el temps amb el principi antròpic que sustenten alguns teòrics actuals de la cosmologia (entre ells el propi Stephen Hawking), fa pensar en formulacions filosòfiques clàssiques, com la hipòtesi de l'evolució creadora de Bergson.

Bibliografia