Revolució copernicana

Copèrnic

Kepler

Galileu

Descartes

Es denomina així al canvi científic i conceptual que va suposar la hipòtesi proposada per Nicolau Copèrnic, en 1543, amb la seva obra De revolutionibus orbium coelestium [Sobre les revolucions dels orbes celestes], segons la qual el Sol, i no la Terra, ocupa el centre de l'univers.

El pas d'un sistema geocèntric i geoestàtic, centrat en la posició estàtica de la Terra, segons l'astronomia d'Aristòtil i Ptolemeu, a un sistema heliocèntric, centrat en el Sol, ha estat considerat no només com el punt de partida de la denominada revolució científica, duta a terme, més de mig segle després, per Galileu, Descartes, Kepler, Gassendi i Newton, entre d'altres, sinó també d'un canvi de perspectives i valors en la concepció de l'home (veg. text).

El contingut fonamental de la cosmologia copernicana es troba descrit en els primers set folis del primer llibre de l'edició original de Sobre les revolucions dels orbes celestes i pot exemplificar-se mitjançant el conegut diagrama dels vuit cercles concèntrics,que fa del sol el centre en repòs de l'univers. La successió dels planetes s'enumera de la següent manera: a partir del Sol, Mercuri, Venus, la Terra amb la Lluna, Mart, Júpiter i Saturn. En la concepció, tradicional encara en aquest aspecte, de Copèrnic, els «orbes» planetaris eren esferes concèntriques (d'Èudox) físicament portadores del planeta en el seu període de revolució entorn del Sol (període sideral); d'aquí que s'afirmi que la traducció adequada de la paraula «orbes» del títol de l'obra de Copèrnic no ha de ser orbes o òrbites, sinó «esferes». La novetat principal és que Copèrnic va substituir la posició central de la Terra per la del Sol, deixant que la Terra es mogués lliure per l'univers dotada de tres moviments (veg. text). L'última de les esferes copernicanes és la tradicional «esfera dels estels fixos», que Copèrnic pot deixar immòbil, perquè el seu moviment s'explica per la rotació diària de la Terra. Els moviments reals dels planetes els descriu Copèrnic primer en l'anomenat Commentariolus, primer esbós del sistema heliocèntric (veg. text), i després en la seva obra definitiva, De revolutionibus. Si el sistema del món tal com es descriu en la primera obra sembla que redueix bastant la complexitat del sistema de Ptolemeu (de 80 a 34 cercles), en la segona la complexitat matemàtica augmenta. La crítica que Copèrnic dirigeix a Ptolemeu no és perquè el Sol no ocupa el centre de l'univers (en realitat, per a Copèrnic el Sol no està absolutament centrat: l'òrbita de la Terra és una excèntrica), sinó per no haver explicat els moviments celestes recorrent només a cercles amb moviment uniforme i, sobretot, per haver utilitzat l'equant (artifici geomètric que permetia calcular el moviment no uniforme d'un planeta suposant-lo dependent d'un centre diferent del centre geomètric del cercle vegeu la citació). Copèrnic insistia que tots els moviments havien de ser circulars i uniformes, raó per la qual es va oposar terminantment a tota explicació matemàtica basada en l'ús de l'equant, cosa que feia entendre que «el planeta sembla moure's amb una velocitat sempre uniforme, però no respecte a la seva deferent ni tampoc respecte al seu propi centre» (Commentariolus, Introd.).

I. Bernard Cohen defensa el punt de vista que el sistema cosmològic de Copèrnic va ser amb prou feines, per al mateix Copèrnic, un instrument matemàtic una mica més preciso que el de Ptolemeu i, sobretot, més d'acord amb la llei fonamental de l'astronomia, que exigia que tot moviment fos circular i uniforme. Sosté, a més, que en aquest sentit l'únic avanç real, d'inspiració copernicana, van ser les Taules prutèniques o prussianes, d'Erasme Reinhold, compostes en honor del duc Albrecht de Prússia i publicades en 1551. La veritable «revolució copernicana», afirma aquest autor, no va tenir lloc fins al s. XVII i va ser duta a terme per Kepler, Galileu, Descartes i Newton; el sistema del món de Newton no es va inspirar en Copèrnic, sinó en l'univers de girs el·líptics, tal com el concebia Kepler. La transcendència, en definitiva, de l'obra de Copèrnic, la llavor de la futura revolució científica, va estar en la importància que els seus successors van donar a la nova posició que ocupava el Sol en l'univers: la imatge heliocèntrica de l'univers preconitzada per Copèrnic no només simplificava els càlculs matemàtics sobre els planetes –no només salvava millor els fenòmens–, sinó que va arribar a ser entesa com una explicació real.