Cos i ànima

Les nocions de cos (aplicada als éssers vius i, particularment, a l'home) i d'ànima apareixen com a correlatives ja des d'antic, encara que donant-se, en general, una preeminència a l'ànima com una cosa que és possible entendre sense el cos, mentre que aquest sense aquella seria solament un cadàver o un autòmat. Aquesta concepció és expressió d'un dualisme que ja des de l'antiguitat ha oposat l'esperit a la matèria, i la consciència al cos, i que modernament s'ha sistematitzat en el problema de la relació entre ment i cos. En aquest dualisme apareix generalment infravalorat el costat material i corporal, concebut algunes vegades com a presó o sepulcre de l'ànima (soma - sema, és el cas dels òrficos, els pitagòrics o de Plató, per exemple) o concebut, també, des d'una perspectiva moralitzadora, com la rémora natural (en forma de passions) oposada a la voluntat.

Plató que, com hem dit, concep al cos com el sepulcre de l'ànima i com un obstacle (veg. text), concep l'ésser humà com una unitat accidental de cos i ànima. Per a ell, l'home és essencialment la seva ànima, que preexisteix al cos (veg. text), mentre que el cos, fruit d'una caiguda (mite de l'auriga) és solament una presó per a aquella, com la caverna que tanca dins de si a uns presoners permanentment enganyats (veg. text). La filosofia adquireix per a ell una missió purificadora encaminada a l'alliberament de l'ànima mitjançant el coneixement. En canvi, Aristòtil, d'acord amb la seva doctrina d'hilemorfisme, va fer de l'ànima la forma del cos («la forma d'un cos natural que té en potència la vida» (veg. text), i d'acord amb aquesta teoria, l'ànima no pot existir separada del cos. Per això, Aristòtil, que considerava l'ésser humà com una unitat substancial (no merament accidental) entre cos i ànima, suggereix la impossibilitat de la immortalitat individual, acceptant solament la de l'enteniment agent. Aquesta va ser també la interpretació donada per Alexandre d'Afrodisia i per Averrois i els averroistes. En la filosofia cristiana dels primers temps va predominar la visió platònica de les relacions entre ànima i cos, mentre que l'escolàstica va seguir l'opinió d'Aristòtil, afirmant amb major decisió la unitat substancial (forma substancial del cos).

Descartes va accentuar novament el dualisme en distingir radicalment la substància pensant (res cogitans) de la substància extensa (res extensa), distinció que provocava el greu problema de la relació entre el cos (extensió) i l'ànima (pensament). Descartes va intentar solucionar aquest problema apel·lant a un centre fisiològic d'interacció: la glàndula pineal. Però, amb això, el problema no se solucionava, sinó que es traslladava, ja que seguia plantejant-se com era possible aquesta interacció en aquesta glàndula. El corrent racionalista –exceptuant Spinoza, que és monista– va seguir adoptant el plantejament dualista i, amb això, va heretar el problema de la relació entre ànima i cos i, en general, intentarà trobar la solució recorrent a l'acció de Déu entesa de diverses maneres, de les quals l'ocasionalisme i la teoria leibniziana de l'harmonia preestablerta són les seves més clàssics representants.

Ja en l'època de Descartes, Hobbes havia defensat una concepció merament mecanicista del cos però, després dels intents dels racionalistes per a solucionar el problema de la comunicació de les substàncies i, davant la disjuntiva d'acceptar les tesis de l'harmonia preestablerta, de l'ocasionalisme o del dualisme incapaç d'explicar la relació entre ment i cos, es van radicalitzar les postures originant dues posicions contraposades: la del materialisme mecanicista radical (com el defensat per La Mettrie que considera l'home com una màquina), que eliminaven el problema en declarar que el pensament és una funció del cos, o les posicions més espiritualistes. Sobre això també Nietzsche afirma que som íntegrament cos, i ànima és només una paraula per a designar alguna cosa del cos (vegeu la citació).

Amb posterioritat a aquests plantejaments clàssics, l'estudi de la naturalesa de la ment ha suscitat, i suscita encara, noves postures, monistes i dualistes, que intenten ser una resposta a la qüestió de la relació entre ment i cos, i que s'examinen en l'article amb aquest títol.

Vegeu cos, concepte físisco i metafísic de cos, cos dels éssers vius,

relació cos-ment.