Antròpic, principi

Terme introduït pel cosmòleg Brandon Carter en 1973 (seguint orientacions de Gerald Whitrow) per a explicar les condicions que fan possible l'existència de l'ésser humà en l'univers. En particular aquest principi explica per què l'univers és tan desproporcionadament gran respecte de l'ésser humà i com és possible –cosmològicament parlant– la nostra existència i, en general, la de l'aparentment rara existència de la vida. Com que l'existència de vida intel·ligent suposa un dilatat període evolutiu i un llarg procés de formació de molècules complexes, l'univers, en estat d'expansió des del Big Bang, ha degut créixer fins a proporcions gegantesques perquè sigui possible l'existència de la vida intel·ligent capaç de formular-se aquesta pregunta. D'aquesta manera s'explica que, de no ser l'univers de tals immenses proporcions, no hagués estat possible l'existència de la vida. O dit d'una altra manera: no podríem viure en un univers de grandària més reduïda, perquè en el seu procés expansiu no hauria tingut temps de formar les molècules necessàries per a l'existència de la vida. És a dir, segons el principi antròpic, si les condicions no fossin les correctes (o sigui, que la interacció electromagnètica sigui l'adequada per a permetre la formació dels àtoms, la força nuclear sigui l'adequada per a permetre la formació dels nuclis atòmics, etc.), llavors, nosaltres mateixos no seríem aquí. Els cosmòlegs Brandon Carter i Robert Dicke van utilitzar aquest principi per a explicar diverses relacions numèriques sorprenents entre la constant gravitatòria, la massa del protó, etc., que, pel que sembla, solament són vàlides per a l'època actual (en un sentit ampli que pot abastar uns quants milions d'anys) de la història de la Terra, fet que semblaria indicar que estem en un període molt especial, i que en qualsevol altra època no existiria vida sobre el planeta.

Una formulació forta d'aquest principi sosté, de manera una miqueta mística, que la vida humana apareix per a dotar de sentit l'univers. Els defensors d'aquesta tesi sostenen que, en cas de no donar-se aquí i ara les condicions de la nostra existència, existiríem en alguna altra regió i en algun altre temps. Així, doncs, segons aquesta formulació, la resposta a la pregunta «per què és l'univers tal com és?» és que, en cas d'haver estat diferent, no seríem aquí i no podria fer-se aquesta pregunta. Però és que, a més, s'invoca aquest principi per a explicar l'aparició de la consciència, assenyalant que les condicions de l'univers són justament les que són (amb un precari equilibri) per a permetre l'existència d'una intel·ligència capaç de formular-se aquesta pregunta.

En les formulacions d'aquest principi sol haver-hi una certa confusió, ja que el fet que la nostra existència i, en general, la vida (sigui a la Terra o en una altra regió de l'univers), depengui d'unes condicions que puguin considerar-se precàries, no suposa que la nostra existència determini les propietats de l'univers que observem, sinó més aviat al revés: no és la nostra existència la que determina aquestes propietats, sinó que són aquestes propietats les que la permeten. Aquest principi, doncs, ha d'involucrar necessàriament cap aspecte teleològic.